El poder del canvi

JORDI VALLS

Ricard Mirabete és un company de generació poètica. L’any 1999 es dona a conèixer amb el prestigiós premi de poesia Amadeu Oller. El resultat és la publicació del llibre Última ronda, Joan Maluquer expressa en un dels pròlegs: “Última ronda és un trajecte en solitud cap a l’evidència de la mateixa solitud.” Un altre detall que no se m’escapa és que el llibre s’obre amb una cita del grup de pop dels vuitanta Ràdio futura. Una cita que conviu amb diferents cites a la nostra tradició poètica: Carles Riba, Marià Manent. Comparteixo amb ell el fet de provenir d’una família modesta, d’haver crescut amb bandes sonores semblants. Ell a Sants i jo a Santa Coloma i el fet de manifestar una incomoditat davant de l’agressió que representa viure en una ciutat alienant. Llibres com: La gran baixada, Les ciutats ocasionals o bé Radar, on amplia el seu territori amb Vic, l’origen familiar, amb un encertat pròleg de Lluís Calvo que recorda i subratlla aquesta afirmació del Ricard: “Un refugi ens permet la conciliació amb el món. Un refugi és una casa, un bosc, un amor. Tret dels amagatalls el món és un desert.”

La pèrdua d’aquests referents farà que l’autor experimenti amb un llibre escrit a quatre mans amb David Caño: De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) publicat a la colomenca editorial La Garúa dirigida per Joan de la Vega. O en registres encara insòlits com el magnífic Nuclear de Terrícola, un llibre que destil·la una saviesa que fa pensar en l’americà beat Gary Snyder. O bé, a Cel estàtic d’elevadors, on l’autor experimentarà noves rutes líriques. L’experimentació en Mirabete és una recerca amb el bisturí de la consciència de la identitat i el món que l’envolta. Un experiment que no s’acaba, sinó que arribarà al seu punt àlgid a Esdeveniments, un llibre de mínimes expressions que pot llegir-se com un sol poema assumint els silencis, com demanaria l’artista de la postmúsica, John Cage. Dues lectures en un sol llibre. Perquè Mirabete assumeix la tradició, la contemporaneïtat urbana i també el pensament avantguardista. El seu llibre més radical La desaparició també es publica a Santa Coloma i en mans de Joan de la Vega amb el segell de Tanit el 2020. Per mi una de les culminacions de l’obra de Mirabete i, sens dubte, de la poesia catalana de les primeries del segle XXI. Alguns diran que exagero, però no. La desaparició és un dels llibres més commovedors dels darrers anys. La pregunta és que més podria escriure en Ricard després d’aquest llibre tan definitiu. Difícil.

És important situar Ricard Mirabete en el context colomenc, entre altres coses perquè és un autor que actualment treballa i viu a Santa Coloma. Mirabete, llop solitari que com W. G. Sebald, l’autor d’Els anells de Saturn i Austerlitz, tendeix a desaparèixer i emboscar-se, emparat amb autors amics que ja no hi són, com el desaparegut Josep-Ramon Bach o Pius Morera, influències vitals i líriques. Però també, en contrast, el nostre poeta reapareix oferint noves perspectives i llums que matisen la seva obra. Mirabete no s’ha mogut del mateix lloc, però aporta els canvis i detalls que sumen en unes notes més agudes i fibrades. La música del pensament i les seves variacions. Ricard ens aporta una joia que clarament s’adscriu a la col·lecció local de la nostra ciutat, parlo ja de La rèmora, un llibre que m’ha tornat a sorprendre.

La rèmora és un llibre de poemes que recomença el que era invisible. Un dels motius principals de la poesia de Mirabete és la identitat i trobar l’espai, més que per manifestar-se als altres, senzillament per existir en contorns visibles. El poeta que havia escrit anteriorment: “un refugi és una casa, un bosc, un amor”. Serà l’amor el que reprendrà la maquinària del vers perquè Ricard pugui tornar a vibrar. És un llibre aparentment de fàcil entrada, amb un llenguatge bàsic, gens inflat. El llibre està dividit en dues parts: “En lletra menuda” i “En lletra rodona” on indica dues línies d’enfocament diferenciades.

La primera part “En lletra menuda” expressa aquest jo, potser estupefacte en una lluita interna entre el jo que tendeix a esmunyir-se amb el pes d’un passat on tot ja ha passat, s’ha desdibuixat i que conviden a la desaparició definitiva: “Cal excavar darrere la poeta / i fer-se fonedís sota l’aigua / de l’habitació.” Hi ha algun lloc més privat per desaparèixer? Ricard batalla contra “-el motlle dur de la paraula-” que l’ha dut a unes conclusions molt personals sobre la vida i la creació. Aquell qui soc, que duu a l’esquena la càrrega de tot el que ja ha fet i que el defineix, serà mereixedor dels nous sentiments que ara l’assetgen? La rèmora, aquesta adversitat íntima es va emmotllant amb la quietud de la reflexió. L’amor és cert o és un miratge? Perquè el llibre és un procés valent de sinceritat i autoconeixement: “No xerris, no escriguis. / Escolta la llum que t’agermana / al blanc del sol i de la neu.” Malgrat els dubtes i recances, en Ricard farà un pas endavant i això significa la superació d’aquesta prova, d’aquesta rèmora. Perquè l’amor representa l’amor a concret de la parella i al territori que aquesta li va oferint: el territori de la intimitat, de la socialització, de l’oportunitat d’una nova vida a Santa Coloma de Gramenet.

La segona part “En lletra rodona” arrenca en tons lul·lians de “cogitament” de pensament, on l’amiga va prenent forma en l’acompanyant, el poema “l’espiga” atorga dimensió a l’amada en l’espai solitari del llop, i s’esdevé com la Beatriu de Dante, desplegant-se en un paisatge filtrat a través d’un renovat sentiment amorós. I comença un redescobriment, o podríem dir un meravellament, tornem al Llull del “Llibre d’Amic i Amat”. Ricard s’integra a la mirada de l’amada, colors que són els mateixos que reconeix, però que són vistos per primera vegada. La Melisa és artista. Pinta. Melisa és i representa el paisatge sanador de Santa Coloma, ara compartit, l’enfocament en positiu d’una ciutat que també és alienant i sòrdida. L’amor és el desvetllament que obre la nova mirada de Ricard, que torna a la delicadesa de Marià Manent, de Josep-Ramon Bach, de Joan de la Vega, al batec de Rodolfo del Hoyo, però també de Joan Vinyoli, el del Màrius Sampere més íntim. I potser, després d’haver tingut l’experiència lectora en aquest moment tan oportú en l’obra del colomenc Josep Sol que Ricard llegeix i també recupera. Poemes d’una gran bellesa com “La davallada”,  enigmàtics com “La mirada”, desvetlladors com “La troballa”, “La muntanya”. La poesia de Ricard en La rèmora que interpreto com la lluita personal del poeta amb les seves experiències anteriors contraposades a l’actual, i que assumeix com a harmònica, sàvia i aporta la serenitat d’un poeta expert. Heràclit i Parmènides trenen el seu darrer combat al Besòs.