De la necessitat, virtut

MARTÍ SEGURA JULIÁN

Durant el mes de novembre la dreta i la ultradreta s’han estat manifestant en contra de l’amnistia i de Pedro Sánchez, ja que creuen que atempten contra la unitat d’Espanya. Tot i que la campanya de deslegitimació de Pedro Sánchez i els seus governs de coalició amb Podemos i Sumar ja fa anys que corre, des de les últimes eleccions generals ha anat a més. No se n’adonen, però, que el PSOE i Pedro Sánchez són els principals garants de l’status quo i que acaben de desarticular l’independentisme per una bona temporada, protegint, així, la unitat d’Espanya de la seva principal amenaça en dècades.

A les eleccions generals del passat juliol, el PP va obtenir un major nombre d’escons (137) que el PSOE (121), però aquesta victòria va ser insuficient perquè Alberto Núñez Feijóo pogués articular una majoria per a la seva investidura. El culpable de tot plegat va ser VOX, el partit d’ultradreta que va aconseguir 33 escons (dinou menys que a l’anterior legislatura) amb un discurs que impedia al Partit Popular aconseguir el suport d’altres formacions, com
per exemple el Partit Nacionalista Basc.

Amb aquests resultats, Núñez Feijóo va sortir a fer un discurs de victòria el mateix 23 de juliol amb un estat d’ànim propi d’un funeral, mentre que Pedro Sánchez, havent millorat resultats respecte a l’anterior legislatura, encarnava l’alegria del vencedor. Era difícil, però un govern de Pedro Sánchez era possible.

Essent necessaris els 7 vots a favor de Junts per Catalunya, va començar a córrer el rumor que l’amnistia seria un dels requisits per donar suport a Pedro Sánchez. Abans del 23 de juliol, ben poca gent podia preveure que una llei d’amnistia per al procés es materialitzaria cap a finals d’aquest any. Ni tan sols el mateix Pedro Sánchez, qui va mostrar-se en contra durant la campanya electoral.

Durant el mes de novembre, en anticipació a la sessió d’investidura de Pedro Sánchez, la dreta va començar a mobilitzar-se per tota Espanya, però amb especial intensitat a Madrid. Van convocar-se diferents manifestacions en diferents dates, amb una assistència variable. Però de totes aquestes mobilitzacions, les més interessants, trobo, han sigut les que s’han convocat al carrer Ferraz, davant la seu del Partit Socialista Obrer Espanyol. No deixa de ser irònic que acusin de posar en perill la unitat espanyola a l’únic partit que inclou en el seu nom l’adjectiu “espanyol”.

Les manifestacions ens han deixat moments memorables, com quan el diputat d’ultradreta Javier Ortega Smith s’acostava a la policia i els donava indicacions de com han de fer la seva feina i que els fiscalitzarien, o com quan un grup de cayetanos recriminaven a la policia antiavalots el seu comportament, explicant-los que quan els van destinar a Catalunya, ells els van donar suport. Però aquestes anècdotes no ens han de distreure del que és important, per molt curiós que ens resulti veure a antiavalots carregar contra ultradretans.

Quan més fort va mostrar-se el moviment independentista va ser amb l’organització del referèndum i les manifestacions del 3 d’octubre en contra de l’actuació policial dirigida pel govern de Mariano Rajoy, però també amb les manifestacions de 2019 en contra de la sentència del procés, instigades per l’enigmàtic Tsunami Democràtic que, sembla, estava controlada per dirigents dels partits independentistes. La gestió del resultat del referèndum, la no declaració d’independència, així com el retorn a l’autonomisme han fet que l’electorat perdi confiança en el partits independentistes.

Aquesta pèrdua de capital polític s’ha vist reflectida en els resultats de les eleccions generals a Catalunya, on el PSC va obtenir un terç del tot dels vots i ERC, primer dels partits independentistes, va quedar en quarta posició per darrere de Sumar i del PP, obtenint només un 13% dels vots.

En aquest escenari, Pedro Sánchez, un dels polítics més pragmàtics del nostre entorn, ha sabut fer de la necessitat virtut i ha aconseguit el retorn de Junts (hereus de Convergència) a la governabilitat d’Espanya. La jugada és arriscada, ja que l’amnistia causa molt de rebuig inclús dins de les pròpies files socialistes, però si surt bé, haurà posat punt i final a un desafiament que va iniciar-se a principis de la dècada passada.

Pedro Sánchez no és el principal artífex de la desarticulació del moviment independentista. Gran part de la responsabilitat és dels líders de partits independentistes, però la cirereta del pastís la posaria l’actual president del Govern d’Espanya, un president que, a més, ha sabut articular una majoria que, sobre el paper, representa la pluralitat i la diversitat d’Espanya.

Refer el moviment independentista requerirà desfer-se dels antics lideratges, per molt màrtirs que hagin sigut al suportar presó i exili, així com tornar a crear un relat capaç d’aglutinar gent a dreta i esquerra de l’espectre polític. La sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut d’Autonomia va ser un dels principals catalitzadors del
procés. Però ara no és previsible que hi hagi algun fet d’aquestes característiques.

Amb l’amnistia, Pedro Sánchez no només ha demostrat ser un animal polític capaç de revertir els mals resultats de les eleccions autonòmiques i locals del maig, sinó que és capaç de posar punt final al que ha estat el principal repte a la democràcia espanyola en les últimes dècades. Amb una dreta enrocada a Madrid i amb una idea casposa del país, el PSOE ho té fàcil per començar a articular un relat alternatiu on els diferents pobles que formen el Regne d’Espanya puguin sentir-se bé o, com a mínim, no sentir-se menyspreats.

Una possibilitat a curt o mitjà termini és que es proposi un nou Estatut d’Autonomia. Aquesta proposta no serien més que engrunes per al moviment independentista. Però és tal la desfeta d’uns i l’habilitat de l’altre que, a poc que estigui més ben redactat que l’Estatut l’actual i, sobretot, que no acabi retallat, tindrem una Espanya unida per dècades, per molt que la dreta brami ben fort que està a punt de partir-se.