‘El cas Goldman’, un dels judicis més recordats a França

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

L’any 1969, Pierre Goldman, un intel·lectual d’esquerres francès, va ser detingut per tres atracaments comesos a París. De rebot, se’l va acusar d’un altre robatori, a una farmàcia, en el qual van morir assassinades dues dones. Goldman va reconèixer els tres primers robatoris però no la participació en el sagnant atracament de la farmàcia, i d’aquesta manera va anar a judici, amb el suport d’amplis sectors de l’esquerra francesa. La pel·lícula que ens ocupa avui, El cas Goldman, se centra en aquest judici portant a terme un detallat retrat de tot el procés.

El director Cédric Kahn mostra una rigorosa i documental reelaboració gal·la del gènere de drama legal. La seva visió és alternativament més austera –amb l’acció totalment ubicada a la sala del judici, mai abandonant doncs els tensos confins de la cort– i a la vegada és un tractament també més tradicional, aferrat a un registre fàctic que, no obstant això, permet una catarsi momentània a l’estil de Hollywood. Ambientada al 1975, en un moment en què el crim estava ocasionalment lligat al radicalisme d’esquerres a Europa (el grup Baader-Meinhof, les Brigades Vermelles) i als Estats Units (el Weather Underground), la pel·lícula presenta el calvari de Goldman no tant com un judici per assassinat i molt més com un judici de caràcter polític. Kahn, que va escriure el guió amb Nathalie Hertzberg, es va inspirar per fer la pel·lícula en l’autobiografia de l’acusat, Souvenirs obscurs d’un juif polonais né en France, que Goldman va escriure a la presó i que el va convertir en un heroi entre la intel·lectualitat. El seu judici va comptar amb la presència d’una gran quantitat de periodistes, així com del filòsof Régis Debray, convertint-se en una causa cèlebre que va enfrontar al govern entre si, especialment en base al sistema de justícia penal.

Al llarg de la pel·lícula, Kahn se centra contínuament en el prejudici de la policia francesa, que va decidir que Goldman era el culpable en els assassinats de la farmàcia sense cap prova substancial. El seu únic testimoni ocular important era, de fet, un policia fora de servei que va ser abatut mentre l’assaltant fugia de l’escena del crim, i del que mai es va aconseguir posar en ordre la seva història. Un altre testimoni, un amic de Goldman procedent de les Antilles (Maxime Tshibangu), va afirmar que va ser coaccionat per la policia per testificar contra ell. La narrativa del film s’estructura a partir de reportatges de diaris contemporanis i entrevistes de primera mà amb els advocats, construint així un guió que proporciona els fets essencials sobre les condemnes prèvies del protagonista, i dramàticament se submergeix directament en preparatius legals pel judici amb poques particularitats de caràcter o entorn. Fins i tot la realització de la pel·lícula, amb la fotografia de Patrick Ghiringhelli emmarcada en apàtics tons marrons i grisos, rarament desperta la nostra atenció ni ens distreu del cas que ens ocupa.

L’actor francobelga Arieh Worthalter, el qual va guanyar el premi César 2024 a millor actor per la seva interpretació, porta a terme un treball magnífic en la seva metamorfosi en Goldman: s’està rient constantment dels jutges i la policia, ens convenç de la seva innocència, i ens mostra el seu absolut i passional compromís amb les causes polítiques. Molta crítica especialitzada ha vinculat aquesta pel·lícula amb Saint Omer (Alice Diop, 2022) perquè els dos films fan servir el drama que neix a la sala del judici per assenyalar directament a la pròpia injustícia francesa i al racisme congènit que radica a la seva societat. Per a Diop, es tractava d’explorar el racisme latent del seu país, mentre que per a Kahn es tracta de posar el focus en les inclinacions anti-esquerres i antisemites de l’estat en la dècada de 1970; inclinacions que estan més vigents que mai avui dia, ja que han trobat una nova veu en l’ascens actual de la dreta radical francesa. “Els jueus i els negres són els mateixos”, explica Goldman en un dels seus molts esclats de fúria i frustració mentre l’interroguen. I encara que les seves paraules puguin semblar una exageració, planteja una veritat desagradable sobre la discriminació a França que aquesta excel·lent pel·lícula ens llença a la cara sense cap remordiment.

Aquest film està rodat, com dèiem, en un estil molt documental, recreant de manera convincent l’aspecte i la sensació d’una sala de judici francesa del 1970. El seu estil visual no es defineix pel que afegeix, sinó pel que treu: no hi ha música, no hi ha floriment cinematogràfic al treball de càmera, no hi ha actuacions d’actors que es dediquin més a exhibir els seus talents interpretatius que no pas a esdevenir el personatge que els pertoca. Això no vol dir que no hi hagi cap emoció en joc; de fet, tot en aquesta pel·lícula és pura emoció, pura adrenalina. Les arrancades de ràbia i indignació provenen no sols del bel·ligerant Goldman, sinó també dels fiscals de l’estat, dels advocats de la defensa, i així mateix dels testimonis i jutges. Tothom està enfadat, tothom lluita per la seva pròpia versió de la veritat. Sembla com si tinguéssim tota una societat embotida dins la sala del tribunal. Quan una pel·lícula d’època vol ser rellevant per a les audiències modernes, l’enfocament habitual és jugar amb els trets característics de les cintes contemporànies, donant lloc a un peculiar híbrid d’ambients antics i moderns, introduint les noves sensibilitats d’avui dia. El cas Goldman triomfa fent justament tot el contrari: submergint-nos autènticament en aquesta sala de justícia dels anys setanta fins al punt que sembla que haguem estat transportats cinquanta anys enrere, la qual cosa ens fa automàticament reflexionar sobre si això que ocorre al film podria tenir lloc actualment. I la resposta, que tots sabem perfectament, és desgraciadament un rotund sí.

El cas Goldman explora de prop la difuminada frontera entre la fantasia i la memòria, entre els mites heroics i la realitat de les institucions, entre el pes del passat i el de les aparences. Amb una ànima compacta i desconcertant, càlida però també freda, aquest film es desplega a un ritme notable i constant a partir d’un excel·lent guió extremadament polit fins a l’últim detall, fonamentant una edificació cinematogràfica tenebrosa però enlluernadora, temible però necessària, reivindicativa del passat i la memòria però a la vegada activista en favor d’un futur conflictiu.