En la malaltia i en la mort
No hi ha límit
OPINIÓ
“Un destí així és un misteri per a nosaltres, perquè no comprenem
què passarà quan els búfals hagin estat exterminats, quan els cavalls
salvatges hagin estat domats, quan els recòndits racons dels boscos
exhalin l’olor de molts homes i quan la vista cap a les verdes colines
estigui tancada per un reguitzell de filferros que parlen. On comença
l’espessor del bosc? Va desaparèixer. On és l’àliga? Va desaparèixer.
Així acaba la vida i comença la supervivència.”
El cap indi Seattle, de la tribu Suwamish, al president dels Estats Units
Franklin Pierce en resposta a l’oferta de compra de les terres (1855)
Un planeta finit
ÀNGEL PLA I RECHE
Si algú visita l’Illa de Pasqua (Rapanui en polinesi), una petita illa remota situada a més de dos mil quilòmetres de qualsevol lloc a l’Oceà Pacífic entre les costes xilenes i Tahití, es pot sorprendre per la manca d’arbres, i per l’enorme quantitat de Moais, uns nou-cents. De fet, la desforestació de l’illa va lligada a la cultura que va construir aquestes estàtues de pedra com a culte als ancestres. Una de les teories és la necessitat d’arbres per ubicar les estàtues des d’on es construïen, el volcà Ranu Raraku, fins a les ubicacions definitives, poblats prop de l’oceà. El col·lapse de la civilització es va produir per l’augment de la població, la desforestació i la sobreexplotació dels recursos naturals. A més, agreujat pel fet d’una dedicació gairebé exclusiva a la construcció de Moais, i de l’abandó d’aquelles activitats imprescindibles per a la supervivència: agricultura, recol·lecció, pesca, activitats ramaderes. Es van produir revoltes i guerres, que van reduir un 90% la població.
El col·lapse cultural i social dels Rapanuis pot ser un clar exemple de com una manca de regeneració dels recursos naturals pot incidir de forma definitiva en la continuïtat de modus de vida no equilibrats amb el cicle de la natura, és a dir, amb l’ecosistema.
ELS COMBUSTIBLES FÒSSILS: LÍMITS I CONFLICTES
El petroli és una font d’energia bàsica per al sistema, com el gas i el carbó; no es pot concebre un món sense aquesta font d’energia, tot i que la llum solar és la principal, el petroli ha estat el que ha donat el veritable impuls en els canvis en els darrers cent anys en convertir-se en electricitat i energia. La dependència del petroli és absoluta, qualsevol alça dels preus s’ha traduït en crisi, la més important el 1973, així que un límit en la producció suposaria un xoc a l’economia mundial esfereïdor.
L’any 2010 el Golf de Mèxic va patir un desastre ambiental. La petrolera BP va ser la responsable d’un vessament petroler a Deepwater Horizon. Aquest “incident” també va deixar al descobert els efectes, pèrdues per les economies locals, pesca, turisme, comerç… El cost econòmic per BP també va tenir efectes colaterals, els fons de pensions britànics, que eren un dels accionistes de la companyia.
Al voltant de l’any 2000 els jaciments convencionals van començar a tenir escassetat i reducció de la qualitat dels minerals, i van quedar substituïts per jaciments més costosos. Per una banda, doncs, si disminueix la qualitat dels minerals, cal més energia per extreure’n de més puresa, per una altra, cada cop els jaciments són en regions més inhòspites. La recerca de jaciments petrolífers en aigües profundes, més que una tendència ha arribat a ser una obligació pel negoci. Segons dades de l’Agencia Internacional de l’Energia, el 2020 el 40% de la producció mundial de petroli vindrà d’aigües profundes i de regions inhòspites, com l’Àrtic, és a dir, un petroli més costós d’extreure, i amb més riscs de seguretat ambiental. La producció mundial de petroli es va estancar el 2005 i els preus del petroli van continuar pujant, 150 dòlars preu del barril, un 50% més (amb l’ajust de la inflació) que el preu a la crisi del petroli dels 70.
Hauríem de tenir també presents els conflictes geopolítics. La primavera de 2011 van esdevenir-se un seguit de revoltes al Magreb, a diversos països de la Península Aràbiga, Egipte, Iraq, Iran… la majoria d’ells amb grans recursos petroliers. La caiguda de Gadafi a Líbia va entusiasmar una part important de l’opinió pública, però la resposta al mercat del petroli va ser l’augment de més del 30% del preu. La desigualtat i la manca de democràcia en alguns països controlats per una oligarquia corrupta donava més estabilitat al mercat que un poble que desitjava el repartiment de les riqueses naturals del país. De retruc, aquells països que havien estat seguidors del Panarabisme de Nasser, emancipador de l’imperialisme, i que havien aconseguit mitjançant el laïcisme millores profundes en la seva cultura, com ara la igualtat de la dona, van patir una islamització integrista que va fer tornar enrere les millores aconseguides.
Si bé és cert que el carbó es troba en tendència a l’alça en la producció, algunes previsions vaticinen una disminució en un període de vint anys. Hi ha països, com és el cas de Xina, amb un 70% de l’economia que depèn del carbó, amb un consum vertiginós del mineral. Qualsevol descens en la producció xinesa de carbó suposarà una necessitat d’importació que afectarà al mercat mundial, i de forma clara als preus.
Pel que fa al gas, s’està enfocant la producció sobre els nous mètodes d’extracció, el fracking, que ha suposat contaminació d’aqüífers, pèrdua de terres de conreu, problemes de salut per a la població per la contaminació de l’aire i el gas submarí (que ha generat terratrèmols a les Terres de l’Ebre després de ser injectat). Per què aquests nous mètodes? És evident: per la reducció del gas extret de forma convencional.
El previst efecte compensació de noves fonts d’energia pels convertibles fòssils sembla que no és un escenari creïble; a curt termini és impossible, així, segons l’Informe de Post Carbon Institute i del Fòrum Internacional sobre Globalització, l’any 2100 l’energia disponible total serà menor, pel que s’haurà arribat als límits energètics.
BIOCOMBUSTIBLES I TRANSGÈNICS PER ALIMENTS
Tradicionalment els camperols guardaven una part de la collita d’un any per un altre, per reservar llavors per plantar l’any següent; aquest cicle lligat amb la natura, amb les estacions, ha anat desapareixent. L’ús cada cop més intensiu del sòl ha dut a una sobreexplotació, ha tingut costos addicionals encara de conseqüències imprevisibles, la salinització del sòl, l’ús de pesticides, la desforestació, l’ús desmesurat de fertilitzants, es calcula un 500% entre 1960 i 2000.
Un altre perill: es calcula que un 90% de les plantes silvestres i un terç dels aliments que consumim depenen de la pol·linització, però un 20% de les abelles ha desaparegut a Europa per l’ús de pesticides.
Una de les solucions que es plantegen per afrontar els reptes alimentaris del planeta són els aliments transgènics. Es tracta de productes amb els gens patentats, i que la manipulació i modificació genètica els fa més productius perquè són més resistents a les plagues, als herbicides, als canvis sobtats de temperatura, i són més grans. Aquest negoci ha suposat beneficis enormes per a les grans empreses, com Monsanto, i conflictes basats en la propietat de les llavors patentades per l’empresa. Només deu multinacionals controlen gairebé el 70% del mercat mundial de llavors, el que condemna molts agricultors a una dependència de les empreses, atès que las variants genètiques molt sovint són estèrils, pel que cal comprar-ne noves cada cop que es vol plantar. El transgènics són el darrer esglaó en la carrera continuada de sostraure béns als camperols: la terra, els recursos i ara les llavors.
Hi ha diverses controvèrsies sobre l’ús dels organismes modificats genèticament, una és pels efectes sobre la salut de la població, ja que, segons la recomanació de l’Organització Mundial de la Salut, caldria aplicar el principi de precaució, segons el qual no es pot consumir un producte sense haver demostrat que es innocu per a la salut. Una altra controvèrsia es basa en la possible contaminació genètica de les especies tradicionals, que produïssin canvis amb efectes nocius per a la població.
Un altre repte important ha estat l’ús de biomassa per la producció d’energia: els biocombustibles, però també generen moltes contradiccions, perquè esdevenen una millora en la qualitat de vida dels camperols, i suposa un desenvolupament de les zones rurals, però alhora són una clara substitució de productes de primera necessitat, com ara camps de blat de moro per collites de blat, soja o colza destinades a produir energia, i alhora aquest descens en l’oferta d’aliments suposa increments del preu dels aliments i un ús intensiu que erosiona la terra pels fertilitzants.
La producció d’etanol va tenir un enorme boom, que va suposar, a més del ja esmentat de substitució de cultius per l’alimentació, un fort impacte pel desenvolupament d’infraestructures, amb una creixent desforestació en zones de l’Amazonia, el 2006 el 69% de l’oferta mundial de biocombustible provenia del Brasil i dels Estats Units. L’etanol va entrar en debat perquè la conversió del blat de moro en energia necessitava gairebé el mateix consum d’energia que el que podria oferir: el balanç energètic és de 1,34:1, mentre que el del petroli és 100:1.
TAMBÉ LA PLUJA
També la pluja és el títol d’una pel·lícula dirigida per Iciar Bollain que té com a marc el conflicte de l’aigua a Cochabamba (Bolívia) l’any 2000, una revolta camperola davant la privatització per part del govern del dictador Hugo Banzer a la corporació estatunidenca Bretchel amb la coinversió de l’espanyola Abengoa i l’enorme augment de les tarifes de l’aigua que va fer només mesos després d’obtenir la concessió.
Aquella privatització induïda, com una de les receptes miraculoses per estimular el creixement de Bolívia, pel Banc Mundial és un clar exemple de model de creixement imposat des del nord, amb conseqüències funestes per als habitants del sud. Però també és una «gota de pluja» en el conflicte mundial sobre el futur de l’aigua, del control al seu accés. Els efectes de l’escassedat o la restricció d’accés a l’aigua dolça afecten de forma directa la salut, l’esperança de vida, la disminució de terres cultivables i per tant provoquen escassedat d’aliments, i de retruc la disminució de producció d’energia consumidora també d’aigua.
Es pot parlar de límits en l’accés a l’aigua dolça? La contaminació dels aqüífers i la sobreutilització de les fonts són el principal perill. La reducció dels glaciars a les grans muntanyes del planeta fa que els cabdals dels principals rius, artèries de vida, disminueixin, i si pensem en grans zones de concentració de la població com a la Xina, el Yangtsé, Vietnam, el Mekong, l’Índia, el Ganges o Pakistan, l’Indo, estem parlant d’una àrea geogràfica que suposa sobre el 50% de la població mundial.
La sequera ja ha deixat el rastre de la mort a Somàlia, Etiòpia i Eritrea, de fet, hi ha qui considera que les següents guerres pels recursos seran per l’accés a l’aigua potable. UNICEF ja ha denunciat que al món hi ha actualment 768 milions de persones que no hi tenen accés.
El procés de dessalinització és consumidor d’energia, una energia amb límits, alhora que a la producció d’energia també li cal l’aigua. Als Estats Units un 49% de tota l’aigua extreta, també la salina, es dedica a refredar plantes termoelèctriques, i de crema de carbó.
PETJADA ECOLÒGICA
La petjada ecològica és un indicador del pes ambiental del tipus de vida a la superfície del planeta. L’espai de la Terra és de 51.000 milions d’hectàrees, però el “disponible”, el sòl “bio productiu”, és de 12.000 milions d’hectàrees, 1,8 hectàrees per habitant de la Terra. Podem traduir que cada cop que gastem un litre de benzina, la superfície boscosa per a absorbir-lo és de cinc metres quadrats. Si prenem un índex del tipus de vida i veiéssim la “petjada ecològica” en la superfície terrestre, un ciutadà dels Estats Units consumeix de mitja 9,6 hectàrees, un canadenc 7,2 i un europeu 4,5. Molt lluny del que representaria un tipus de civilització perenne: 1,4 hectàrees. Caldrien de tres a sis planetes Terra per estendre el tipus de vida occidental a la resta del món.
EXTERNALITATS
Externalitats, consum o producció afecten a un altre, un efecte “sense valor”, perquè no té preu, però sí que té un benefici o cost, moltes vegades no mesurat. Les externalitats positives afecten l’altre en forma de benefici econòmic o social, les negatives generen pèrdues econòmiques o socials; el cas més comú és la contaminació. L’externalitat global més perniciosa és, sense cap mena de dubte, la liquidació dels recursos biològics no substitutius.
Les limitacions a aquestes externalitats podrien venir mitjançant impostos pigouvians, gravant el cost de l’externalitat sobre els emissors, les empreses que els generen. Però aquesta no és una solució final, ja que la majoria d’empreses opten per pagar les taxes o per deslocalitzar-se cap a països amb unes lleis de seguretat ambiental més laxes.
EFECTE REBOT I EFECTE SUBSTITUCIÓ
El fet que hi hagi avenços tecnològics que en principi sembla que ajudin a fer el món més “sostenible”, disminuint el consum energètic, no ho assegura. Aquesta contradicció és coneguda com a “efecte rebot”, i l’eficàcia econòmica no serveix per resoldre els problemes ambientals, perquè encara que disminueixi l’impacte en el consum dels recursos per unitat de producte, en termes absoluts aquest consum segueix incrementant-se. Es fabriquen cotxes que redueixen les emissions de CO2 i benzina sense plom, però augmenta el número de cotxes, de quilòmetres recorreguts i d’autopistes; es generalitza l’ús de bombetes i electrodomèstics de baix consum, però augmenta la despesa elèctrica i la compra d’electrodomèstics per família.
Un altre efecte es basa en el que defensen la major part d’economistes: si de fet hi ha una contracció mediambiental i una crisi en el món financer, no té per què fer previsible la fi del creixement, perquè sempre poden aparèixer nous productes. Quan un recurs és escàs augmentarà de preu fins que es trobi un producte substitutiu que tingui un preu més baix. És per això que l’efecte substitutiu energètic ha estat una constant en la història, suposant una nova etapa en el desenvolupament.
Si bé és cert que el creixement econòmic pot incentivar l’aparició de noves tecnologies, té un cost elevat. Quan costaria renovar totes les infraestructures de transport, de subministrament d’aigua, de llum…? I llavors és quan la industria bèl·lica és el principal motor en la recerca i la investigació de noves tecnologies, perquè els governs hi inverteixen.
Una de les grans contradiccions de l’economia ha estat el tracte que s’ha donat als recursos naturals, s’han posat al mateix nivell que qualsevol altre recurs econòmic, el diner dipositat en un banc genera interessos al futur, és a dir, creix; en canvi els recursos naturals no tenen cap retorn futurible, és més, decreixen i s’esgoten.
L’impacte col·lectiu de la humanitat sobre el planeta fa que alguns hagin batejat una nova era ecològica: l’antropocè, fruit de la sobreutilització del medi, de l’expansió de les zones poblades, dels residus que generen, de l’activitat intensiva extractora en els jaciments naturals i de l’emissió de CO2, amb la conseqüència de l’efecte hivernacle.
El protocol de Kioto, establert el 1997, no va ser ratificat pels Estats Units, que és el major emissor de gasos. Bill Clinton va dir: “no signaré res que perjudiqui la meva economia”. Bush fill, directament, es va retirar.
Un concepte que té molt a veure amb el consum insaciable dels recursos del planeta és el de la solidaritat diacrònica, el fet que una generació no té dret a comprometre els recursos de la següent generació sinó que només n’és usufructuaria. Alhora cal posar de manifest la necessitat de la solidaritat sincrònica entre la població contemporània, entre una mateixa generació.
El trencament de la regeneració natural, per la sobreexplotació de recursos, també ha trencat amb la reciprocitat entre l’home i el planeta.
DEUTE ECOLÒGIC
Les transaccions financeres i econòmiques que realitza un país, el saldo entre entrada i sortida de béns, de divises, deixa aquest país amb una balança de pagaments negativa. Una de les explicacions de per què existeix un deute, sovint financer.
Les economies dels països empobrits que van seguir les consignes del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, van quedar endeutades per l’adquisició de béns d’equip per a la producció als països del nord i per les inversions de capital que rebien aquests darrers, la torna era la compra de matèries primeres a preus del sud, i costos de producció, mà d’obra amb salaris de misèria relacionats amb manca de drets laborals. Un dels casos més durs és el de les Maquiles, empreses instal·lades a “zones franques” sense cap mena de control per part del govern, sense cap mena de drets i que proveeixen de roba als països del nord.
Un altre factor va ser que a mesura que les legislacions dels països del nord anaven incorporant la protecció ecològica, i en els projectes de construcció les declaracions d’impacte mediambiental, diverses empreses contaminants es deslocalitzaven cap als països del sud i els països empobrits acollint-se a la desregulació ambiental.
La resposta a aquesta desigualtat en la balança és el deute ecològic, una reivindicació de la compensació que han de fer les societats benestants envers l’explotació i apropiació sistemàtica dels recursos naturals i energètics, així com l’adquisició a preus baixos. Per què en el fons, qui deu a qui?
Llegiu també
Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (1)
Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (2)
Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (3)
Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (4)
Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (5)