La vida en una barraca en la Santa Coloma dels anys 30
Turisme de qualitat?
OPINIÓ
“Existeixen dues classes d’homes: aquells que dormen i somnien de nit,
i aquells que somnien desperts i de dia, aquests són els perillosos,
perquè mai no s’aturaran fins a veure els seus somnis convertits en realitat.“
Thomas Edward Lawrence
ÀNGEL PLA I RECHE
(Aquest article prové del Treball Fi de Grau Administració i Direcció d’Empreses Universitat de Barcelona )
Quan vaig iniciar la carrera, a principis dels 90, que vaig abandonar en uns anys i vaig reprendre ara en fa tres, la facultat de Ciències econòmiques em va semblar un lloc una mica inhòspit, perquè la realitat que jo observava a la ciutat suburbial on encara visc no s’hi trobava reflectida. Hi havia joves que passejaven pels passadissos amb vestits, corbates, duien maletins i anaven pentinats cap enrere; és cert, no eren tots, però era una part destacada de la població universitària, mimetitzant els Javier de la Rosa o Mario Conde, símbols de l’home d’èxit, del guanyador en aquells temps. Sincerament, no acabava de trobar la motivació necessària. Va ser en una lectura de La inflació, pròtesis del sistema on, a més de trobar una explicació que em va semblar pertinent de la inflació de preus, vaig trobar la resposta que cercava. En la introducció Jose Luis Sampedro feia la següent paràbola: “Mientras mis colegas de profesión, ilustres economistas, viajan en un tren de alta velocidad hacia el norte, yo voy en carro tirado por un caballo hacia el sur”, precisament el viatge que jo volia iniciar.
M’ha semblat prou interessant aprofitar el treball de fi de grau per aprofundir en el coneixement de la teoria del decreixement, les fonts que la sustenten, les controvèrsies que genera i la seva possible aplicació pràctica, en mode de desenvolupament del model.
En primer lloc s’analitza breument el context social i econòmic actual, diverses qüestions com l’exhauriment dels recursos naturals o el model de societat de consum. Tot seguit es fa una anàlisi de la teoria, orígens i propostes. Per finalitzar amb diverses crítiques, opinions i diferències amb altres propostes, així com amb exemples que podrien sustentar la validesa de la teoria del decreixement.
UN SISTEMA EN CRISI ECONÒMICA
El 2008 es pot qualificar com l’any de la crisi econòmica, el trencament de la bombolla immobiliària, agreujada amb una des-regulació financera i bancària, amb la venda de productes financers “tòxics”. Però també pel començament d’una sèrie de fets en cadena, un increment del preu del petroli, que va arribar al preu màxim en els últims vint anys, increment de retruc dels preus dels aliments, la desaparició de diverses companyies aèries, mentre continuava el conflicte bèl·lic iniciat el 2003 a l’Iraq, el segon país en recursos petrolífers.
Per a alguns l’aparició de diverses bombolles, l’Asiàtica o la “punt com” de les tecnologies, era un avís que alguna cosa no funcionava correctament en el flux de les inversions, més lligades als guanys ràpids, especulatius, que a una economia productiva i estable. La fi d’aquestes bombolles ha deixat un reguitzell de deutes i endeutats, públics i privats, familiars i empresarials, sobre endeutament basat en recursos que a hores d’ara ja no existeixen, és a dir, impossible de retornar.
Els increments dels preus de les matèries primeres i del petroli la dècada dels 2000 va ser un contrapunt envers els 80-90, que havien estat inferiors.
Aquesta bombolla immobiliària va esclatar el 2006 provocant una caiguda dels preus d’un 20%, i ensorrant nombroses famílies amb préstecs superiors al cost real dels seus habitatges, i els desnonaments tot just van començar.
La reducció dels tipus d’interès als Estats Units va fer que la població confiés en les propietats immobiliàries com a mitjà per aconseguir finançament addicional, i els bancs van obrir l’aixeta sense cap mena de control dels riscos, cercant beneficis ràpids i alts per oferir als seus accionistes.
Mentre els “enginyers financers” de Wall Street oferien productes capaços d’augmentar encara més els dividends, i el que és encara més important per a ells: aconseguien derivar les pèrdues, en cas que existissin, cap a altres sectors de l’economia. Així van dividir les hipoteques en obligacions de deute que a la vegada eren venudes en un mercat secundari.
Tot això emparat en una desregulació dels mercats financers que ja s’havia iniciat a la dècada dels 80 amb l’aplicació de les polítiques neoliberals de Ronald Reagan i que van tenir continuació a les següents dècades. En alguns casos fins i tot eliminant restriccions creades després de la crisi del 29, des d’una base keynesiana. Una d’elles és la Llei Glass Steagall, que es va eliminar el 1999, i que impedia als bancs comercials fer de bancs financers; era evident que una llei que feia de contenció davant les ànsies de l’augment desmesurat de guanys i a qualsevol cost social havia de decaure. D’altres mesures en polítiques fiscals van ser la reducció d’impostos als més rics, que va generar una gran satisfacció entre els lobbies financers i les grans fortunes.
És a dir, per un costat els assalariats incrementen els seus deutes, un sector bancari engreixa els seus comptes a base de crèdits, i un sector financer basat en l’especulació de la càrrega hipotecària de les famílies.
El reflex en l’estructura econòmica del país va ser una substitució del teixit industrial, que va entrar en una espiral de profunda caiguda i en declivi –com el sector automobilístic– per la construcció, que es va beneficiar també de l’increment de preus. Als Estats Units el preu mitjà d’un habitatge va augmentar un 124% entre 1996 i 2006, molt superior al del salari mitjà.
En canvi, el salari mitjà en el sector de la construcció era molt superior, els treballs a preu fet estaven molt ben pagats, el sector immobiliari generava fluxos de capital en tots els esglaons de la cadena. Molts treballadors abandonaven les fàbriques per feines en la construcció.
Quan Al Capone va entrar a la presó, va ser perquè l’FBI va seguir el rastre del diner, el van condemnar inicialment per delictes fiscals. Per fer seguiment de les causes i les conseqüències de la crisi econòmica s’ha de seguir aquest mateix rastre, el diner. La liquiditat de les famílies anava lligada al crèdit, un crèdit relacionat amb previsions de creixement, un creixement que no és ni pot ser perpetu.
Un sistema basat en una expansió sense mesura, en què sempre hi haurà inversors per nous productes financers, té un sostre als preus, i per tant el bloqueig dels potencials clients.
Aquesta és una lliçó que els economistes del laissez-faire haurien d’haver après amb la Crisi de les Tulipes al segle XVII als Països Baixos.
El cost social de la crisi és desigual, mentre els rics guanyen un 27% més en any de recessió. Aquest fet segurament va ser el motiu que va dur el magnat estatunidenc Warren Buffet a proclamar: “la lluita de classes segueix existint, però és la meva la que va guanyant”.
Una de les principals controvèrsies sobre la sortida de la crisi és en el model que cal seguir, i si partim del coneixement que la crisi és cíclica, en com es va sortir d’anteriors crisis com la de 1929. Un dels models seria l’escola Keynesiana, que defensaria una intervenció per part de l’Estat mitjançant l’augment de la despesa pública i una constatació que el model ha de ser corregit, amb una regulació dels mercats financers, més control del sistema bancari i polítiques monetàries i fiscals. I el model neoliberal hereu de l’escola monetarista, que defensen l’Escola de Chicago i L’Escola Austríaca, que es basa en l’existència de cicles crediticis en l’economia, que s’autocorregirien, i que imposa l’austeritat com a solució.
Els economistes de l’Escola de Chicago, defensors del neoliberalisme, de la teoria monetària, del lliure mercat, del no intervencionisme públic en l’economia i de la desregulació d’aquesta economia, van ser uns dels principals inspiradors de les polítiques econòmiques que es van dur als Estats Units des dels 80.
Els “Chicago Boys”, entre ells el Premi Nobel d’Economia 1976 Milton Friedman, van assessorar el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, i diversos països, entre ells la dictadura xilena de Pinochet, de fet, van ser instigadors del cop d’estat contra el president Salvador Allende el 1973 establint programes de reducció de la despesa social, privatitzacions i lliure comerç com a receptes miraculoses.
Un fet que queda molt ben reflectit al llibre La doctrina del xoc, de la periodista canadenca Naomi Klein on, a més, desenvolupa la teoria que els períodes de crisi són utilitzats com a favorables per concentrar la riquesa, aplicar retallades en serveis públics, drets socials i períodes d’involució en els valors democràtics, tots ells desfavorables per les capes més humils de la població.
Si hi ha un economista que ha generat controvèrsies al voltant de la crisi i els seus efectes, és Thomas Piketty, especialitzat en l’estudi de les desigualtats socials, al llibre El capital al segle XXI, per cert, defensat pel Nobel d’Economia Paul Krugman. Algunes de les afirmacions de Piketty deixen ben clar el fet que la crisi ha servit per augmentar l’acumulació de capital entre les classes benestants: “Però una de les paradoxes, especialment a Europa, és que encara que el deute públic és elevat, mai no ha existit tanta riquesa privada en el darrer segle. A països com ara França, Regne Unit, Espanya o Itàlia, la riquesa neta del sector privat és equivalent a entre cinc i sis anys de renda nacional, de PIB”.
Entre el dens contingut del seu llibre –més de 600 pàgines–, Piketty posa damunt la taula el perill de la generació d’oligarquies econòmiques; als Estats Units, tot i que encara la riquesa de l’1% més ric prové de sous i primes d’executius, va apareixent amb força la figura de l’hereu de la riquesa, que no ha estat un emprenedor ni ha desenvolupat coneixements per adquirir-la, només una consanguinitat. És, doncs, un altre perill afegit a la concentració de la riquesa. El 1979 les famílies més riques dels Estats Units obtenien el 17% dels ingressos empresarials, el 2007 aquest 1% obtenia el 43% dels ingressos empresarials i el 75% de les plusvàlues.
