D’on venim
‘El 47’, la memòria i els oblits
“Fa anys vaig escriure una succinta història del Fondo i vaig fer que hi sortissin uns dos-cents noms. D’aquestes persones el nom potser no es publicarà enlloc més, però són pedres importants que és just evocar, i per mi un acte de carinyo i amistat. Una història rica en la qual actuaren moltes persones que venien de lluny i que els camins després potser les ha dispersat. Històries humanes, plenes de vitalitat, que val la pena conèixer.”
Jaume P. Sayrach. Capvespre, 2014
BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 28
AGUSTINA RICO
En Jaume sempre ha reivindicat el valor dels petits, dels desconeguts que pedra a pedra aixequen la paret. A les revistes que va fundar mai faltava l’entrevista al personatge popular. El llibre Gent de Santa Coloma, d’Odei A. Etxearte, publicat per Fòrum Grama i amb pròleg del mateix Jaume, és un “retaule” dedicat a aquests “herois i heroïnes” anònims. Als llibres escrits per en Jaume i als seus blogs, també tenen el seu espai i un reconeixement que traspua afectivitat. En les seves reflexions dels darrers temps també es va anar accentuant la valoració del que és “petit” en el sentit d’accessible i quotidià, allò que facilita la vida o la fa plaent, que s’estima perquè ha acabat formant part d’un mateix. Fer una caminada o una sortida, observar la natura, sentir-se a gust a casa, gaudir del futbol, valorar els objectes de cada dia…
HISTÒRIES HUMANES
En aquest apartat, que seria infinit, de les petites històries que construeixen l’entramat de la gran història comuna, dos moments amb històrics del Fondo venen a representar aquella gent anònima però significativa de què parla en Jaume i una etapa que per a ell, i per a molts altres, va ser daurada malgrat que va transcórrer en uns anys de ferro. Són evocats per en Jaume amb afecte, tal com va recordar sempre la senyora Roser -un altre exemple de personatge “anònim”-, la majordona dels vicaris a Santa Maria, el seu àngel protector a Vilafranca.
La parella Macià Bardés i Maria Badia simbolitzen la creació de la parròquia del Fondo. Les fotografies del mestre d’obres i constructor Bardés fent el sostre de la gran nau són un document d’una gran bellesa. La parella, veïns propers al barri, es van integrar en una comunitat cristiana que llavors també estava en construcció.
La parella extremenya Andrés Castaño i Virtudes Senra pertanyien al grup de joves mestres que van arribar a Santa Coloma a inicis dels 70. Van recalar al Fondo, on van ser molt actius en la vida del barri i també en la lluita per la millora de l’ensenyament, i on van construir amistats que van mantenir tota la vida.
“Feia temps que volia anar a veure el matrimoni Macià Bardés i Maria Badia. El Macià era el paleta de confiança de l’arquitecte Xavier Valls Bauçà, que va ser qui va fer els plànols de l’església parroquial de Sant Joan Baptista del Fondo. Dic paleta perquè és com sempre li agradà que se’l considerés. En Xavier l’admirava, s’embadalia contemplant com aconseguia que un sostre d’ampla corba s’aguantés. La parella va jugar un paper decisiu en la creació de la comunitat cristiana del barri. Ni que sigui només un apunt, m’agrada evocar-los. Hi ha tants personatges anònims!”
Jaume P. Sayrach Capvespre, 2010
“Demà molt d’hora marxo a Madrid amb l’Emiliana, la Maruja i l’Angélica: ha mort la nostra amiga Virtudes, l’esposa d’Andrés Castaño. Un dia que érem sota el castanyer, davant de casa seva (a Madrigal de la Vera, Càceres), i lloàvem el paratge, la tranquil·litat de la vida al camp en contacte amb la natura, ella va dir “no penséis que la calidad de vida es solo esto, yo todavía prefiero estar con la gente”. I va referir-se a la sort que tenim nosaltres, que vivim a Santa Coloma, on ens resulta tan fàcil trobar la gent, sense necessitat de buscar-la, simplement sortir al carrer. La Maruja, que ha estat amb ella fins ara, diu que malgrat fer anys que van marxar, la Santa Coloma que van viure –la parròquia del Fondo, les reunions de la comunitat, les activitats del centre Amics de Fondo i de l’Associació de Veïns, les manifestacions i les lluites del barri– la guarden a dins del cor, com un tresor que il·lumina els seus dies.“
Jaume P. Sayrach. Capvespre, setembre 2015
VIATGES I FLORS
Gairebé sempre en grup, però també sol, en Jaume ha estat un etern excursionista. I un assidu viatger. De tot n’ha fet ressenya. Els viatges ultrapassen la mida de les petites coses, “protagonistes” d’aquests dos capítols, són paraules majors, però m’agafo a un altre títol, en aquest cas el les proses poètiques de la magistral escriptora catalana Mercè Rodoreda, Viatges i flors, per unir dues passions d’en Jaume: la passió per la natura i la passió per anar pel món.
Va anar tres cops a Llatinoamèrica, amb Lluís Hernández i altres companys, a l’Àfrica en diferents ocasions amb els seus nebots i amb amics immersos en tasques solidàries, i a diversos països d’Europa amb amics, amb família i també sol (Regne Unit, Alemanya, Portugal, Txèquia, Àustria, Grècia…) però França i especialment Itàlia han estat unides a la seva trajectòria vital. Cal fer un esment especialíssim per a la ciutat de Roma, on estudià Teologia –i de la llengua italiana, que dominava– que deixà una empremta inesborrable en la seva biografia intel·lectual i sentimental. Hi ha viatges que han deixat petja, pel seu valor simbòlic. Iniciàtic, com el que va fer a París amb companys de Santa Coloma. O de tancament d’un cercle vital, com el que realitzà tot sol i ja gran al nord d’Itàlia, amb retrobament de famílies conegudes als pobles de muntanya dels Abruzzos, on havia estat de jove, i el viatge a Grècia amb el seu germà Narcís, una reconeguda autoritat en l’estudi de la figura de Sant Jordi.
“Anys després, ja al front de la parròquia del Fondo, vaig anar a París amb l’Antonijoan, el Josep Sánchez i l’Eugeni Madueño. Va ser també un viatge iniciàtic, una ascensió cap “el nord”. París era, per nosaltres, i de sempre, la ciutat mítica de la cultura. La ciutat de les llums, tot i que també de sempre havíem respirat una certa aversió al “francès”, els aspectes culturals ens guanyaven. Barcelona sovint s’ha emmirallat amb París, fins al punt de sentir l’orgull de ser com un París “en petit”.
Jaume P. Sayrach Capvespre
Pel que fa a distàncies curtes, moltes excursions i sortides breus són ressenyades en les seves anotacions com fites. Són moments d’un significat especial, com ho van ser excursions i colònies amb el jovent de Vilafranca i del Poblenou i com ho serien més endavant sortides de barri i viatges de grup en l’època del Fondo. També són ressenyades com a especialment significatives sortides amb la família, quan iniciava els estudis genealògics del cognom Sayrach, i en moments d’intenses vivències comunes.
“La Seu m’agrada molt. Hi he estat bastants cops amb amics, amb família i sol (quan recorria els Pirineus seguint els pobles que tenen la parròquia dedicada a Santa Coloma, per fer el llibre Santa Coloma als Comtats Catalans). Al WhatsApp que vaig enviar ahir em referia a elements sobresortints d’aquesta població que me la fan estimada: la muntanya –el Cadí– i la vella ciutat –amb la meravellosa catedral romànica, de més de mil anys d’antigor–. Em vaig descuidar d’afegir el riu Segre i el cel tan net. I l‘aire. I el silenci. En síntesi: m’atrau la rica geografia del lloc i la llarga i decisiva història viscuda, sobretot quan els bisbes i els comtes d’Urgell van tenir un paper principal en l’origen de la Catalunya Vella. “
Jaume P. Sayrach. Capvespre, 2018
I en els viatges…, coneixences i aventures. De més jove potser no l’hauria explicat però, ja com a bloguer, li va fer gràcia explicar un episodi que van viure durant el viatge a Grècia amb el seu germà Narcís. En tornar d’una passejada, van trobar tancades les portes del monestir on s’hostatjaven en compliment de l’estricte horari dels monjos, que es retiren molt d’hora.
“Li vaig dic al meu germà d’anar a la caseta d’uns treballadors perquè s’hi veia llum en una finestra. Ens va costar entendre’ns. Els vam demanar que ens deixessin passar la nit en un racó de la casa, però ens van dir que no, i quan semblava que passaven de nosaltres, un dels homes surt i ens indica que el seguíssim, es plantificà davant el portal i trucà amb el mòbil. Sense resposta. Insisteix. Per fi dialoga amb un monjo. Pels gestos que fa ens adonem que discuteixen. “¿Com deixar enmig de la nit dos vells que s’han perdut”?, imaginem que diu. Finalment el monjo porter compareix i ens fa entrar. Evoco la paràbola que explicà Jesús d’un home que amb bones paraules es va treure del davant un foraster mentre que un altre, malhumorat i rondinant, l’acollí. Mentre vivia l’aventura em mirava el cel, una nit amb una lluna mínima i una munió fantàstica d’estrelles. Gairebé m’hauria fet il·lusió passar la nit al ras.”
Jaume P. Sayrach. Prímula, 2012
EL LLENGUATGE DE LES FLORS
En molts moments, en Jaume ha fet l’elogi de la versió més humil, propera i casolana de la natura: les plantes, els arbres i les flors. En la seva etapa com a regidor d’urbanisme, dotar la ciutat del sostre verd dels arbres als carrers i d’àmplies zones verdes va ser una prioritat. El Parc de Can Zam, complet i frondós, al qual tants esforç i pàgines va dedicar, és encara una dolorosa assignatura pendent com evidencia en un escrit al blog-dietari Capvespre al novembre de 2021: “M’haureu de perdonar que dediqui un cop més la glosa del Capvespre al parc de Can Zam, però és que el meu enuig, la decepció i la ràbia que sento m’obliguen a cridar, i a dir a l’Ajuntament que s’ho pensi abans de consumar una actuació als terrenys del parc que, com denuncia la Plataforma de Defensa de la Serra de Marina i Can Zam, danyarà greument el parc.(…) Als meus més de noranta anys, ben poques vegades fruiré del parc somiat, però no em perdonaria anar-me’n d’aquest món sense defensar fins a l’últim sospir el parc, que ha de ser l’orgull de la nostra ciutat.”
El seu gust per les flors i la predilecció pel xiprer –tan lligat a la seva història personal- han estat també una constant en els seus escrits i protagonistes de moltes de les seves fotografies.
“Aquí, a la residència, cada dia solc passejar pel patii contemplo els hibiscus carregats de flors, unes de color vermell intens, unes altres de rosades i unes terceres d’un violeta pàl·lid. I quina sorpresa avui en descobrir que n’esclatava una d’un color groc intens, un dels colors que més m’agrada. Aquest fer de la natura, aquest seguir el seu ritme,impertorbable,jo diria aquesta fidelitat a unes lleis fixes mentre que a nosaltres tantes coses del dia a dia ens desconcerten, per poc que ho meditem t’omple de pau i serenor. “
Jaume P. Sayrach. Capvespre, 2021
“He dedicat una estona a un petit treball de jardineria, si és que al fet de plantar unes llavors en quatre tetrabics se li pot aplicar el verb d’un dels oficis més antics, agradables i fructífers que hi ha. Anys enrere ja havia plantat llavors de xiprer. La idea original era fer un planter dels arbres que més estimo, per quan es fessin grandets trasplantar-los a l’entorn de la font de la bóta, del turó del Pollo. D’acord amb el Pep (Pep Palacio, “bruixot” del CEP, activista i expert en la natura colomenca) ja n’hi vam plantar uns quants, de xiprers, que han crescut força. La veritat és que aquesta minidedicació em satisfà molt perquè em connecta amb el misteriós i extraordinari misteri que es dona en tot procés vital.”
Jaume P. Sayrach Capvespre, maig 2016
“CASA MEVA”
En Jaume va viure vint-i-quatre anys al pis del carrer Roma. S’hi va instal·lar després de sis anys a Caldetes, on havia viscut en un apartament de la seva família, anant i tornant a Santa Coloma. Era un pis alt, un àtic sense terrassa des del qual s’albiraven unes franges del mar badaloní i es podia contemplar l’estesa d’habitatges que descendia cap al barri del Fondo des del barri dels Italians (que prengué aquest nom pels nombrosos carrers amb nom de ciutat italiana), anomenat per molts barri Llatí. Al “piset” s’hi arribava, esbufegant, després d’un grapat de trams d’escales d’esglaons alts i alguns d’irregulars, com era freqüent en els blocs mig artesanals construïts en les grans tongades migratòries dels 60 i els 70. El pis va ser habitatge, despatx, “hospital domiciliari” en algunes etapes de rebrot de la malaltia cardíaca d’en Jaume i “cel.la monacal” durant la pandèmia de Covid declarada el 2020. Fets els 90 anys, encara se’l podia veure caminant fins al riu o arribant al monestir de Sant Jeroni. Les altes escales, deia, l’ajudaven a mantenir-se fort quan li suggerien el trasllat a un habitatge més accessible. Afectat per un ictus l’estiu de 2021, en Jaume va deixar el “piset” del carrer Roma per anar a la residència de les Germanetes dels Pobres, a la plaça de Tetuan de Barcelona, on va morir.
“Quan vaig venir de Caldetes i la Rafi (propietària del pis i amiga) i la Loli (Loli Peralta, amiga) em van acompanyar al pis que m’havien trobat, vaig tenir una gran decepció. Vaig mirar per la finestra: l’espectacle era una corrua bigarrada de cases, un feridor contrast amb la vista que m’oferia l’ample balcó de la casa de Caldetes (apartament de la seva família on va viure sis anys), sobre un frondós jardí i amb el bosc de la muntanya a tocar. Ara hi porto ja més de vint anys, i n’estic encantat. El pis és petit (només trenta metres) però molt ben conjuntat. Té molta llum. I no se sent cap soroll, el silenci és absolut tant de dia com de nit. Veig sortir el sol i la lluna, que es passegen davant de casa. I m’he acostumat al paisatge de les cases. Els amics m’han estat insistint que canviï perquè pujar a l’àtic cada dia em costarà més. M’hi he resistit, “pujar les escales fa salut” -es llegeix als hospitals.”
Jaume P. Sayrach Capvespre, 2019
“Demà, si Déu vol, em trasllado a la residència de les Germanetes dels Pobres. Confesso que la mudança em costa. Però afegeixo de seguida que tinc molta sort, de poder anar on vaig, i estic segur que el canvi m’obrirà nous horitzons. Deixo Santa Coloma però la mica de distància d’on vaig me la farà més propera. Vaig a Barcelona, la ciutat on vaig néixer, i això també em fa il·lusió. Espero seguir escrivint –si puc cada dia–, i intensificar amb tots vosaltres (inclosos els amics i amigues que dic invisibles), la relació que tenim.” Capvespre, setembre 2021
MÉS QUE UN CLUB
Li agradava el futbol com a esport i com a espectacle, i sentia el Barça per la seva càrrega simbòlica. En uns anys en què el futbol era vist per molta gent polititzada com un espectacle alienant –que s’associava amb el franquisme, amb un masclisme encara no combatut i amb els diners– , no tothom entenia aquesta afició ni la visió social de l’esport, que ja alguns periodistes i intel·lectuals com Vázquez Montalbán reivindicaven.
“M’he dit que havia de dedicar la glosa de demà al futbol. He pensat en amics i amigues que s’hi tanquen en banda i no el valoren gens. Quan en parlem, els recalco la bellesa del joc i l’emoció, quan els partits són bons, i l’exemplaritat que es pot desprendre quan es juga net. Sense oblidar els valors que acompanyen l’esport, tan lloats per la Grècia clàssica, i que el Barça intenta fomentar.” Capvespre, 2017
“Ara em fixo en l’axioma tan repetit que el Barça és més que un club. La gent que hi entra per l’aspecte esportiu a la força s’adona que l’equip simbolitza el país.” Capvespre, 2019
ELS OBJECTES DE CADA DIA
Ja a la residència, recuperat però encara feble, en Jaume reprèn la pràctica de comunicar-se a través del blog Capvespre, on escriurà sempre que li sigui possible. Torna llavors a les gloses dedicades als objectes “domèstics” en una línia que han conreat prosistes del quotidià com va fer Josep Maria Espinàs. Dedica un pensament especial a objectes habituals però alhora especials i carregats de significat, com la glosa que havia dedicat al cotxe, quan el va donar de baixa: la ploma estilogràfica, la càmera fotogràfica, la manteta per cobrir-se les cames…
“Continuo amb les gloses petites dedicades a objectes senzills, que ens fan amable el dia a dia. Avui trec la manta vermella, que en anglès deu tenir nom propi. Em refereixo a la manta que en les pel·lícules d’època es posaven a la falda i als peus els senyors, quan viatjaven en cotxes tirats per cavalls. O se la posaven quan arribats el capvespre a casa s’asseien al costat de la llar de foc, i llegien el diari. Me la va regalar l’amiga Loli quan fa anys vaig anar a viure al pis del carrer Roma. Li vaig dir que era un molt bon regal perquè, a més de la seva inqüestionable utilitat, era un objecte bonic i quan me la posés, la recordaria a ella. És la virtut dels regals útils i agradables. Ara aquí a la Residència m’acompanya moltes hores del dia. Quan m’estiro al llit per descansar, quan treballo sota la finestra assegut davant la taula-escriptori, i quan, al sofà amb les cames estirades en una cadira, em cobreixo amb la manta vermella,”
Jaume P. Sayrach Capvespre, 2021
Testimoni
Una petjada plena d’arbres
“El Col.lectiu Ciutadà del Centre Excursionista Puigcastellar (coneguts com “els bruixots”), vam fer el 1978 la campanya “Arbres a Santa Coloma”. Quan just un any més tard en Jaume va ser nomenat regidor d’urbanisme del primer ajuntament democràtic, va assumir a bastament aquella proposta de la societat civil, així que va omplir d’arbres els nostres carrers i places.
Més endavant, un dels aspectes més bonics de les plantacions populars al Torrent de les Bruixes ha estat la participació de molta i molt diversa gent. En Jaume es va circumscriure als seus estimats xiprers. En un viatge a Roma en va agafar llavors, les va fer germinar i les va criar al balcó de casa seva, al carrer Roma, precisament!
Quan en Jaume i l’Alfons Martínez (figura històrica del CEP) van fer 75 anys, l’any 2004, els vam fer una festa conjunta al Planell de les Alzines, l’avant-sala del Poblat Ibèric de Puig Castellar. A cadascun li vam regalar el seu arbre predilecte: un garrofer per a l’Alfons… i, és clar, un xiprer per a en Jaume. Ell ens va demanar que el plantéssim a prop, i ho vam fer en un lloc accessible per a ell, que hi pogués arribar a peu, a la part baixa de la muntanya: al torrent de la Llevadora, afluent del torrent de les Bruixes. Hi anava sovint, el va anar veient créixer, i hi solia portar amigues i amics. Així que, entre la variada, fecunda i profunda petjada d’en Jaume a Gramenet, hi ha molts arbres, per tota la ciutat i a la seva muntanya.
Sempre seràs entre nosaltres, estimat.”