Submissió i complicitat
Mig segle de lluita feminista i veïnal
REPORTATGES
DOMINGO RODRÍGUEZ GARCÍA
Quan vaig llegir l’excel·lent article de l’Albert Noguera sobre Can Pascali en aquestes mateixes pàgines, vaig sentir la necessitat d’aprofundir en el coneixement dels propietaris d’aquesta masia i de les seves terres.
Tan aviat com vaig tenir ocasió, vaig visitar l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on vaig localitzar diversa documentació inèdita que permet matisar i completar les dades conegudes fins ara sobre la propietat.
El primer propietari que he pogut documentar de la torre i heretat –així és com s’hi fa referència- és Francesc de Vilarig, que n’esdevingué titular arran de la mort de la seva esposa, Diana de Torroella, i la filla de tots dos, Estefania.
Entre gener i març de 1581, Bernat Taverner l’adquirí per quatre mil sis-centes lliures barcelonines a Francesc de Vilarig:
“Aquella torre circuïda por closa de una muralla a lentorn y ab totes sas terres, honor, possessions, així campes com vinya plantada, com hermes y bosquines les quals los dits tenen i posseeixen en la dita Parròquia de Santa Coloma de Gramenet” (còpia literal).
A aquesta quantitat cal afegir tres-centes lliures que Taverner satisfeu a la Pia Almoina.
Bernat Taverner, mercader de llotja i banquer, constava com a senyor de Vilanova de la Muga segons els seus capítols matrimonials. Fou nomenat Ciutadà Honrat de Barcelona l’any 1586 i Cavaller en 1599.
El succeí a la Torre Tavernera –denominació amb què es coneix la propietat- el seu fill Miquel Joan Taverner i Montornès. Aquest, conjuntament amb Pere Janer, pagès i batlle de Santa Coloma, adquirí una casa i terres en aquesta parròquia a Aleix de Sentmenat el 25 d’agost de 1642. Subhastada per deutes, és probable que es tracti de la masia coneguda com a Can Jané.
El segon Taverner es casà en primeres núpcies amb Violant de Prat (1621) i posteriorment amb Madrona Rubí i Marimón (1625). Morí vers 1646, any en què atorgà testament.
Francesc Taverner de Montornès i Rubí va continuar la nissaga. Fou senyor de Rubí i dues vegades Conseller de Barcelona (1679 i 1696). Es casà amb la pubilla de la casa Darnius.
L’hereu d’aquests, Miquel Joan Taverner i d’Ardena, seguí la carrera militar. L’any 1692 el rei Carles II li concedí el títol de Comte de Darnius.
Morí sense descendència i el títol de II Comte de Darnius recaigué en el seu germà Oleguer, militar i cartògraf.
La família Taverner es mantingué fidel a Felip V durant la Guerra de Successió. Tant Oleguer com el seu germà Bernardí participaren en els setges borbònics de Barcelona de 1706 i 1714. Oleguer, igual que Miquel, morí sense descendència i el comtat passà al germà petit, Bernardí Ignasi, que assolí el grau de coronel de l’exèrcit.
El fill d’aquest, de nom també Bernardí, fou el darrer Taverner documentat a Santa Coloma: Bernardí Lluis Taverner i Códol, IV Comte de Darnius.
Juntament amb la seva mare, Maria Antonia Códol, vengué la torre i heretat que posseïen a la Parròquia de Santa Coloma de Gramenet al capità Luis de Pascali el 17 de setembre de 1750.
Luis de Pascali (o simplement Pascali, segons la documentació) també fou partidari de Felip V, participà als setges de Barcelona de 1713 i 1714, circunstància en què probablement hauria pogut establir contacte amb els Taverner.
El preu de l’heretat, coneguda fins als nostres dies com a Can Pascali, s’establí en nou mil lliures catalanes. Era per: ”Set mojades de terra que rega la sèquia del Molí d’en Riber, dotze mojades on està construïda la casa de l’heretat. Vinya anomenada Marc de la Font i una altra anomenada Pinatons en la partida de Sistrells”.
Segons el seu expedient militar, Luis de Pascali va néixer l’any 1682, probablement a Valensole, Provença. En aquesta localitat residiren i moriren el seu pare, Jean Pascaly i la seva mare Clara Cotta; ell era natural de Valensole i ella de Riez, també a la Provença. Pel que fa al cognom Pascali, sembla derivar de mercaders genovesos establerts a França.
Luis morí a Barcelona el dia 22 d’octubre de 1766. Deixa vídua Francisca Sanpera i sis fills: Joseph Manuel, María Luisa, Eulalia, María Engràcia, Josefa i Juana.
Els hereus acordaren que la propietat de Santa Coloma fos adjudicada a la Maria Luisa, renunciant la resta en pública escriptura. Aquesta era vídua de Fernando de las Llanas y Balparda.
El fill de tots dos, Luis de las Llanas i Pascali, esdevingué el següent propietari. L’heretat passà posteriorment a mans de Gerónimo de las Llanas i Mena, capità d’infanteria i segon fill de Luis, atès que el primogènit, també anomenat Luis, havia mort abans que el pare.
Gerónimo morí sense descendència l’any 1867 i els seus hereus foren els nebots Joaquin, Luisa i Leonor de las Llanas i López de la Huerta, fills de Luis i Carolina. Foren aquests qui vengueren una part important de l’era de Can Pascali per a la construcció del nou ajuntament, jutjat i escola de nenes.
En un document, probablement datable vers 1917, s’indica que Anselm de Rius negocià la compra de Can Pascali, operació que quedaria satisfeta l’any 1919.
Segons un esborrany de les actes del ple municipal de 13 de novembre de 1935:
“Vist un dictamen de la Comissió de Foment proposant es concedeixi el permís demanat per Josefa Trinxant Rius per a enderrocar la casa nomenada “Can Pascali” situada a la Plaça de la República d’aquesta població, per unanimitat s’aprova”.
Aquest acord suposà la desaparició de la masia, una de les joies arquitectòniques de la vila, amb un antiguitat documentada d’almenys quatre-cents anys.
El projecte dels propietaris consistia a construir un conjunt d’habitatges i locals comercials. L’any 1955, l’ajuntament inicià el procés d’expropiació dels terrenys a la senyora Trinxant i a la resta de copropietaris amb la finalitat d’ampliar i enjardinar la plaça de la Vila, intervenció que es culminà l’any 1960.
2 Comments
Interessant i trist aquest report de la vida i mort del que podria haver estat un dels edificis emblemàtics de la població.
Molt trist! Gracies Agustina.