Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (3)

OPINIÓ

“Un home és més ric quan major
és el nombre de coses de què pot prescindir.”
Henry David Thoreau

Societat de consum

ÀNGEL PLA RECHE

CONFLICTES
“No sé amb quines armes es lliurarà la Tercera Guerra Mundial, però a la Quarta Guerra Mundial s’utilitzaran pals i pedres.” Si bé aquesta famosa cita d’Albert Einstein es va fer en un context de guerra freda, també cal remarcar que la va formular arran de la carrera tecnològica armamentista i les conseqüències sobre la vida humana, com es va comprovar a Hiroshima i Nagasaki l’any 1945.

Com ja es comentava amb anterioritat, no es poden deslligar innovacions tecnològiques, que de forma evident poden esdevenir millores substancials en les condicions de vida d’aquelles que poden ser mortals, i tanmateix no es poden deslligar les innovacions, la investigació i el desenvolupament de la societat de consum. 

La rapidesa amb què es creen noves necessitats de consum comporta alhora canvis en l’estratègia geopolítica, perquè, qui coneixia fa uns anys el valor del coltan? Un mineral del qual s’extreuen la columbita i el tàntal, imprescindibles en les noves tecnologies (mòbils, ordinadors, indústria d’armament); les seves propietats de superconductor, resistent a les temperatures altes i a la corrosió, fan que sigui un mineral preciós. L’extracció està relacionada amb la majoria dels conflictes a la República del Congo, una activitat minera amb condicions de semiesclavatge, desastres ambientals i posada en perill de la fauna i flora del país. 

De la mateixa forma, la construcció i manteniment d’oleoductes i gasoductes posen de manifest tensions polítiques entre països per aconseguir zones d’influència per a les seves activitats. 

En aquest mapa es poden veure totes les canonades que travessen la regió del Caucas, així com una part de les que travessen Ucraïna des de Rússia, de vigent actualitat. Aquestes canonades són una font de riquesa pels països que travessen, però sobretot pels d’origen, que poden transportar d’una manera menys costosa els recursos energètics de què disposa. A la zona del Caucas la competència entre les canonades de Rússia i Iran, per un costat, i les que promouen els Estats Units, que no passen per territori rus, sinó per repúbliques ex-soviètiques, són un focus de tensió.

Una altra situació produïda per les necessitats generades de consum és la de la població als territoris d’origen de les matèries primeres i dels recursos. Als països empobrits el salari anual d’un camperol no arriba a un dòlar al dia, insuficient per adquirir aigua en envàs si l’aigua és contaminada. S’estima que són més de 1.100 milions de persones arreu del món. Si hi ha escassetat de llenya o adobs per escalfar-se, s’ha d’adquirir gas butà, una altra despesa a afegir. En canvi, aquestes dues despeses representen el 5% d’un país com l’Índia. Són els costos socials transferits a les capes més desposseïdes, que d’una forma gairebé insultant són tractades com a “falles del sistema” als llibres de microeconomia. 

BÉNS DE CONSUM 
Jean Baptiste-Say, economista francès dels segles XVIII-XIX, deia que la felicitat era proporcional al volum de consum, però si bé és cert que un major nivell d’ingressos pot augmentar els signes de la felicitat, alhora també topa amb un nivell on els béns relacionals disminueixen, i aquí és on la felicitat començaria a davallar i generaria situacions d’angoixa i inestabilitat. 

El consum és el gran tòtem del sistema capitalista, i no hauríem pas de pensar en el consum de subsistència, imprescindible, sinó en el consum de béns superflus que no aporten res fisiològicament al cos humà, sinó que la seva aportació es basa en la satisfacció. 

Peter C. Whybrow, a American Mania: When More is not Enough (2005), descriu que l’evolució va dotar el cos humà de recursos per a la supervivència, la generació de dopamina o l’estrès positiu, que el mantenia en alerta davant els perills que hi havia al món prehistòric i donava una capacitat ràpida de resposta. A les primeres cultures de caçadors i recol·lectors, una bona collita o la caça d’un animal gran d’on es podia obtenir menjar durant força temps, generava satisfacció. 

Aquestes dues conductes ja formen part de la biologia humana, i a les societats modernes l’obtenció de béns cada vegada més luxosos, cases més grans, acompleixen el mateix fi, però la contínua necessitat de tenir aquesta satisfacció esdevé una addicció, que fa que cada cop calgui més consum per obtenir-la. El comprador compulsiu, l’addicte al consum, és alt dins la població, i encara ho és més entre la població jove. És la trampa del consumisme, que s’interioritza per part de la població, més hores treballades, més diner guanyat, més felicitat. 

Hi ha situacions extremes en el consum de béns superflus, per exemple, l’oferta d’abrics de pells, més desitjables quan les espècies són en perill d’extinció, i que rep acollida entre les classes més benestants. Hi ha límits en el consumisme? La resposta és no, no hi ha límit, podem trobar milers de situacions; mentre hi ha un comprador, hi haurà un oferent, és la demanda qui genera l’oferta, és, per tant, una qüestió basada en l’ètica i en la moral, en saber dir prou i conèixer els límits.

El consumisme s’ha introduït a la societat, ha ensorrat murs de consciència i ha creat noves necessitats artificials; a l’educació en tots els seus àmbits, a la publicitat i al procés de socialització d’hàbits. Ortega y Gasset denominaria els homes-massa, que no se senten còmodes valorant-se a ells mateixos, sinó com tot el món, i que es deixen imbuir pel que fa tothom sense cap sentit crític.

Alguna resposta a la febre consumista esdevé, per exemple, als Estats Units: el dia sense compres com resposta al dia d’acció de gràcies. Però això és, de fet, una petita anècdota, perquè en la cultura de consum cada any apareixen nous dies, noves festivitats per fer-se regals (dia del pare, dia de la mare, dia dels enamorats, dia de rebaixes…). 

El consumisme ha generat diversos efectes molt negatius, i que deixen en evidència el model, un model basat en la satisfacció de necessitats no bàsiques, béns de luxe; en la sobreproducció i el manteniment virtual d’estructures productives no necessàries, obsolescència programada; en la generació de deixalles que no assumeix la part del món que les origina, sinó que repercuteixen amb efectes negatius sobre la salut i el medi ambient als països empobrits. 

Si hi ha una paradoxa en la situació de crisi que vivim, amb una gran part de la població a l’atur (a l’estat espanyol, el 26%), amb increment de la pobresa infantil, els desnonaments, és el fet que el mercat de béns de luxe continuï a l’alça segons l’informe “Luxury Goods Worldwide Market Study”, elaborat per Bain & Company, una de les principals consultores del mercat de béns de luxe. Ha arribat als 200.000 milions d’euros, amb augments en percentatge per sobre del 10% en el període 2010-2012, i s’estima que els ingressos d’aquest mercat creixeran un 50% més ràpid que el PIB mundial, amb unes expectatives d’entre un cinc i un sis per cent anual cap al 2015. En aquesta gràfica es pot veure la continuïtat en la pujada del consum de béns de luxe d’ençà de 1995, i assenyalant successos econòmics que van desequilibrar l’economia mundial. 

Un altre fenomen que incideix en el consum és l’anomenada obsolescència programada o planificada, és la modificació dels productes tecnològics per tal que tinguin menor cicle de vida i, per tant, calgui fer-ne una renovació, incrementant així el consum. Es creu que els inicis són al voltant de la Gran Depressió del 29 als Estats Units, segons el documental “Comprar, Tirar, Comprar”, en la disminució del cicle de vida de les bombetes, o la substitució de models de Ford per d’altres menys perdurables en el temps. En aquells moments fins i tot es va voler posar per llei, com a mesura de continuïtat en la producció de béns que requerien tecnologia.

Ara fa un any, un edifici es va ensorrar a Bangladesh causant la mort de mil cent treballadors i treballadores del tèxtil. El Rana Plaça, com es deia l’edifici, era un dels principals punts de producció per a marques occidentals, Benetton, Mango, El Corte Inglés o Primark. Per a molts consumidors d’aquestes marques va ser una sorpresa veure les condicions de semiesclavatge en què es treballa per fabricar roba per a certes multinacionals. La campanya Roba Neta ja fa molt de temps que treballa en aquesta conscienciació. Ja no n’hi ha prou amb la responsabilitat social corporativa o amb el màrqueting social, cal aturar totes les pràctiques que atempten contra la dignitat i els drets humans, els drets de les dones i els nens, els drets dels treballadors. No n’hi ha prou amb vendre imatge, avui en dia encara més del 50% de les companyies encara no han pagat les indemnitzacions.

Llegiu també
· Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (1)
· Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (2)