Divisòries geogràfiques (i socials)

LLUÍS SOLER ALSINA

L’ascens dels partits xenòfobs i nacional-populistes sembla imparable. Les recents eleccions al Parlament Europeu així ho exemplifiquen, país rere país, gairebé sense excepcions. Tanmateix, una mirada més atenta als mapes ens mostra una dada clau, que es repeteix en molts estats: les àrees i regions més deprimides presenten un ascens molt notori d’aquestes formacions de dreta extrema, mentre que el seu impacte és (molt) menor a les zones urbanes més dinàmiques i riques. Així, el partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, ha estat el més votat (en primera volta) arreu del país, tant en llocs amb altíssima immigració com en indrets on n’hi ha molt poca. En canvi, ha tingut uns resultats pobres a París, així com en d’altres ciutats benestants, com ara Tolosa, Estrasburg o Grenoble. A Alemanya, el partit xenòfob i euroescèptic Alternativa per Alemanya ha triomfat a l’est del país (amb la molt significativa excepció de Berlín) però no pas a l’oest, i menys encara als nuclis urbans més pròspers, com ara Frankfurt o Munic. 

I a Catalunya? Aquí, el panorama es complica perquè aquest espai està dividit nítidament en dos blocs, sense possibilitat de vasos comunicants: Vox atrau el votant xenòfob d’adscripció exclusivament espanyola, mentre que Aliança Catalana comença a fer-ho amb el d’adscripció independentista. Ara per ara ―segona diferència remarcable― ni l’un ni l’altre han assolit un grau d’implantació electoral equivalent al dels seus homòlegs europeus. Amb tot, la tendència és clara: el seu impacte és baix a les àrees benestants, mentre que puja considerablement a les més deprimides. Aliança Catalana treu els millors resultats en indrets com ara Ripoll o Manresa, on la desindustrialització i l’estancament econòmic s’arrosseguen des de fa dècades, mentre que Vox irromp amb força a les perifèries urbanes més deprimides. Significativament, cap d’ambdues formacions obté bons resultats a Sarrià, o a Sant Cugat, o a Puigcerdà.

Per què? Què hi ha darrera aquestes línies divisòries geogràfiques que, en major o menor intensitat, es donen arreu d’Europa? La resposta no és pas senzilla ni, segurament, unívoca, però el llibre del geògraf francès Christophe Guilluy titulat No society: el fin de la clase media occidental, ens aporta unes claus fonamentals.

Segons ens explica de forma exhaustiva, en el decurs de les darreres dècades s’ha instal·lat una clara dicotomia entre les àrees urbanes i regions més integrades dins les dinàmiques del capitalisme actual i les que s’estan quedant enrere. Les primeres concentren el gruix de les inversions tecnològiques, els serveis financers, les corporacions transnacionals i la indústria cultural, mentre que les darreres han vist com el gruix de la seva activitat econòmica ha anat minvant: fàbriques que es deslocalitzen, comerços tradicionals que tanquen llurs persianes, magatzems buits, antigues explotacions agràries ara abandonades. 

Arribats a aquest punt, l’objecció sembla òbvia: no tothom qui viu a París, Sarrià, Sant Cugat i la resta de zones pròsperes té diners i estatus. I a l’inrevés: també a Manresa, Ripoll o Perpinyà hi ha sectors benestants. Per tant, no seria més lògic parlar de classes i sectors socials, en comptes de fer anàlisis de caire geogràfic que, inevitablement, seran molt generalistes? La resposta a aquesta crítica ens la dona el mateix autor, i sembla convincent: d’entrada, i tot i que a primera vista pugui semblar paradoxal, en plena globalització la geografia compta. I molt. Els fluxos financers, ara d’abast mundial, es concentren allà on hi ha empreses capdavanteres, universitats potents, centres de recerca, bancs i una activitat cultural dinàmica. Per tant, els nuclis urbans i metropolitans més potents arrepleguen més i més inversions, riqueses, investigació i talent, mentre que, a mesura que els sectors amb menys valor afegit es traslladen als països del Sud, moltes regions, tant agràries com industrials, veuen com el gruix de la seva activitat econòmica marxa. 

Però encara hi ha un segon factor, tant o més important: en ple capitalisme financer, l’habitatge és, avui més que mai, una formidable font d’inversió. D’aquí que els preus immobiliaris de les zones urbanes i metropolitanes més dinàmiques es dispari. Tant, que les antigues classes populars, creixentment precaritzades, es veuen forçades a marxar. El resultat? Que els nuclis urbans més dinàmics esdevenen autèntiques “ciutadelles” on el poder adquisitiu (i, també, la presència d’escoles i facultats d’elit) fa de mur virtual… però d’efectes ben reals. Dins els seus perímetres, s’hi concentren els sectors benestants: les grans fortunes, però també professionals liberals, persones altament qualificades i, en general, tot sector que surti beneficiat del capitalisme global i financer actual. 

I què passa fora d’aquestes ciutadelles? Què hi ha? D’una banda, els barris metropolitans ―i els exemples els tenim ben propers: només cal pensar en El Fondo i El Raval― on es concentren els immigrants extracomunitaris, encarregats de dur a terme els serveis de baix valor afegit que precisen aquests sectors benestants: restauració, construcció, neteja de llars i oficines, cura de la gent gran, repartidors de pizzes, etc. I, d’altra banda, els pobles i les ciutats petites i mitjanes de comarques allunyades de les grans metròpolis, únics indrets on les classes populars poden trobar habitatge a preus raonables… però on les possibilitats de trobar bones feines escassegen. 

Durant les darreres dècades del segle passat i els primers anys de l’actual, aquestes dinàmiques quedaven emmascarades perquè, en major o menor mesura, l’estat del benestar en minvava els efectes més nocius. I, sobretot, perquè l’accés a crèdit fàcil i barat facilitava que força gent pogués mantenir un tren de vida (falsament) satisfactori i accedir a habitatges cars. Tanmateix, la crisi financera de 2008 i les retallades posteriors han suposat la fi d’aquest miratge: la precarització de les antigues classes mitjanes i llur expulsió de les zones urbanes més riques no tenen, ara, aturador. 

Una precarització, però, que no és exclusivament econòmica. També és social. I cultural. I aquí, un cop més, la geografia compta: el fet que molts sectors populars ja no puguin viure a segons quins barris, municipis o comarques suposa una minva del seu capital social ―de la rellevància i varietat dels contactes professionals i socials que hom té al seu abast i, per tant, també de les possibilitats de promoció laboral i econòmica― però igualment del seu capital cultural, és a dir, del grau en què llurs costums, hàbits, idees i coneixements son valorats pel gruix de la societat. Pèrdua, doncs, d’ingressos, però també d’estatus. I de rellevància social i cultural.

El resultat de tot plegat? Por, ansietat i ressentiment. Molt de ressentiment. Altrament dit: l’adob ideal per a tota mena de nacional-populismes.