Macosa, una llarga lluita obrera
Mossegades de verat
OPINIÓ
ÀNGEL PLA RECHE
No es pot parlar de decreixement com a concepte, tampoc com a teoria, és una consigna enfrontada al mantra economicista, no és des del punt de vista simètric l’antagònic a creixement, que no és més que la cerca d’encara més guanys pels capitalistes, propietaris de capital. El decreixement no és una alternativa, sinó una conjunció de diferents alternatives, és una desconstrucció del desenvolupament, és l’abandonament de l’objectiu del creixement pel creixement, de posar en qüestió un tipus de vida basat en l’assumpció d’un creixement econòmic il·limitat, ja no es tracta de viure amb menys, es tracta de viure millor amb menys, aquest és el repte que fa la proposta.
Parlar del decreixement suposa una «paraula-obús», una subversió de que existeix una antítesi de la teoria del creixement, del desenvolupament infinit i perpetu. Potser fins i tot seria més correcte parlar d’«acreixement» que de decreixement, com es parla d’ateisme, per definir la negació de l’existència de qualsevol divinitat.
És també un arma llancívola contra les idees preconcebudes que des de l’economia clàssica han descrit el món de les relacions econòmiques entre individus i entre països, una objecció a l’statu quo econòmic, i pot semblar una qüestió menor, però la dificultat de posar un mot en anglès constata fins a quin punt el llenguatge hi està aferrat. Així Decreixement, Decrecimiento, Decroissance, no està igualment definit per Declining, que va utilitzar Nicholas Georgescu-Roegen, Decrease, o els neologismes Ungrowth, Degrowth… no són termes gaire satisfactoris.
Si hi ha una definició de quin model de societat proposen els defensors del Decreixement, hauríem de parlar d’una societat autònoma, estalviadora i solidària, aquestes tres vessants semblen prou consensuades entre les diferents visions de la proposta: decreixement, antiproductivisme i desenvolupament qualificat.
La simplicitat voluntària esdevé una de las formes practiques d’aplicació del projecte de decreixement, es tracta de «deconsumir», consumir menys, però també treballar, produir i tenir menys despesa en contraposició a l’ànsia consumista de la societat. Milers de persones als països «desenvolupats» renuncien de forma voluntària a treballar més hores, reduint també el nivell de vida, valorat en ingressos salarials, però augmenten les hores disponibles per a d’altres activitats no professionals.
Hi ha una crida a la frugalitat, a l’economia d’estalvi, a no consumir més del necessari, ni en productes ni en energia, una auto renúncia basada en un canvi de l’imaginari col·lectiu de la societat.
El projecte del decreixement no es pot construir des d’una imposició, es tracta de fer girar i revertir les funcions de determinades estructures (moneda, mercat, propietat…). Es tractaria de reduir aquelles activitats supèrflues i pernicioses pel medi ambient, recuperar l’agricultura ecològica, adequar la producció al consum real, localitzar en lloc de deslocalitzar, socialitzar en lloc de privatitzar, reduir el temps de treball, reorientar les innovacions tecnològiques en millores a la productivitat i en la qualitat de vida.
Creixement davant del sistema capitalista
És possible el decreixement sense una sortida del capitalisme? Posar en dubte el sistema basat en el creixement és posar en dubte el capitalisme. Però els defensors del projecte de decreixement van més enllà, no és el capitalisme, és la societat industrialitzada i de creixement el problema, i per això assenyalen que un model socialista productivista tindria el mateix efecte perquè tots dos s’han basat en la utilització dels recursos naturals i en la seva extracció.
El decreixement ha de ser un decreixement de l’acumulació, de l’explotació il·limitada dels recursos naturals i de la força del treball, de la generació de plusvàlues que són acumulades pel capital alhora que sostretes als treballadors, i una reversió del procés d’acumulació. Amb aquestes indicacions el decreixement esdevé marxisme conceptual. La societat del decreixement no és possible mitjançant una acomodació al capitalisme sinó una superació, atès que els valors del sistema capitalista són contradictoris d’arrel amb el decreixement.
Un model econòmic alternatiu només es pot entendre com una economia democràtica amb la interacció i participació dels productors i dels consumidors, de les institucions, i requereix un grau de coresponsabilitat elevat. Els eixos per desenvolupar-lo serien una economia de mercat controlada per evitar concentracions i monopolis, basada en petits i mitjans centres de producció, eliminant la publicitat. Un altre aspecte seria el del finançament mixt públic-privat amb control democràtic i com a últim eix serveis bàsics i públics, no privatitzables.
Cal un canvi també en la mesura i en l’assumpció de la contaminació, fins ara massa «externalitzada», envers la societat. És hora que els originadors d’aquelles activitats que generen danys ecològics i socials se n’han de fer càrrec. Es tracta d’un procés paral·lel d’internalització.
Els valors del decreixement han estat presents sempre a la cultura de la humanitat, des dels camperols que plantaven oliveres o figueres els fruits de les quals tindrien continuïtat a d’altres generacions; a les societats hi havia béns comuns, sense propietaris, i estaven destinats a satisfer les necessitats bàsiques de las comunitats, l’únic límit era la disponibilitat.
A les societats agrícoles l’autoproducció per consum i un excedent que era aquell que portaven al mercat, un mercat que era més un punt de contacte social que moltes vegades, un punt de trobada de venedors, antecedents del Kolhos i dels Kibutz, cooperatives agràries que cercaven l’autosuficiència.
Experiències que s’havien implementat a les grans empreses, com beneficis socials, són els economats, on es compraven grans quantitats, reduint el preu, i destinats als treballadors. Uns altres que segueixen d’actualitat són les cooperatives de consum.
També en l’economia informal, Latouche ens recorda: «la producció informal no és l’acumulació (…), l’estalvi no cerca una nova inversió. La majoria dels recursos excedents són destinats a cicles festius, solidaritat del grup».
Vuit ‘R’
Serge Latouche identifica vuit operacions: Revaluar, Reconceptualitzar, Reestructurar, Relocalitzar, Redistribuir, Reduir, Reutilitzar, Reciclar. Aquestes vuit operacions podrien arribar a desencadenar un cercle de decreixement seré.
Las vuit «R» es posen davant de Sobreactivitat, Sobredesenvolupament, Sobreproducció, Sobreabundància, Sobrepesca, Sobreconsum, Sobrecomunicació, Sobrecirculació, Sobremedicació, Sobrendeutament, Sobrequipament…
Revaluar: és imprescindible una revisió dels valors a la societat, substituint alguns de predominants, cooperació per competència, altruisme per egoisme, comunitat per individualisme, temps d’oci per l’addicció a la feina, consum bàsic per consumisme, el local pel global, la qualitat davant la quantitat, el fet relacional al materialisme… La dificultat és extrema on el sistema retroalimenta aquests valors, reforçant-los perquè són imprescindibles pel seu manteniment. Reconceptualitzar és la desconstrucció i redefinició, riquesa i pobresa, escassetat i abundància, és l’atac a l’estructura que converteix abundància en escassetat per mitjà de la creació de necessitats artificials; cal una modificació dels conceptes que defineixen la realitat, i revertir-los.
El filòsof Raimon Pannikar fa evident que cal un «desarmament» cultural d’Occident mitjançant l’educació. Una qüestió que també va abordar el pedagog brasiler Paolo Freire a llibres com ara L’educació com a pràctica de la llibertat o Pedagogia de l’oprimit, on feia èmfasi en l’educació i el poder de l’educador per transformar el món: «l’educació no canviarà el món, canvia las persones que canviaran el món». Són els canvis de valors aquells que poden fer veritables transformacions socials.
La manipulació mediàtica és també un dels mecanismes sobre els que es basa la societat de creixement i que s’ha d’eradicar, la línia prima que separa les necessitats bàsiques de las necessitats induïdes, propagades per la publicitat, però encara més evident, la manipulació dels mitjans d’informació pel manteniment de l’statu quo.
Així, l’aparició d’un cormorà ofegant-se en petroli a la primera guerra d’Iraq, segons els mitjans causat pel vessament dels pous de Kuwait, una espècie de cormorà que ens vam assabentar que era originari d’Alaska i el petroli era provinent del vessament de l’Exxon Valdes. També manipulació quan les televisions van treure imatges de joves palestins en celebració, minuts després dels atemptats a les torres bessones l’11 de setembre de 2001, i que en realitat eren imatges de la Intifada d’anys enrere.
La reestructuració ha de venir per una modificació de l’aparell productiu i de les relacions socials, pel canvi de valors, és a dir, per una revolució dins el sistema capitalista, entesa com una autotransformació, i en aquesta revolució cal tenir en compte el component tecnològic per canviar models productius i econòmics.
«Pensar globalment, actual localment», aquest principi ecologista és la base de la proposta de relocalizar, en lloc de deslocalitzar, per sustentar la producció i el consum essencialment a escala local. Parlar del local és parlar del territori, influir per modificar l’estructura productiva, però també realitzar una reconstrucció cultural i social. És també una reubicació de tots aquells serveis que s’havien allunyat de les poblacions, i que tant negativament han incidit en l’educació, en la salut i en la democràcia.
Aquesta relocalització pren l’energia del teixit social de les localitats per generar una estructura econòmica local, productiva localment, per un consum del territori, i fins i tot per transaccions econòmiques i mètodes de pagament –monedes locals– propis. Aquesta aposta generaria molts excedents per la reducció del cost del transport.
Es planteja també una nova reestructuració dels conceptes, Raimon Panikkar, davant el plantejament de Govern Mundial, defensa el concepte de bioregió, regions naturals, perquè és des del «local» que es poden impulsar mètodes directes de participació, més democràtics, amb més arrel a la població, més radicals. El principi de subsidiarietat, pel qual les qüestions han de ser resoltes en l’àmbit més proper, eixamplen les possibilitats de la presa de decisions en àmbits més propers a la ciutadania. És en aquest sentit que l’aplicació de les bases de la societat decreixent han de generar-se des de la localitat, des de l’especificitat, ja que la presa de decisions ha de ser en espais-comunitats de més proximitat. Si es parla de redistribuir, es parla de l’accés als recursos naturals i a la riquesa tant al nord com al sud. S’ha de començar per reconsiderar i modificar diverses activitats com ara l’ús de la terra, de l’agricultura productivista, intensiva, l’especulació urbanística, desertificadora i agressiva amb el patrimoni natural, i construir des de l’agricultura biològica, des de la planificació territorial respectuosa amb l’ecosistema.
Redistribuir el treball també és un pilar fonamental, com a eina per reduir l’atur, però més important encara, com una reorganització de les estructures de producció, una reconversió de les activitats agressives amb el medi, per activitats ecosostenibles, energies renovables, agricultura biològica, reforestació, construcció de motors d’hidrogen.
La redistribució dels ingressos també és una pedra fonamental, perquè cal reequilibrar-los a nivell intergeneracional, i de la mateixa forma que les pensions han de ser dignes i equiparables a unes condicions de vida de qualitat, també cal incidir sobre la renda mínima, la renda bàsica que ha de rebre una persona per subsistir, per tenir uns mínims garantits, i també la renda màxima: són immorals les diferències entre els sous dels directius, o membres dels consells d’administració, i els treballadors, resulta obscè que aquestes diferències hagin augmentat durant la crisi econòmica.
Quan es parla de reduir, és bàsicament desenvolupar hàbits de vida que redueixin la petjada ecològica per limitar el consum a la capacitat de càrrega de la biosfera.
Una de las qüestions on es fa èmfasi és en els costos de la publicitat, i que són sobrecàrregues en els preus dels béns. La publicitat alhora es voraç i hostil amb el medi, amb les zones urbanes, amb les xarxes socials, imposa continguts, mediatitza els mitjans.
Un ús adequat dels transport ajudaria a reduir en molt les emissions de CO2, és el cas dels components de productes que tenen llocs de fabricació arreu del món. Un exemple seria el d’un iogurt de maduixa que es vengui a una ciutat alemanya, Stuttgart, que haurà recorregut més de nou mil quilometres si sumem l’origen de la llet, de l’envàs, l’etiqueta, les maduixes…
Però reduir significa, sobretot, una lluita contra el malbaratament, la sobreproducció i el materialisme consumista excessiu, reduir els residus.
La reutilització és un instrument que ataca de forma directa el consumisme per tendir cap a la producció de béns duradors i que es puguin reparar i conservar.
En l’esglaó següent a la reutilització hi ha el reciclatge, que apareix un cop considerem que és impossible la reparació, la reutilització del producte, i per tant es deixa per un procés de recuperació i reaprofitament dels components. De fet, en part és una recuperació d’un vell ofici, mal vist per algunes persones, que feia un servei social no apreciat i que s’ha d’incentivar pel benefici social que aporta.
El decreixement ha de ser un procés per fer una transformació dels processos productius, en primer lloc d’aquells que es consideren més perniciosos, focalitzant aquells que són intensius en qualitat i en servei col·lectiu, una redistribució dels ingressos, i la reducció d’hores de treball lligada als increments de productivitat.
Si haguéssim d’expressar mitjançant un gràfic com seria el decreixement, tindríem dues variables: el PIB aniria decaient cap a l’eix d’abscisses, mentre que l’altre variable, un indicador de benestar i qualitat de vida de la ciutadania, aniria augmentant.
Sud i Nord
El projecte del decreixement per a alguns autors és un projecte polític que consisteix en la implantació, al nord i al sud, de societats convivencials autònomes i estalviadores.
El decreixement no seria aplicable a las societats del sud atès que no són societats en creixement. Però en aquestes societats es pot veure una desigual relació de forces socials, que són aquelles que impedeixen l’accés a les terres als camperols, són les responsables de la desforestació de l’Amazonia.
És un canvi també en les relacions nord-sud, de l’ajuda humanitària, del mimetisme d’estructures occidentals que traslladen estructures generadores de desigualtat a cooperació, respecte i la cerca d’un model propi de millora de les condicions de vida.
En aquest sentit alguns autors parlen de la inoperància d’una aplicació per a tots els pobles de la consigna del decreixement, ja que en l’actual marc de crisi el sistema ja ha fet un decreixement en serveis bàsics, i per un altre costat no totes les activitats productives són una agressió per al medi ambient. Així es posa damunt la taula l’assumpció d’un estalvi per part dels països rics, i d’un desenvolupament propi en consonància amb la seva identitat com a poble.
Es tracta també, i potser de forma més important, d’un canvi de valors on la cooperació, la fraternitat, el bé comú, ha d’estar per sobre de l’egoisme, de l’individualisme i de la competència, on el temps d’oci i el destinat a la formació personal i cultural ha de ser predominant al temps de treball, on la qualitat ha d’estar per sobre de la quantitat, l’autocontrol per damunt de l’excés, i la vida social ha de tenir més pes.
Es difícil, perquè els valors actuals són intrínsecs del sistema, i també cal dir-ho, perquè la humanitat els ha après ràpidament, se’ls ha fet seus. Potser només el xoc amb la realitat pot fer possibles aquests canvis en la mentalitat. El decreixement esdevé una opció que val la pena intentar per tal d’evitat un retrocés brutal i dramàtic.
Els defensors de la necessària construcció d’una societat autònoma, estalviadora, que impulsi nous valors i sigui respectuosa amb el llegat mediambiental del planeta, provenen de diferents camps, l’antiproductivisme, que en relació a la producció agrícola defensa Via Camperola, o la proposta d’ATTAC que impulsa una desacceleració progressiva i raonable del creixement material.
Els límits ambientals del planeta, el creixement que repercuteix en forma de desigualtats socials cada cop més extremes, els desequilibris geopolítics que generen guerres, en la recerca i el manteniment dels escassos recursos naturals, són motiu d’un ample rebuig entre els sectors autoanomenats altermundistes o antiglobalització. És en aquest sentit on existeix una confluència amb els objectors del creixement, els defensors del projecte de decreixement.
