Des de la Campiña Sur

ÀNGEL PLA I RECHE

El Sur de Badajoz és una zona majoritàriament d’activitat agrícola i ramadera, i per tant les reivindicacions d’aquest sector conflueixen de forma inevitable en la societat.

Hauríem de reconèixer que és cert que hi ha un greuge històric amb el sector primari, que mentre les condicions laborals i econòmiques d’altres sectors han millorat una mica, el camp esdevé erm. 

Algunes de les reivindicacions són sensates: que no es cobreixen costos de producció, que l’elevat cost de l’energia els perjudica molt, que hi ha competència deslleial en les importacions, que se subvencionen les importacions de cereal d’Ucraïna, que portem com a mínim dues temporades on la manca de pluges en època de créixer el fruit fa que les collites siguin minses. 

Totes són reals i, si les apleguem totes en un conjunt, doncs la culpa de tot és del govern de torn. Però, i si les desgranem una a una?

En primer lloc les reivindicacions i “tractorades” estan organitzades i participades majoritàriament per propietaris, en la seva majoria grans propietaris que poden assumir el cost d’un tractor de dos-cents mil euros, d’una recol·lectora de tres-cents mil euros… Els “sindicats agraris” són verticals, no són sindicats de classe, atès que dins l’activitat hi ha els jornalers, que cobren peonades, hi ha autònoms agraris que tot just arriben al salari mínim interprofessional, hi ha els petits propietaris que moltes vegades han de compatibilitzar-la amb un altre treball per compte d’altri, hi ha els grans propietaris. I les reivindicacions fetes només fan referència a la plusvàlua de l’explotació. 

Ningú parla de les condicions de vida i laborals dels immigrants sota el mar de plàstic d’Almeria o de les dones magrebines a la collita de la fresa, o dels jornalers a peonades com si no formessin part del sector agrari, invisibles com bé deia Eduardo Galeano. Per cert, a El Ejido, un dels municipis d’Andalusia amb vot majoritari a VOX, només volen immigrants explotables.

En segon lloc caldria remarcar que a molts se’ls oblida que som en una societat de lliure mercat, és a dir, capitalista, i que hi som d’una manera contundentment acceptada. Així queda clar en els resultats electorals, on cap opció política intervencionista de l’economia té opcions reals de canviar la situació. I que el lliure mercat es basa en la regulació dels preus a partir de l’oferta i la demanda. En aquest sistema econòmic hi ha certes anomalies permeses (monopolis, oligopolis, grans empreses amb poder negociador…), i aquestes anomalies de vegades actuen en forma de càrtel: és a dir, diverses empreses fan una col·lusió per tal d’imposar preus de compra als proveïdors, evidentment a la baixa, i de venda als consumidors, evidentment a l’alça. 

Perquè del que es tracta, i això és de primer d’Economia, és de maximitzar beneficis. Les grans superfícies ho saben molt bé, algunes de les seves actuacions són gairebé mafioses. 

Alguns petits productors estaven encantats de poder vendre la seva producció a les grans superfícies, la majoria com a marca blanca, però de mica en mica els mànagers de compres van ajustant preus a la baixa, i quan el petit propietari diu que no pot, perquè té molts costos, llavors envien els seus homes de negre a revisar-los els costos, perquè tenir tants treballadors, perquè tenir una despesa en packaging que és innecessària, perquè tens aquests sous i aquests beneficis socials… I quan la Mercadona de torn troba una altra “víctima” es desfà de la primera.

Des que un productor agrícola i ramader ven els seus productes i animals, es perd la traçabilitat. Hi ha un intermediari a la zona rural que compra molt i espera per poder fer una venda a l’engròs, hi ha un transportista que la majoria de les vegades està subcontractat per una agència de transport, hi ha un magatzem que acumula tots els productes dels transportistes a l’espera d’una venda a bon preu a una gran superfície, i finalment hi ha el consumidor final que rep els preus de venda que s’han anat produint a través d’aquesta –massa– llarga cadena de subministrament, preus de venda que, és clar, són la suma del cost de cada servei on s’afegeix la plusvàlua, el benefici.

És a dir, imposició de preus per les grans distribuïdores i una llarguíssima cadena de subministrament, on tothom fa que el preu final s’infli. 

La globalització ha tingut alguns efectes positius, com la major interacció cultural o una informació més gran i de forma instantània d’altres indrets del món. Però ha reforçat els poders econòmics i ha debilitat els petits productors i consumidors. De la globalització econòmica no s’ha beneficiat l’agricultor del Panjabi, el ramader de Mongòlia, ni el pastor de la Campiña Sur, sinó una concentració cada cop més gran de la cadena de subministrament en poques mans, unes mans que, a més, són propietàries de cada esglaó d’aquesta cadena i que, com hem esmentat, treuen un benefici de cadascun.

En aquesta globalització, precarietat, externalització i deslocalització són l’eslògan del nou paradigma capitalista. I igual que en la tragèdia de Dacca a Bangladesh al Rana Plaza, on van morir més de 1.000 treballadores i treballadors confeccionant roba d’empreses multinacionals, algunes de l’estat espanyol, la producció agrícola va cap al sud ‘Àfrica, on els inversionistes espanyols, sense cap regulació laboral i amb sous sobre el 25% de l’SMI de l’estat, exporten cap a la península els seus productes. 

La guerra d’Ucraïna ha suposat un col·lapse pel que fa al mercat del cereal, una guerra amb un únic component geoestratègic que afavoreix els Estats Units, i on l’OTAN és el seu gos que borda. No hi ha cap raó per no aturar la mort de gent innocent, civils i joves militars. Caldria haver aprofitat aquest buit al mercat per cobrir-lo amb ajudes per produccions cereals i de gira-sols.

La sequera és un fet lligat al canvi climàtic, però que s’aguditza quan les aigües freàtiques són sobreexplotades, en plantacions intensives i superintensives de regadiu, o amb macrogranges. Els fons voltors que compren edificis sencers a Barcelona o a Madrid, que inverteixen en Cabify, Uber o Airbnb són els mateixos que inverteixen en aquestes explotacions que cerquen rendiments ràpids, i que només desertifiquen el paisatge quan la terra és erma. “És el capitalisme, amic”.

Dit tot això hauríem de reflexionar si podem permetre una societat basada en el creixement de forma continuada, per donar més guanys als qui més en tenen. En cada crisi les classes populars han perdut poder adquisitiu, però el nombre de rics ha augmentat. Hauríem de reflexionar com pot ser que aquests poders econòmics privatitzin els guanys. És el capitalisme, però que demanin ajudes a l’estat quan tenen pèrdues… Privatitzar beneficis, socialitzar les pèrdues. És contradictori, doncs, que no es vulgui la intervenció de l’estat, la regulació, però que es demanin responsabilitats al govern. I és clar que el govern té responsabilitats en tant que es permet l’especulació, l’inflament de preus, els nous estraperlistes, com s’ha vist amb el preu de l’oli.

Però resulta d’allò més esperpèntic que aquelles organitzacions polítiques que defensen un model econòmic que és la rel de tot el problema, siguin les que empenyen a les mobilitzacions. Massa vegades els arbres no deixen veure el bosc. Però potser, com es va veure també amb la vaga de transportistes –diguem d’empresaris transportistes, no de conductors–, el motiu que empeny les forces conservadores i reaccionàries sigui la desestabilització social, com a Xile als anys 70.

Encara que alguns creiem que cal una reforma constitucional per eliminar per exemple la monarquia, o la defensa de la unitat per part de l’exèrcit, potser caldria rellegir-la per reclamar que es facin efectius alguns articles, més enllà dels primers que tant defensen els “patriotes constitucionalistes”.

Article 128 1. Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general. 2. Es reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica. Mitjançant una llei, determinats recursos o serveis essencials podran ser reservats al sector públic, especialment en cas de monopoli, i podrà ser acordada, també, la intervenció d’empreses quan ho exigeixi l’interès general.

Article 130 1. Els poders públics atendran la modernització i el desenvolupament de tots els sectors econòmics i, assenyaladament, de l’agricultura, la ramaderia, la pesca i l’artesania, a fi d’equiparar el nivell de vida de tots els espanyols.

Article 131 1. L’Estat, mitjançant una llei, podrà planificar l’activitat econòmica general per a atendre les necessitats col·lectives, equilibrar i harmonitzar el desenvolupament regional i sectorial i estimular el creixement de la renda i de la riquesa i la distribució més justa d’aquesta darrera.