‘El 47’, la memòria i els oblits

OPINIÓ

ANTONIO MOLINA

La tita Filomena, germana del meu avi Quico amb qui compartia una semblança física impressionant, vivia a Torre Baró. Quan jo era petit, finals dels anys 70 i principis dels 80, anàvem a visitar-la. Vivia en una casa allà a la muntanya, amb el seu fill, el Manolín, que tenia síndrome de Down. Quan fèiem la visita acostumàvem a veure també a una munió de cosinets i cosinetes que vivien per allà. Recordo que la tita Filomena tenia un gos petit i nerviós que em feia por. Visitar Torre Baró en aquell temps era tota una experiència. Jo, un nen que vivia a aquella Santa Coloma encara feta un fangar, restava astorat quan veia com vivien en aquell barri. Recordo que, quan m’explicaven que una altra cosineta, la Maika, vivia a la Ciutat Meridiana, al peu de Torre Baró, em semblava un luxe comparat amb allò. La tita Filomena va morir i amb el pas dels anys vam perdre el contacte amb aquella part de la família. Però, Torre Baró sempre està present en les converses familiars amb el record de la tita Filomena, del Manolín, del cosí que va morir pilotant un vol sense motor o d’aquell altre que feia de poli secreta. Fa un parell d’anys, després de mesos donant la pallissa amb les meves ganes de visitar Torre Baró, vaig fer un parell de visites. No vaig aconseguir ni recordar ni preguntar on parava l’antiga casa de la tita Filomena, però em va fer gràcia passejar per uns carrers costeruts que ja no tenien aquell aire d’abandonament que tenien en aquells anys passats. Ara, amb l’estrena d’El 47, la pel·lícula que ficciona el segrest d’un autobús el 1978 per part de Manuel Vital, Torre Baró està de moda. A Santa Coloma de Gramenet, aquesta història del segrest d’un autobús per apropar-lo a barris on no hi havia aquest servei ens toca molt de prop. De fet, el segrest del 10, el 1973, magníficament relatat en aquest mateix espai per l’Odei A-Etxearte, és un dels referents mítics de la nostra lluita per ser una ciutat digna, pels nostres drets i la nostra dignitat. Veure aquesta pel·lícula des de l’experiència colomenca, emociona, perquè la història contada i filmada pel Marcel Barrera i magníficament interpretada per Eduard Fernández i Clara Segura és èpica i calculadament lacrimògena, especialment en una escena final penso que dissenyada per fer plorar a tota la sala del cinema, com efectivament va passar. Però també, veure aquesta pel·lícula des de l’experiència colomenca, ens revolta una mica. Especialment a qui tenim algun vincle amb la història dels moviments socials i polítics de la nostra ciutat, del nostre país. I és que no descobriré res si dic que la pel·lícula presenta una història molt del gust d’aquests models repetits en pel·lícules nord-americanes en què una persona s’enfronta a un sistema que no escolta les seves demandes i que, en una arrencada, un rampell, pren la iniciativa amb una acció que aconsegueix tombar la situació i tòrcer el braç als poderosos. Manuel Vital, conductor d’autobús, fart de donar voltes per l’ajuntament, colpit per la incomprensió de la seva filla cap a la seva lluita i la frustració de viure en un barri oblidat, de tercera, finalment fa el que totes sabem, fa que l’autobús que condueix… Però com dic, a moltes ens falten algunes coses en aquesta pel·lícula, en aquesta història. Ens falta un mot, per exemple: comunista. En cap moment es diu que Manuel Vital era militant comunista, del PSUC i militant també de Comissions Obreres. Dades que poden semblar circumstancials, sense importància, però que, per qualsevol que sàpiga com es pensaven, es planejaven, s’organitzaven aquestes accions a Torre Baró, a Santa Coloma i arreu, sap la importància i la clau que significava (i encara significa) la potència d’una organització política o sindical. No és una persona, és un tot. I això la pel·lícula ho escamoteja, ho oculta. Tanmateix, el poder de les assemblees veïnals queda esvaït, si no menystingut en una narració on tot sembla un desgavell desorganitzat que sembla lluny de la realitat. La realitat real, no la ficcionada. La ficció ens vol explicar com un home, honest, treballador, bon company, bon veí, un Juan Nadie, s’enfronta al sistema. La realitat ens parla, i a Santa Coloma ho sabem, del poder del col·lectiu. I aquesta història no vol ser explicada, no vol ser ressaltada, no interessa. Al nostre país, a Catalunya, aquesta història en la qual el PSUC i les Comissions Obreres van ser protagonistes, ha estat voluntàriament escamotejada, ocultada i reescrita per tal de minimitzar el seu paper, la seva importància, per donar pes a altres figures, d’altres moviments, també a Santa Coloma. Tot es dilueix, tot són persones sense vincles amb ningú, la lluita de la classe treballadora es mescla amb altres reivindicacions, queda arraconada en un lloc secundari. En el relat d’El 47 a la gran pantalla, el relat no té a veure tant amb el que hem vist al nostre país als últims anys, sinó amb la voluntat de reaprofitar aquesta lluita i aquesta energia de la militància comunista en benefici de qui va ser la referència de la majoria de l’esquerra catalana ja en democràcia, el PSC. L’activisme va estar molt bé, però la gestió cal deixar-la en mans de qui sap. Així, la presència de Pasqual (Maragall) com a personatge i els apunts finals, no deixen lloc al dubte. Disculpin si únicament em cou el PSUC i no cito d’altres partits, sindicats i persones que també van ser importants, però el cas del 47 i de la pel·lícula és evident. I, mentrestant, Torre Baró apareix als mitjans de comunicació. Fem preguntes al carrer per conèixer si els barcelonins saben localitzar aquest barri al mapa, ens sorprenem per les seves condicions actuals de vida encara per sota, molt per sota de la resta de la ciutat, no teníem constància, i hi ha qui, en plena febre identitària en el primer que es fixa és en què “no es parla català”, mentre la pobresa endèmica no s’arregla. I no s’arregla perquè amb rampells individuals, amb homes o dones bons que prenen la iniciativa, no s’arregla res. Es fa amb organització, es fa amb xarxa, es fa amb implicació i es fa amb partits que deixin el clientelisme d’atendre de manera individual les demandes concretes, per veure en conjunt quins són els problemes i necessitats dels seus veïns i veïnes, dels seus companys i companyes. Han passat 40 anys des que visitava un Torre Baró molt semblant al que surt a la pel·lícula i la memòria em falla, i era molt petit i el que vull recordar i el que callo fan que el meu relat no estigui sencer. Per sort, la meva mare pot corregir-me i aclarir dubtes. Doncs amb la pel·lícula, el mateix. Sort que tenim gent que va viure allò i que encara ens recorda que la memòria és una altra cosa. I que en moments com aquests, on necessitem respostes col·lectives davant problemes greus com l’accés a l’habitatge, no tot és qüestió de deixar-ho en mans d’un rampell o del polític tècnicament preparat quan arribi al govern per solucionar-ho.