Salvador Monroig i l’art de la fotografia
Un avió feixista abatut cau a prop de Santa Coloma durant la Guerra Civil
OPINIÓ
JOSUÉ AGUEDO
Nascut a la ciutat d’Esplugues de Llobregat fa 17 anys i criat en el barri de Rocafonda de Mataró, Lamine Yamal és un dels futbolistes del moment. De pare marroquí i mare equatoguineana, Lamine és ja tot un referent per al jovent apassionat del futbol i es podria dir que des del 9 de juliol, dia en què es va convertir en el jugador més jove en marcar en una Eurocopa, és història de l’esport rei.
De fet, la història d’en Lamine Yamal i de la seva família és d’aquelles que no deixen indiferent a ningú. D’origen humil, els pares d’aquesta jove promesa del futbol van fer de Catalunya la terra on el seu fill va aprendre i va anar perfeccionant la seva tècnica amb l’esfèric.
En les línies següents no “parlaré” directament de futbol, donat que no soc ni de lluny cap expert en aquest esport, però sí que m’agradaria compartir alguns interrogants, que trobo que podríem tenir en compte en un món tan intens, ràpid i canviant com el nostre.
- Des de fa uns dies esdevé estrany que algú no conegui el nom de Lamine Yamal, apareix arreu, molts joves s’identifiquen amb ell i directius destacats del món del futbol s’han interessat pel seu fitxatge. Però, veritablement està preparat un noi de 17 anys per encabir tot això?
- Serà una fama efímera la seva? Si per qualsevol motiu canvia la seva situació actual en un futur, com se sentirà emocionalment?
- Si el seu esport fos un altre amb menys seguidors, s’identificarien amb ell els nostres joves tant com ara?
- Si el seu barri no fos tan humil com el de Rocafonda o els pares haguessin estat uns altres, la cobertura dels diferents mitjans seria la mateixa?
- A banda del futbol, la seva no podria ser la història d’un noi o una noia d’algun barri de Santa Coloma que sigui especialment bo en un àmbit, però que, com que no es tracta de futbol, no té la mateixa repercussió a nivell social i mediàtic?
Amb tot, recentment he vist a través de les xarxes socials comentaris a favor i en contra per la decisió de diferents ajuntaments de posar pantalles gegants per mirar tothom que vulgui el partit de la final en algun punt estratègic de cadascuna de les ciutats. A Santa Coloma, per exemple, a la plaça de la Vila. La veritat és que no hi havia pensat, si era una decisió adient, però he de reconèixer que em va agradar especialment l’opinió d’alguns veïns, els quals, tot i que no eren necessàriament futboleros, comentaven com gaudien els seus fills i les seves filles amb la colla d’amics mirant el partit tots plegats. I és que, suposo, no passa res greu si per uns dies li donem a l’esport el valor que té més enllà d’uns colors o uns altres.
I acabo aquest article del mes de juliol amb unes declaracions d’en Nico Williams, un altre d’aquells joves que deixaran una empremta inesborrable en la història del futbol, com ha demostrat aquest diumenge davant d’Anglaterra: “Li dedico tot a ells [als seus pares], tota la feina que faig és per a ells que han dedicat part de la seva vida perquè nosaltres visquem bé, que mai no ens faltés un plat de menjar a casa. Tot el que els pugui donar en la mesura del possible es queda curt, donar-los coses materials no és suficient, però se senten orgullosos de veure el seu fill a la selecció.”
4 Comments
A part de les paraules de Nico Williams, també em quedo amb les paraules de Unai Simón, un jugador de la selecció que li va donar la medalla a la seva mare. No l’havia anat a veure mai però ella deia que estava orgullós de la seva família. I per alguna cosa serà no? A vegades no cal ser-hi presencialment però aquest fet demostra que la seva família i precisament la seva mare, segur que ha estat al seu costat emocionalment parlant.
Les petites coses, els bonics moments i la gent que t’estima és el que realment has de valorar a la vida.
Maria, quina alegria llegir-te! Moltes gràcies pel teu comentari. Estic completament d’acord amb tu: els petits detalls i els moments compartits són fonamentals en el nostre dia a dia i, sí, d’altra banda, és el que dona el veritable sentit a la vida. Quina sort compartir, en el meu cas, part d’aquestes estones amb companyes com tu. Una abraçada, ens veiem al setembre!
Bones reflexions i molt oportunes. Els que ens hem dedicat a l’ensenyament, i els que esteu en actiu, coneixem casos d’alumnes esportistes desconeguts impressionants pel seu grau de sacrifici. Jo en recordo especialment tres que ja venien “entrenats” a les 8 del matí i rarament faltaven a classe: una nedadora, un atleta -que començava el dia corrent fins a Sant Jeroni- i un ciclista. Això sense parlar dels que recorrien -i recorren- Catalunya els caps de setmana en competicions: jugadors de bàsquet, futbolistes i de futbol sala, judokes, patinadores, gimnastes, gent del rugby -quan existien els Dragons i les Dragones del Puig Castellar, que van ser un referent d’esport minoritari i d’esport femeni-, etc. I els del ball -sacrificadíssim, entre artistes i atletes-.
Pel que fa a aquestes noves estrelles del futbol, cal desitjar que entrenadors, clubs, directius, etc. els facin de bons tutors. I que no els lesionin ni físicament ni psicològicament. Ja ha aparegut algun titular sobre ells del tipus premsa del cor. Son menors però han entrat de ple en el circuit de tot per l’audiència i tot per “la pasta”.
Moltes gràcies, Agustina, per les teves paraules. A mi també m’ha passat això que comentes amb alumnes esportistes. Enguany, per exemple, amb dues noies i un noi que fan natació. Cal dir que tots tres són molt responsables i tenen un alt grau d’organització i responsabilitat; entenc que, en bona part, gràcies al nivell de disciplina adquirit com a esportistes. Bon estiu!