Records d’un jove escriptor amb Albert Jané a ‘Cavall Fort’

Albert Jané, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, viu ara a una residència a Santa Coloma

JACINT TORRENTS
S’ha atorgat recentment el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al savi lingüista i escriptor Albert Jané (Barcelona, 1930), un dels creadors durant els anys 60 de Cavall Fort, l’excel·lent revista per a nois i noies. 

Vaig participar de jove una breu temporada en el seu consell de redacció En aquelles reunions a la gaudiniana casa Vicens, al carrer de les Carolines, de Barcelona, s’hi trobaven a més d’Albert Jané els promotors Josep Tremoleda i Jaume Ciurana, l’escriptor Joaquim Carbó, el pintor Llucià Navarro, la il·lustradora i contista Teresa Duran… i,

transitòriament, algunes persones més, entre les quals jo mateix. El tracte que hi vaig rebre, el nivell de qualitat i d’exigència que hi vaig viure foren una gran lliçó humana i el meu primer aprenentatge literari —encara vàlids. 

Jo tenia la sensació de ser com un nan enmig d’uns gegants que, en circumstàncies difícils, consagraven part del seu temps al servei de la promoció cultural i artística dels infants, i, és clar, al servei de la llengua i del país. I Albert Jané n’era, als meus ulls, el més important. Era l’autor principal de Signe, aquella gramàtica amb la qual jo havia aconseguit ordenar el català après a casa, llegint vells números d’En Patufet, que després de la guerra havien estat amagats al fons d’una calaixera. 

En les seves adaptacions i traduccions de textos i còmics per a infants, Albert Jané creava un model de llengua àgil, viva, natural. Com a escriptor era genuí, ric, divertit. Com a lingüista no ha parat de fer gramàtiques, diccionaris, traduccions, escrits literaris, llibres diversos, estudis de llengua… L’any 2000 fou elegit membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Segons el meu parer, Albert Jané representa molt dignament l’altíssim nivell humà de molts altres savis conreadors de la llengua. Perquè, malgrat les dificultats que, encara avui, ha de travessar, no perden l’esperança i continuen la seva tasca amb abnegació. 

És a dir, per a mi, era —i és!— un savi i una gran persona. I en aquella època em va ser com una baula important de la cadena de transmissió de molts valors de catalanitat, de bon gust, i de criteri pedagògic, que venien d’abans. 

Aquells consells de redacció acabaven a altes hores de la matinada. Els autobusos nocturns per tornar a Santa Coloma eren molt espaiats. I, a causa d’això, més d’una vegada, vaig ser generosament acompanyat per Jaume  Ciurana (i em sembla que amb un Mercedes, cosa que em produïa un gran respecte). Quan vaig disposar de vehicle propi, era jo mateix qui algun cop transportava Albert Jané i Teresa Duran fins als respectius domicilis a Barcelona. Quin esglai quan una nit l’Albert, assegut al meu costat, bromista com era en algunes ocasions, em va prendre el volant de les mans i em va fer baixar per la deserta Via Augusta fent esses i tombant-nos com una barca, en el meu fràgil dos cavalls, fins a la Diagonal, entre xiscles i rialles… 

De fa un temps Albert Jané viu en una residència de Santa Coloma, no pas lluny de la casa on jo vaig néixer. L’excel·lent gramàtic, «l’escriptor que va fer parlar en català els barrufets», com s’ha dit, el mestre discret i bonhomiós, rebrà ben aviat el merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I ens en congratulem de tot cor. Moltíssim.