El Pla Popular: del ‘catàleg’ de solars a la regidoria d’urbanisme

“Els qui van conèixer la gestació del Pla, i encara més els que hi van participar, saben bé què va significar per a Santa Coloma. Va ser l’instrument providencial amb el qual l’Ajuntament democràtic va tenir un complet programa amb què treballar per a la transformació de la ciutat suburbial en la ciutat que tenim avui. És un projecte alternatiu de ciutat que es presenta amb un conjunt de plànols, que acompanyen el text dedicat a la filosofia de l’actuació urbanística que proposa.”

Jaume P. Sayrach. Presentació De Suburbi a ciutat. El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet, Odei Antxustegi-Etxearte

BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 19

AGUSTINA RICO

Tan bon punt va arribar al Fondo, en Jaume va dedicar moltes hores a trepitjar el barri. La primeres converses amb veïns de totes les edats van ser mentre feien cua a la font, pels voltants del mercat o de camí a l’escola. Ell anava coneixent la gent i anava teixint vincles. També buscava emplaçament per a la parròquia. En la recerca, va elaborar un “catàleg” de solars als voltants de la riera -carrer Jacint Verdaguer- com a candidats per construir-hi el temple. Amb el pas del temps, ens va començar a parlar de la Via Cívica, un passeig sense cotxes -cosa molt sorprenent quan l’obrer començava a tenir un Seat 600- , i amb els equipaments principals a la vora. Els veïns ja havien posat “nom” a algun d’aquells solars “avistats” pel Jaume i n’havien afegit d’altres a la llista de possibles emplaçaments per al que faltava al barri.

“Segons Salva Bolancé, en una reunió de la coordinadora de les comissions de barri en què també hi era Valls (l’arquitecte colomenc Xavier Valls Bauzà), es va acordar fer la primera acció coordinada d’ocupació de solars buits. Era un precedent cabdal per als anys que van venir perquè l’ocupació i la neteja insistent dels espais lliures va acabar salvant Santa Coloma” diu Odei A.-Etxearte a De suburbi a ciutat. El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet.

Després de la feina i sobretot els dissabtes, es netejaven i desenrunaven solars. Al Fondo eren el solar de la Sara, el solar del Xurrero, el solar del Molero… Un cop net, s’hi feia una festa popular per celebrar que s’havia “conquerit” aquell espai per al poble, i s’hi clavava una estaca amb un rètol: “Aquí una escuela”, “Aquí un ambulatorio”,”Aquí una guardería”, “Aquí un parque”… I així a tots els barris: “ Aquí la petanca”, “Aquí un mercado”, “Aquí la biblioteca”… Encara ningú era conscient que amb aquelles accions Santa Coloma començava a ser un referent en el moviment popular.

`NO AL PLA COMARCAL’ , AQUÍ COMENÇA TOT

Al llibre Xavier Valls. L’arquitecte de la solidaritat, publicat arran la mort de Valls en l’atemptat d’Hipercor l’any 1987, el periodista Eugeni Madueño fa una entrevista imaginària a l’amic arquitecte, la que mai no li havia fet en vida, que serveix per explicar com el conjunt de demandes dels barris va quallar en el Pla Popular: “La història va començar el 1976, en les xerrades informatives i assemblees de veïns que diàriament realitzàvem als barris per estudiar les repercussions del Pla General Metropolità. Va ser aquella formulació de necessitats expressades per cada organització el que va constituir la base de les propostes del Pla Popular, propostes que vam complementar amb les derivades d’aplicar els estàndards de la corporació metropolitana de Barcelona. El Pla l’havia anat fent dia rere dia tota la població en reclamar una escola, en construir un petit parc, en reivindicar un solar del barri. Vam aconseguir dissenyar la ciutat que els mateixos veïns veien necessària. I era fàcil conèixer aquella necessitat: només calia llegir les pintades del carrer per tal de saber-ho.”

Aquelles reunions informatives, seguides amb interès i angoixa per centenars de veïns, servien per explicar quina podia ser la incidència sobre barriades molt poblades del conegut com a Pla Comarcal de 1974, aprovat aquell any però encara sense aplicar més d’un any després. Xavier Valls i altres tècnics locals es van implicar en l’ajut a uns veïns aclaparats pel problema i pels aspectes tècnics que l’envoltaven. Sobre mapes i plànols de tota la ciutat de Santa Coloma mostraven on s’ havia projectat allargar carrers i construir noves vies, amb la consegüent afectació d’habitatges, i s’explicava com presentar les corresponents al·legacions.

“Era un grandioso proyecto que a los 21 años (el temps transcorregut des de l’aprovació del Pla Comarcal anterior, el de 1953) se retoma seriamente para adaptarlo a la realidad del momento”, diu Marcelo López a Historia social de la Santa Coloma moderna (1954-1079). El nou pla pretenia millorar els accessos a Santa Coloma i la connectivitat amb altres municipis però afectava seriosament zones que havien experimentat un gran creixement demogràfic i una construcció sense treva. Santa Coloma havia crescut el doble que Barcelona sostingudament des dels anys 50. L’alarma s’estén pels barris colomencs i també pels barris d’altres poblacions afectades. Marcelo López recull la reacció de l’Associació de Veïns del Carmel de Barcelona: “ Las directrices y política de dicho Plan responden a los intereses concretos de las grandes entidades financieras e industriales en detrimento de las necesidades reiteradament expuestas en los últimos años de los barrios obreros y populares.” Obert el termini d’exposició pública i ja en marxa les reunions informatives a centres socials i parròquies, Marcelo López indica com la protesta va derivant en proposta: “ En Santa Coloma se plantea la impugnación al Plan Comarcal, no como un rechazo frontal, sino para elaborar otro más acorde con la realidad de la localidad y las necesidades de sus habitantes. Se camina en busca de una alternativa global al proyecto.“

EL NEGOCI DELS PLANS PARCIALS

Ja en la dècada dels cinquanta es va fer un intent de planificació global sobre el territori de Barcelona i poblacions veïnes. El Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y su zona de influencia, conegut com el Pla Comarcal de 1953, va ser aprovat per posar ordre i normativa en aquell gran espai receptor d’una autèntica allau immigratòria. Abastava Barcelona i una corona de 24 municipis. Era un proposta per distribuir espais que alhora respectava l’autonomia dels municipis perquè no fossin literalment absorbits per la capital. El que en principi era una proposta benintencionada, a la pràctica va permetre la superpoblació d’algunes zones i de municipis complets ja que les disposicions del pla general es podien modificar localment amb plans parcials. Al llibre Can Zam. Reivindicació del gran parc de Santa Coloma, editat per la Plataforma de la Serra de Marina i Can Zam, trobem: “El negoci estava assegurat per als constructors i propietaris de terrenys però, per damunt de tot, per a les immobiliàries que van implantar-se a Santa Coloma a la recerca d’espais més apetitosos pel seu volum i que envoltaren les velles masies de Can Zam, Can Mariné, Can Jané (desapareguda), la Torre Balldovina, etc. “

Un exemple de Pla Parcial és el que el consistori colomenc pretenia aprovar l’any 1972 per convertir els terrenys de Can Zam en un gran espai construït amb tres zones diferenciades: zona suburbana extensiva (blocs de tres pisos i àtic), zona suburbana semiintensiva (blocs d’habitatges aïllats d’onze pisos d’alçada) i zona industrial. Des de l’ajuntament (alcalde Joan Porta Bussoms), es rebatien les aspiracions dels grups veïnals -que clamaven per un Can Zam lliure d’especulació- plantejant demagògicament la necessitat d’habitatges i la creació de llocs de treball en la zona industrial projectada.

Aquell mateix any de 1972, la revista Grama publicava el número del King Kong, que contenia l’informe dels dèficits colomencs elaborat per un equip professional madrileny, Estudio de Urbanismo, Arquitectura y Sociología. La informació havia estat recollida in situ, als centres socials, parròquies i grups actius als barris. Segons recull la periodista Odei A.-Etxearte al seu llibre sobre el Pla Popular, la geògrafa Maria Josep Olivé explicava que es va fer l’encàrrec de l’estudi a un equip madrileny perquè llavors a Barcelona era difícil trobar un despatx professional que unís la sociologia a l’arquitectura i l’urbanisme. Les dades aportades per l’estudi van ser incontestables, tant que es van distribuir entre les entitats legals i com a material d’agitació entre les il·legals, a més de ser reproduïdes per la premsa, les emissores de ràdio i les agències de notícies de l’estat.

DE LA PROTESTA A LA PROPOSTA

“Aquesta és la crònica d’una revolució pacífica en ple suburbi metropolità. Durant els últims anys del franquisme i la transició, Santa Coloma de Gramenet era un suburbi perifèric desbordat per l’allau immigratòria, mancat dels serveis més bàsics i castigat per l’especulació. Les parròquies, els centres socials, les comissions de barri i les associacions de veïns van tramar un potent moviment reivindicatiu que va saber passar de la protesta a la proposta el 1978. El Pla Popular va esdevenir l’eina de transformació del suburbi en una ciutat digna. Fou un projecte urbanístic alternatiu, gestat en un procés de participació pioner i coordinat per l’arquitecte Xavier Valls, amb què veïns i professionals van demostrar la capacitat de canvi de la lluita urbana.” Odei A.-Etxearte, De suburbi a ciutat. El Pla popular de Santa Coloma de Gramenet.

A la Presentació que va escriure per al llibre, Jaume P. Sayrach explica el procés col·lectiu en la creació del Pla Popular i com l’assumí l’ajuntament democràtic: “Una participació directa dels líders de barri i dels membres més actius del moviment popular va recollir la informació que es va anar produint arran la “moguda” sorgida per l’amenaça de la revisió del Pla Comarcal, que havia aprovat la Corporació Metropolitana. En el llibre del Pla Popular es detallen molt bé els projectes, els que corresponen a cada barri i els que tenen un caràcter global de ciutat. És la part que assumí l’Ajuntament. No s’ha d’oblidar que els primers regidors, inclòs l’alcalde, procedien del moviment popular.”

Malgrat el pas dels anys, el que reclamaven els veïns –a més d’escoles, ambulatoris, parcs, etc.– era solucionar mancances tan bàsiques com l’enllumenat, la pavimentació i el clavegueram de molts carrers. Xavier Valls solia dir, amb una expressió molt gràfica, que cada conquesta veïnal havia estat precedida pel fang. Al costat d’això, el propi Xavier Valls dirigia l’elaboració d’un catàleg del patrimoni colomenc des del Centre d’Estudis Urbans de l’Escola Social, ubicada en uns espais de la parròquia de Santa Maria, al barri de Can Mariner. Diversos grups de voluntaris del CEP, de Grama i particulars ens vam implicar en el rastreig per tot el terme municipal d’edificis, rètols, reixats, botigues, etc. tot prenent nota en unes fitxes de qualsevol element que es considerés susceptible de ser inclòs en el catàleg d’un patrimoni artístic i arquitectònic escàs i molt malmès. Una peça amb gran valor històric i un dels edificis emblemàtics de Santa Coloma, la Torre Balldovina –actualment seu del Museu Municipal- era un edifici absolutament en ruïnes amb el jardí devastat. La que havia estat un gran mas i casa d’estiueig de la família Sagarra (historiador Ferran de Sagarra, escriptor Josep Maria de Sagarra), era la desoladora imatge d’un espai trinxat que es va poder salvar in extremis. “El nostre pla sorgia en l’últim moment, quan el desastre ja estava pràcticament consumat”. Xavier Valls. L’arquitecte de la solidaritat.

Com a grups de treball, en van sorgir dos de molt actius, el d’Ensenyament i el de Sanitat, formats per professionals de tots dos sectors, que van fer una valuosa aportació al Pla Popular. Pedro ‘Perico’ García, mestre i futur regidor, explica: “Conseguimos que el Ayuntamiento aceptara la Comisión de Enseñanza. Nos reuníamos todos los martes en la sala de Plenos representantes de claustros de escuelas, AAPP, AAVV, partidos políticos y representantes del Ayuntamiento. Pronto desbordamos al Ayuntamiento y dejaron de asistir los representantes municipales. Allí se exponían las necesidades de los centros escolares: deficiencias de los propios centros, déficit de plazas, problemas en las sustituciones de maestros, etc. Era un movimiento unitario. Un grupo de siete maestros escribimos un libro titulado “La problemática de la enseñanza en Santa Coloma”, publicado por la Coordinadora de las AAVV y el Casal de Cultura. Fue la base para que Xavier Valls lo integrara en el Plan Popular y se pudiera realizar el primer mapa escolar completo de la ciudad de acuerdo con los estándares de la UNESCO.”

L’urbanista i professor Jordi Borja, bon coneixedor de la realitat colomenca, va seguir de prop el procés del Pla Popular per amistat amb alguns dels implicats i per l’interès que li despertà el propi projecte. En el complet Pròleg que va escriure per al llibre del Pla Popular, en fa una afinada anàlisi: “Es tracta d’una història exemplar, en el sentit que sintetitza un procés social i polític coherent, en què intervenen nombrosos actors moguts per valors morals solidaris, amb una gran capacitat per dotar-se dels instruments adequats en cada moment; amb capacitat d’iniciativa i d’avançar amb realisme i amb esperança; amb imaginació i amb el convenciment que la seva causa era justa i que els drets pels que lluitaven no eren solament per a ells. Eren per a tothom.(…)El Pla Popular no va néixer dels laboratoris o centres d’estudis o de recerca, ni es va inspirar en l’experiència d’altres ciutats o països, ni va ser una proposta pensada pels tècnics o professionals, ni tampoc va sorgir de les llargues reunions i pesades discussions político-ideològiques dels grups polítics esquerrans. Va néixer de la pràctica social, de la resistència popular, de l’acció col·lectiva colomenca. Però hi va haver un pare que també va fer de ginecòleg o de llevadora, que va formalitzar la idea, la va desenvolupar i la va fer créixer: l’arquitecte del poble, Xavier Valls.“

Xavier Valls i Maria Josep Olivé, en el record

En Xavier Valls era a totes les travesses per ser el primer alcalde colomenc de la democràcia. Li ho van demanar des de moltes instàncies però ell no es veia de polític sinó d’arquitecte. Al llibre del periodista Eugeni Madueño Xavier Valls. L’arquitecte de la solidaritat s’explica que els darrers anys del franquisme, al mateix temps que es reprimien els moviments d’oposició al règim, hi va haver intents de preparar una transició des de “dintre”. “Rodolfo Martín Villa – jove i nou governador civil de Barcelona- va voler iniciar a Santa Coloma – aleshores amb el moviment ciutadà més conflictiu d’Espanya- una experiència renovadora del poder municipal des del sistema.” Li havien arribat el nom i el prestigi de Xavier Valls “per diferents i complexos conductes” i li va proposar ser alcalde quan havia de substituir Joan Porta Bussoms l’any 1974. Vall refusà la proposta i fou alcalde Blas Muñoz Blaya. Els mesos previs a les eleccions municipals del 4 d’abril de 1979, quatre forces polítiques (PSUC, CiU, PSC i ERC) li van demanar d’anar en les seves llistes “la qual cosa diu molt a favor del comportament unitari del Xavier, del seu compromís amb la ciutat abans que amb els partits”, diu Eugeni Madueño. L’activista cultural i ecologista Pep Palacio exposa al mateix llibre: “ Només hi havia una persona que era coneguda i valorada per tots els barris de la ciutat. Estava convençut que el Xavi havia de ser el nostre primer alcalde democràtic, que no n’hi havia cap d’altre”. Qui seria el primer alcalde democràtic, Lluís Hernández, explica: “El PSUC li va proposar d’encapçalar la llista electoral. Jo mateix vaig intentar de convèncer-lo perquè acceptés.” Maria Josep Olivé, geògrafa, parella i companya en molts àmbits de Xavier Valls diu: “ S’ho va rumiar molt i va escollir la via professional.” I el seu amic, l’urbanista Jordi Borja, reflexiona: “Crec que en Xavier no tenia una especial vocació per ser alcalde, es veia més com a impulsor del Pla Popular i, en general, com un dels protagonistes o portaveus de les demandes socials populars.”

Xavier Valls Bauzà (1937-1987) havia nascut a Cerdanyola, on es va criar amb els avis mentre els pares treballaven a Barcelona. Es van traslladar a Santa Coloma l’any 1945. El seu pare, Carles Valls, home emprenedor d’origen molt humil, havia muntat al carrer Sant Benet una serradora de fusta i un magatzem de ferreteria. Van començar vivint al Singuerlín. ”Jo vaig descobrir Santa Coloma vivint al barri del Singuerlín, quan allí hi havia garrofers, vinyes i cases unifamiliars. La meva relació bàsica amb la nostra ciutat ve d’aquella època, quan el medi natural dominava sobre les construccions. Jo he viscut tota la transformació urbana de la ciutat, el caos urbanístic que s’ha produït, i probablement això ha influït en el moment de prendre determinades posicions en la meva vida”, explicava Xavier Valls en una entrevista que li van fer els periodistes Josep Tordera i Eugeni Madueño l’any 1984 a Ràdio Gramenet.

Amb un grup d’amics (Joan Carles Mas, Carles Viñas, Francesc Pedragosa i altres) va estar implicat des de molt jove en la millora de Santa Coloma fent classes nocturnes d’alfabetització, organitzant un cinefòrum i des del centre parroquial Foc Nou. Es polititza en la seva època universitària. Ja arquitecte, amb la seva companya, Maria Josep, col·labora en estudis i treballs que articula l’urbanista Jordi Borja. A Santa Coloma, molt abans del final del franquisme, li preocupa bastir un projecte de ciutat. Organitza el Grup d’Estudis Urbans de l’Escola Social de Santa Coloma, on formà l’equip amb el qual explicava pels barris les afectacions del Pla Comarcal i recollia i organitzava la informació per construir el Pla Popular. Amb la Maria Josep donen un gran suport a la revista Grama, amb la qual col·laboren amb l’aportació de treballs i en la constitució de l’empresa editora que substituirà les Parròquies. Va entrar a militar en el PSUC amb certes reticències: “ Discrepava amb el partit en tres punts. El primer, la visió instrumental que tenia dels tècnics i professionals per la pretesa hegemonia obrerista que es vivia dins. Jo creia en allò que amb l’eurocomunisme s’ha definit com hegemonia pluralista. El segon punt es va produir per la meva insistència obsessiva perquè tot el potencial de lluita i persones que l’havien protagonitzada havia de cristal·litzar en institucions estables de participació ciutadana. Jo creia que el PSUC podia operar aquest canvi però sense un sacrifici de la concepció del partit com “aparell” era impossible. Tercer punt: jo demanava la definició d’una política ciutadana clara, que no fos la repetició de les campanyes llançades pel Comitè Central, sinó adaptada a la realitat de Santa Coloma”.

No va entrar a l’Ajuntament democràtic ni com a alcalde ni com a regidor però es va oferir a continuar col·laborant-hi des del vessant professional. I de fet va ser consultat en diversos temes. Però l’any 1981 es va cobrir la plaça de director de serveis d’Urbanisme sense que li ho proposessin. El seu entorn personal explica que ho va viure amb un gran dolor i com un desencís; ho va considerar un menyspreu a la seva trajectòria professional. Jaume P. Sayrach, que era regidor d’Urbanisme com a independent pel PSUC, explica a la biografia de Xavier Valls que la decisió de posar-hi un altre tècnic li va ser imposada també a ell. “Es va sentir menyspreat i oblidat per l’Ajuntament democràtic a la consecució del qual tants esforços havia dedicat”, explicava una persona molt propera a Valls. El fet li causà una gran crisi personal. La conseqüència va ser l’allunyament entre amics, l’allunyament de la ciutat i un replantejament de vida. L’any 1985 entra com a professor de projectes a l’Escola d’Arquitectura del Vallès (Sabadell). L’experiència com a docent l’apassionava, va ser un professor que va deixar molta empremta en un temps molt breu. El 1987 moria, amb vint persones més, a l’atemptat d’ETA als magatzems Hipercor de la Meridiana. A Santa Coloma ha deixat, entre altres obres, l’escola Les Palmeres, les escoles Rosselló-Pòrcel i Salvat Papasseit (antiga fàbrica Casadesport) i la reconstrucció de la masia de Can Mariner i la remodelació de la plaça que l’envolta i que porta el nom de l’arquitecte.

La Maria Josep li dedica un vital i emocionant text en forma de carta que recull Eugeni Madueño a la seva biografia de Xavier Valls. La carta acaba: “Ha passat una mica més d’un any quan escric aquestes línies. Al meu interior ha anat madurant una voluntat de resistència davant l’adversitat i un nou amor a la vida, com si la teva solidesa i el teu vitalisme m’haguessin penetrat. Continuaré esperant com vaig fer tantes nits, perquè la vida és curta. I desitjaré amb tota la intensitat que l’últim dels meus dies, darrera la porta definitiva, pugui recobrar la teva imatge en una abraçada eterna. És així com m’agrada de pensar, les meves nits d’insomni, quan la imaginació vola lliure entre els records del passat i aquesta nova esperança d’un retrobament. Xavi, amic, company entranyable.”

Maria Josep Olivé (1944-2017), geògrafa i professora, va viure amb la voluntat de resistència i amb l’amor a la vida que esmenta en el seu missatge. La presència pública de la Maria Josep amb les famílies víctimes del terrorisme sempre va ser una veu serena i solidària. Al cap d’uns anys, la família va tornar a viure a Santa Coloma, on els seus fills van retrobar en moltes persones el record ple d’afecte i d’agraïment cap al seu pare.

Dona culta i activa, participà en nombrosos projectes culturals i de cooperació internacional. La seva mort va ser sobtada i el seu comiat, el cant a l’amistat i a la vida que ella volia.

---