Dos globus vermells

Sebastião Salgado rep el primer premi Joan Guerrero al parc fluvial del Besòs

REDACCIÓ

Organitzat per l’associació Catalunya Mirades Solidàries, el dissabte 30 de novembre es va fer entrega al fotògraf Sebastião Salgado del primer premi Joan Guerrero. “Dos llibres i una exposició al parc fluvial del Besòs homenatgen el fotògraf colomenc, que va morir el passat 2 d’abril”, escriu Josep Pitarque al seu Facebook, on deixa veure un bon grapat d’imatges de l’acte. També ens n’envia el fotògraf Salvador Monroig.

“No hi havia hagut mai a Catalunya una concentració més alta de fotògrafs per metre quadrat. Potser amb tan sols una excepció: la del 4 d’abril, el dia del seu funeral”, escriu el mateix dissabte a VilaWeb Odei A.-Etxearte, a una crònica que porta aquest títol: “L’enigma de dos globus vermells enmig del Besòs: l’homenatge més sentit a Joan Guerrero”

“Tota la professió reconeixia la feina, l’autenticitat i l’amistat d’un obrer de la fotografia que sublimava la quotidianitat -afegeix l’Odei-. Un dels qui ha documentat més bé la immigració a Catalunya, la dels anys del franquisme i l’actual. Segurament, perquè era un d’ells.” Odei retrata el fotògraf: “Li deien poeta perquè feia rimar el blanc i el negre com ningú. Trobava la bellesa en les coses, aparentment, més petites. I sobretot, i també, era un gran company, una bona persona que feia de la solidaritat una raó de ser.”

En el mur esquerre de la riba del riu, hi ha exposats nombrosos retrats d’en Guerrero. “No hi podia haver un lloc millor per a recordar-lo: el Besòs que va fotografiar quan era una claveguera oberta que empudegava els barris més pròxims de la ciutat dormitori, transformat de fa anys en el parc on tantes vegades baixava per continuar fotografiant la vida. Quan es va morir, Guerrero treballava en una trilogia documental sobre la ciutat que el va acollir, i on sempre va militar com a veí, artista i humanista. El tercer documentari que preparava i que restà inacabat era sobre el Besòs, a què anys enrere també havia dedicat un llibre. En fa dos que va estrenar Oda a una ciutat i, l’any passat, presentà Milagro en Can Zam.”

Catalunya Mirades Solidàries ha publicat Alma, vida y corazón i Los abrazos del viento. Dos llibres que l’associació ha treballat durant mesos i que ha editat curosament, i amb alta qualitat, dins una capsa de mistos. “Una capsa –explica Odei A.-Etxearte– que recorda aquella amb què Guerrero, a la platja de Los Lances de la seva Tarifa natal, jugava a fotografiar el vent.” El primer és un recull de fotografies, texts, poemes i pintures que desenes d’autors dediquen a Guerrero sobre la seva vida. D’ací surt el material de l’exposició que es pot visitar al riu, tant de bo durant molt de temps. El segon és un llibre de memòries de Guerrero mateix que recull un centenar de fotografies representatives de la seva obra, que ell mateix va triar, amb texts manuscrits de personalitats. David Airob també ha fet un treball multimèdia amb les fotografies i enregistraments d’Alma, vida y corazón, i amb imatges del documentari que va dirigir sobre Guerrero: La caja de cerillas.

Durante l’acte, la fotògrafa Núria López Torres va dir que solament poden arribar a l’excel·lència les persones compromeses i amb ètica. Una d’aquestes persones, que Guerrero admirava especialment, ha estat guardonat amb el premi Joan Guerrero 2024 de Catalunya Mirades Solidàries: Sebastião Salgado.

Guerrero deia que el reporter brasiler era “el Beethoven de la fotografia”. El premi l’hi van lliurar Laura Guerrero, filla del mestre, i Crista Nyamsi, a qui Guerrero va fer d’avi i amb qui va poder recuperar la llum després de la mort del seu fill Ernesto. Agraït pel premi, Salgado ha recordar que mai va tenir l’oportunitat de conèixer personalment el vell guerrer. Els va faltar temps, perquè tenien l’enllaç. Compartien un amic comú, el pare Gabicho, que tots dos fotògrafs van conèixer per separat a l’Equador, quan van anar a fotografiar les comunitats de Riobamba.

Enmig de l’acte, va sonar una sola cançó: “Blowin’ in the Wind”, de Bob Dylan, explica la crònica a VilaWeb. “El vent ha anat movent els globus vermells tota l’estona, i també duien, implícita, una resposta. En el documentari Milagro a Can Zam, després d’uns quants segons en què la càmera retrata el reflex del barri de les Oliveres sobre les aigües del llac del parc, Guerrero es va permetre la llicència d’enregistrar, a tocar de l’aigua, un carro de supermercat ple de globus vermells. El carro comença a avançar tot sol, amb els pisos de l’especulació urbanística del franquisme i la bellesa de muntanya al darrere, i continua passejant pel parc com qualsevol altre caminant. Un cant a l’alegria i a la vida, com el d’avui.”