Així van ser els segrestos d’autobusos de Can Franquesa i les Oliveres
Camí
JOSEP MARIA CORRAL
La Festa Major d’Estiu de 1968 es va viure a Santa Coloma de forma reivindicativa. Mentre se celebraven les activitats de dilluns 2 i dimarts 3 de setembre (entre les quals destacaven l’Orquestra Niza, Salomé i Luis Aguilé), els usuaris de la línia de troleibús número 3 anaven caminant fins al metro, tot responent a la convocatòria de CCOO de no pujar als autobusos per protestar contra l’augment del preu del bitllet. Aquesta lluita, que va ser la primera consistent i organitzada a Santa Coloma durant el franquisme, la coneixem com el “Boicot al 3”.
El 1968 havia quedat enrere la política econòmica autàrquica del règim franquista, que va portar misèria, fam i estraperlo (mercat negre). Des del Pla d’Estabilització de 1959 s’havia passat a un model que combinava la liberalització econòmica amb la duresa repressiva. Aquesta política es basava en un creixement econòmic ràpid, continu i sostingut, i en uns grans moviments migratoris del camp a les zones industrials. Un exemple d’això va ser Santa Coloma de Gramenet, que va passar dels 15.401 habitants de 1950 als 105.651 el 1970, tot arribant al màxim el 1977 amb 143.232 habitants. Són unes xifres que impacten.
En aquest context, els partits polítics i els sindicats continuaven prohibits així com els drets d’associació, reunió, expressió, manifestació i vaga. Un dels pilars fonamentals del règim era la repressió que, mitjançant la policia política (BPS) i el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), empresonava els dissidents que feien qualsevol tipus d’oposició, tant era que fos reivindicativa com política.
L’any 1968 el metro va arribar fins a Torras i Bages. L’autobús número 3 era molt utilitzat pels colomencs per anar a la feina, ja que enllaçava la plaça de la Vila amb el metro de Fabra i Puig. Coincidint amb aquesta situació, Transports de Barcelona va apujar el preu del bitllet del bus. Aleshores, CCOO era l’organització més vertebrada del Barcelonès Nord; el primer nucli comarcal es va muntar entre finals de 1965 i principis de 1966 i el 1967 ja operaven les Comissions Obreres de la Construcció de Santa Coloma.
Davant la pujada del preu del bitllet, CCOO va convocar reunions de veïns amb la complicitat de les parròquies i amb la participació del jovent de la JOC, i assemblees clandestines en els descampats del Motocròs, de l’Esperit Sant o dels garrofers del Fondo, per tal d’organitzar i impulsar que els treballadors anessin caminant al metro. La crida al boicot es va fer mitjançant pintades i fulls volanders com el que reproduïm a continuació:
En una acció de suport a la convocatòria del Boicot al 3, Alejo Castellano i José Sánchez, militants de CCOO i del PSUC, van ser detinguts el 2 de setembre de 1968, quan anaven amb moto llançant tatxes de 3 claus a la carretera per deixar fora de circulació els autobusos. Algun efecte va tenir aquesta acció perquè la Jefatura Superior de Policía, en una nota informativa del 3 de setembre, malgrat dir que “no apreciándose la existencia de tachuelas o clavos en ningún punto de aquella línea“, reconeix que “sobre las cero horas de hoy, un autobús de la línea nº 3 pinchó una rueda con un clavo doblado en forma de seta, en el Paseo de Santa Coloma, poco antes de llegar al puente“. Com a mínim, un autobús va ser inutilitzat.
Els detinguts van ser torturats a comissaria i van estar tres mesos a presó preventiva, van ser acusats d’associació il·lícita i de desordres públics en el sumari número 871 de 1968, els van demanar quatre anys de reclusió i la condemna va ser d’un any. Els maltractaments van ser tan brutals que es van recollir en un manifest dirigit al ministre de la Governació, el desembre de 1968, signat per 1.500 intel·lectuals, en el qual, en 62 pàgines, es denunciaven multitud de casos de tortura i es demanava una investigació. El cas d’Alejo Castellano i de José Sánchez surt documentat en dos apartats. Al primer es descriuen les tortures sofertes:
“Durante 51 horas los tuvieron a pie firme, con los pies juntos y sin dejarles doblar las rodillas. Cuando caían al suelo rendidos por el cansancio y la fatiga, una verdadera lluvia de puntapiés en los riñones, en el estómago y en sus partes más sensibles les hacían volver a la postura de origen. Después, durante otras 17 horas interminables, les tuvieron colgados del pecho mediante cuerdas”.
En el segon apareix la carta que José Sánchez Ruiz, que va acabar exiliant-se, va escriure al degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’11 d’octubre de 1968. En aquesta carta exposava que CCOO va programar el Boicot al 3, descrivia les tortures sofertes i expressava l’objectiu de l’interrogatori: aconseguir noms de companys. Sánchez finalitza la carta dient:
“Quisiera destacar que al tratar de enterar a usted de ese problema no me anima ninguna clase de rencor contra los que me han maltratado; solo me preocupa y me angustia que por el simple hecho de pedir un sindicato obrero, un salario mínimo vital, o por protestar por una injusticia, como en este caso del abuso en el precio del billete de la línea nº 3, obreros o ciudadanos en general se vean sometidos a un trato tan brutal i vejatorio como viene ocurriendo en la Jefatura Superior de Policía”.
El desenllaç del boicot al 3 va ser positiu per a la població colomenca. Malgrat que la pujada del preu del bitllet es va mantenir, es van aconseguir dues noves línies d’autobusos que sortien dels dos barris més allunyats del centre de la ciutat: la 103 i la 203, la primera des de Fondo i la segona des de Singuerlín, fins al metro de Torras i Bages i la plaça d’Orfila. La gran ensenyança del boicot al 3 va ser que des de la unitat i l’acció es podien aconseguir reivindicacions. Això, juntament amb la lluita per l’ambulatori de 1971, va portar a la formació d’una consciència col·lectiva i d’una cultura de la reivindicació i la mobilització que van estar presents en les lluites posteriors.
_____________________________________
FONTS DOCUMENTALS
ANC. Arxiu Nacional de Catalunya.
AGCB. Arxiu el Govern Civil de Barcelona.
AHCO. Arxiu Històric de Comissions Obreres.
Documentació facilitada per Montse Martínez Leceta.
Josep M. Corral, El PSUC a Santa Coloma de Gramenet 1936-1979, Editorial Carena, Barcelona 2021.
2 Comments
Bon article, Chema! És necessari recordar qui som i d’on venim.
Moltes gràcies.
Per cert, el pare es va comprar una bicicleta per anar a la feina. Va ser la seva manera de fer el boicot, No sé si va ser iniciativa seva o si era una consigna de les CCOO, però de seguida la va deixar perquè arribava molt cansat.
Em va dir que molts treballadors van fer el mateix.
L’any que van tenir lloc els fets que es detallen jo era molt petit i anava al col·legi Las Palmeras, amb Don Juan o Don Augusto. Com que vivia a Llorenç Serra, passava junt als meus germans i germanes per la porta de l’Ajuntament on sempre hi havia aparcar un Land Robert de la pol·licia. Una parella de guàrdies municipals custodiaven l’Ajuntament fent rodar entre els dits la cadeneta d’un xiulet. Anaven armats amb porres i pistoles.