El vell Guerrero

“Joan era un fotògraf amb esperit de caminant: alegre, esperançat, desprès i agraït amb allò que el destí li anava oferint”

LAURA TERRÉ

Hi ha fotògrafs d’estudi, amb flaixos i trípodes i un equip d’ajudants que voletegen al seu voltant. Hi ha fotògrafs de carrer, amb bosses i armilles, que es posen a l’aguait a les cantonades i esperen aturats que passi alguna cosa. I altres, per a mi els millors, són fotògrafs de camí, que es posen a caminar amb els éssers que volen retratar i comprendre. D’aquests darrers era Joan Guerrero, un fotògraf amb esperit de caminant: alegre, esperançat, desprès i agraït amb allò que el destí li anava oferint. Fotògraf de sender, somiant camins, amb un farcellet sota el braç i la càmera al coll, els peus lleugers del qual han marcat la seva biografia i el seu coneixement. Autodidacte, devia molt a la conversa amb la gent amb qui s’anava creuant. La seva atenció i observació admirada a les paraules ja fossin dels grans com Sebastiao Salgado o dels petits anònims que trobava pels carrers. Aquesta manera de fer, pelegrí, a la deriva, defineix un corrent de fotògrafs arrelats a l’ofici, però amb gran personalitat i ànima, que aprofiten la lírica popular i la senzillesa de mitjans per fer-se entendre. Els destinataris del seu llenguatge són els protagonistes de les seves històries a qui retorna les fotografies com un mirall que els torna la imatge carregada de força i dignitat.

Joan Guerrero, que va néixer l’any de la fam, 1940, en una família molt senzilla i enmig d’una pobresa extrema, podia haver estat un dels molts nens que sortien en aquelles fotos publicades a la revista Afal. Sense anar més lluny, a les fotos de Pérez Siquier, si en lloc de néixer a Tarifa hagués nascut a La Chanca d’Almeria. Tot just adolescent, la seva família va emigrar a Puerto Real on va entrar a treballar de peó en una fàbrica de maons amb una jornada interminable. A les hores lliures assistia a les sessions de cinema de barri en què va descobrir la mirada directa i crua del neorealisme a El lladre de bicicletes de Vittorio De Sica i la tendresa i la rebel·lia amb què es va identificar a Els 400 cops de François Truffaut. Joan es preguntava el mateix que el petit Bruno de la mà del seu pare buscant la bicicleta robada per tota la ciutat, oprimit per la responsabilitat, per la vergonya, per l’amor als adults que no comprèn i la impotència a què el sotmet la seva petitesa. Mentre experimentava, com Antoine Doinel , la metamorfosi d’una crisàlide que vol canviar el seu destí i volar lluny sobre el mar.

---

Laura Terré (Vigo, 1959) és doctora en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, amb una tesi doctoral (1998) sobre el Grupo Afal. Catedràtica jubilada d’ensenyaments secundaris (1985/2019). Articulista de fotografia i comissària d’exposicions, ha investigat als arxius dels més importants fotògrafs i fotògrafes de la història recent de la fotografia espanyola. Custòdia l’arxiu de Ricard Terré, el seu pare. És assessora des de 2013 del Pla Nacional de la Fotografia impulsat per la Conselleria de Cultura.

Versió en castellà:
‘El viejo Guerrero’

---

Així, arribat el dia, el bon sentit el va obligar a fugir com a emigrant juntament amb el seu germà. Va vendre la seva màquina de fotos Voigtländer -que ja havia substituït la capseta de llumins amb què jugava a retratar de petit- per comprar el bitllet d’aquell tren a Barcelona que anomenaven “el borreguero”, perquè anava carregat d’emigrants seguint l’èxode dels milers d’andalusos que després s’instal·laven a cases de cartró i xapa al cinturó de la gran ciutat. De tots aquells, alguns han preferit oblidar les penúries del seu origen en el moment que els va somriure la fortuna. No així Joan Guerrero, que no ho oblidaria mai. Al contrari, és precisament el record de tot allò el que va mostrar de manera fidel i constant a la seva feina, afinant la seva sensibilitat per reconèixer en els desafavorits els signes de l’esforç, les esperances i el dolor. En aquest sentit, lamentava no haver pogut fer ell mateix el reportatge de l’arribada d’immigrants a Barcelona als anys seixanta, mentre ell n’era un. Un procés, referent a un dels canvis socials més traumàtics a la història del nostre país, del qual tenim pocs documents gràfics i cap fet des de dins.

La temàtica de la seva fotografia no va variar ni amb els anys ni amb els territoris visitats. L’obra de Guerrero canta el plany del que ell va patir a través del cos dels altres. El llarg viatge, l’esperança de millorar i la crueltat del destí que no ofereix cap millora a les penoses condicions de vida. Així, com als emigrants d’avui dia, el que esperava al jove Joan a Barcelona va ser un treball de peó dur obrint la carretera de l’Arrabassada, al Tibidabo i, més tard, en una fàbrica i després en una foneria. Amb els diners que va anar estalviant, de seguida es va comprar una càmera per fotografiar la història quotidiana de la comunitat on s’havia instal·lat a viure definitivament, el seu segon lloc d’origen, bressol del fotògraf: Santa Coloma de Gramenet. Descampats, terra de ningú de la ciutat dormitori, que servien d’escola i parc infantil als nens, de casino als vells i de lloc de trànsit per a tots ells. On el toll era senyal d’identitat: “Ser de barri és ser de toll” , que va escriure Javier Pérez Andújar a propòsit de les fotos. Aquell territori provisional on la gent desplaçada del sud s’adaptava a una vida dura, mal acollits, explotats, incompresos, va despertar la seva inquietud documental, la necessitat de deixar notícia de tots aquells que hi vivien i dels quals ningú s’ocupava: “els altres catalans”, les classes populars de la perifèria barcelonina que va descriure Paco Candel, també de forma autobiogràfica, als seus llibres.

Amb l’arribada de la democràcia, Guerrero va trobar una sortida definitiva a la seva situació personal ia la seva lluita: es va fer obrer de la cambra per testimoniar a la premsa l’agitació social, cívica i política d’aquells anys, motivat per la mateixa pulsió que movia els periodistes de proximitat, com Josep Maria Huertas Clavería, que des de les pàgines de Tele/eXprés mostrava la vida dels barris il·lustrant les seves cròniques amb les fotografies de Pere Monés, Pepe Encinas i Kim Manresa. Les seves fotografies es van publicar a Grama, Diari de Barcelona, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, L’Observador i finalment a El País, del qual es va jubilar complerts els 65 anys el 2005. Però la seva obra té una càrrega poètica que la diferencia del fotoperiodisme i que l’eleva en conjunt a l’assaig humanista com ho havia practicat Eugene Smith. Un assaig on la documentació es duu a terme des de dins, sota la llum de l’experiència que evidencia la implicació del fotògraf i diferencia el seu treball del dels fotògrafs transeünts de la notícia o de l’exòtic.

A les portes del segle XXI, en Joan travessa l’Atlàntic per conèixer l’origen dels nous immigrants que comencen a canviar l’aspecte humà dels nostres carrers, al metro a l’hora punta, passejant els nostres ancians i nens i netejant les nostres cases, sense accés a millors feines per manca de papers, arribats fins aquí empesos per la mateixa necessitat i els mateixos desitjos de prosperar que van moure Joan Guerrero en la seva joventut. Són equatorians, una de les comunitats més nombroses dels nous immigrants, a qui Guerrero els havia dedicat el 1999 una exposició presentada per Paco Candel, i un llibre –Miracle a Barcelona. Emigrants avui, perquè emigrant sóc amb text del periodista Javier Pérez Andújar (Ariel, Barcelona, 2014)- les fotografies del qual cobrien una mica més d’una dècada (de 2000 a 2012) i el territori es reduïa a l’espai limitat entre la desembocadura del riu Besòs i el barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet.

Guerrero havia viatjat per primera vegada a Llatinoamèrica als anys 90 per fotografiar els indis quítxues de Quito, Guayaquil i Riobamba. Allí es va involucrar en el destí de la petita comunitat quítxua de Pungalá on el pare Gabriel Barriga, Gabicho, portava 40 anys al servei d’aquella gent senzilla. Gabicho , admirador profund dels indígenes que es resisteixen a perdre l’esperança malgrat la misèria en què viuen, duu a terme el projecte de repoblar la zona amb ramats de llames per tornar als indis una cosa que era seva i així potenciar la economia i frenar l’emigració. Per tal d’ajudar la causa, Joan Guerrero va fundar el 2005 l’associació Gramenet Imatge Solidària, una entitat sense ànim de lucre l’activitat de la qual gira al voltant de la fotografia amb l’objectiu de sensibilitzar el públic i recaptar fons. Aquesta iniciativa no només va aconseguir ajudar aquella causa llunyana, sinó crear comunitat i lligams solidaris entre nosaltres.

Tots els seus treballs beuen de l’ideal de la Teologia de l’Alliberament que va conèixer a través de l’experiència i la vida de lliurament de Gabicho i el bisbe Pere Casaldàliga, a qui admirava per la seva dignitat, honestedat i transparència i amb el qual va publicar a 2005 el llibre Els ulls dels pobres (Grup 62 i Península, Barcelona, amb pròleg de Francesc Escribano). Potser és per això que les imatges -i també el discurs- de Joan Guerrero tenen una mica de religiós. Les paraules màgiques -encara amb un marcat accent andalús, per cert- pronunciades lentament per explicar la seva feina, tenien ressonàncies bíbliques. No sabíem fins a quin punt era creient aquell vell comunista militant del PSUC que guardava com un tresor el seu carnet signat per Alberti, però a les seves fotografies es projecta més la fe de l’Evangeli de Solentiname que el manifest de Karl Marx. La veritat, la joia, la pobresa, l’acolliment, la gratuïtat. La llibertat. Però fonamentalment la creença en la Realitat com a única terra promesa per la qual es transita en constant recerca d’experiències, sortir d’un mateix i anar a trobar els altres. El camí, caminat o caminar, que són les empremtes, el camí i res més.

Joan Guerrero deia que la seva fotografia aspirava a esgarrapar l’ànima de l’espectador per despertar-lo de la seva letargia. Sota la bellesa que envolta la dura realitat que descriuen les seves fotos, la sedosa qualitat dels grisos, les composicions ben mesurades en el mateix enquadrament del visor, la serena posi de tots els elements, etc, subjau la crítica, la rebel·lia i l’inconformisme un vell guerrer poc disposat a claudicar. Segons ha dit ell mateix “… lo peor que podría pasarme sería que un banquero me comprara una foto para colgarla del vestíbulo de un banco. Esto significaría que no he sabido expresarme“.

Més sobre Joan Guerrero

Joan Guerrero, el fotògraf de la poesia quotidiana que volia agermanar el món

Joan Guerrero, la mirada senzilla per canviar el món

S’ha mort Joan Guerrero: l’etern fotògraf, l’amic de sempre

L’adéu a Joan Guerrero, un cant a l’amistat i a la germanor de l’ésser humà