El Baix Besòs, capital cultural de Catalunya

OPINIÓ

JORDI VALLS

“Santako no és BCN” és una bona frase. Significa alguna evidència no resolta que té molt a veure amb un ressentiment de classe, agreujat per la distància que provoca els estereotips en els mitjans de comunicació i el vox populi i que alimenta el desconeixement de la resta de catalans de la realitat metropolitana. Aquesta sensació d’abandó també l’he sentida jo en més d’una ocasió, però des de que tenim dos metros he pogut comprovar que la sensació d’abandó és comuna a tot arreu. En general, els pobres som majoria i estem força abandonats. En el fons, però, la frase, convertida en eslògan de samarreta deixa un interrogant aspre i alhora aclaridor de l’esbarzerar on vull anar a parar, perquè, aleshores la qüestió a aclarir és senzilla, què caram és Santako?

Vaig viure uns anys durs, els primers de la democràcia, jo era un nen i m’atracaven a la mínima ocasió i al costat de casa. La delinqüència juvenil imitava els personatges de José Antonio de la Loma del film “Perros callejeros” i adoptaven actituds provocatives i amenaçants. L’heroïna devastava la generació just anterior a la meva, potser el fet de veure els predecessors destruïts als carrers, com en el poema d’Allen Ginsberg “Howl” ens van ensenyar, als que érem una mica més joves, la línia que no havíem de creuar. Viure en aquella Santa Coloma dels setanta i primers vuitanta va ser un entrenament intensiu i alhora un mestratge de vida.

Per motius laborals i literaris també he estat vinculat a Barcelona, no hi veig cap diferència substancial amb la nostra Santa Coloma de Gramenet. D’altra banda, amb les poblacions veïnes, les problemàtiques són molt semblants. Personalment, m’agradaria que Santa Coloma se singularitzés amb la cultura. Per desgràcia la manca de recursos econòmics i humans no ens deixa passar més enllà d’una mostra folklòrica i de distracció, de fireta nostàlgica de Festa Major. Com podem singularitzar Santa Coloma, des de l’espai estratègic que ocupa? Apostar per la cultura és barat i dona molt de rèdit en el prestigi de la ciutat. No hi ha diners, em repeteixen contínuament les autoritats electes. D’acord, ho accepto, però no em resigno. Si no hi ha diners hi poden haver idees i treball en conjunt. És indiscutible que existeix una realitat compartida amb Badalona, Sant Adrià de Besòs i els barris limítrofs de Barcelona amb el riu Besòs. Es pot crear una realitat cultural pròpia, amb caràcter singular, però amb una ment oberta que impliqui tothom que tingui alguna cosa a aportar. El Besòs és una potència cultural contrastable amb comarques de renom. Així ho està demostrant, per exemple, el projecte artístic “Manifesta”, amb el film “El riu era verd i blau i groc” de Rosa Tharrats i Gabriel Ventura que es projectarà el dia 8 de setembre a la Ciba.  Ai, si tinguéssim els recursos d’un Maresme, o de moltes poblacions riques del Vallès com Sant Cugat o Sant Joan Despí, de les pedres en fariem pans.

Molts direu, però, nosaltres no som ni comarca. I què? No és necessari ser una realitat administrativa, només cal promoure aquesta realitat amb voluntat constructiva. Si sortim dels tòpics que nodreixen els imaginaris de la nostra ciutat, tindríem una gran sorpresa. Potser  hi ha una Santa Coloma “real” que existeix més enllà de les terrasses dels bars i dels Corre-Tapes de torn. Potser cal canviar la mirada al paradigma. No som els pobres que mirem Barcelona lluny. Som l’essència local de Barcelona, més real que les Rambles o la plaça de les Glòries. Santa Coloma, Badalona, Sant Adrià, malgrat la seva vocació de ciutat singular és més Barcelona que la mateixa Barcelona. Abans, però, hauríem de tenir alguna cosa important a compartir i expressar-la amb autoritat, sense complexos. Fem música, poesia, novel·les, art, cinema, dansa, cultura popular, però sobretot fem-ho des d’aquí. Cal gruix i qualitat. I aquí si que veig l’eslògan, a molta distància de la realitat, però a la hauríem de voler aspirar: “Baix Besòs, capital cultural de Catalunya.”