Crònica de l’adeu

“M’agradaria contribuir a donar de la mort una imatge positiva, fins festiva i alegre, malgrat que els qui es queden aquí i qui marxa sentin tristesa per la separació. (…) Per què no contemplar-la des de l’aspecte positiu? Qui ha mort ha tingut el goig d’haver viscut, sobretot si ha tingut una vida acceptablement bona, si ha fruit de l’estimació dels seus i dels amics, si ha disfrutat amb tantes coses bones que ens proporciona la vida.
A mi m’agradaria que es ressaltés el molt que m’ha donat la vida i que es parlés de la meva mort com d’una cursa, de la qual se celebraria haver arribat a la meta, com diria sant Pau. O a Ítaca, en la imatge de Kavafis i de Lluís Llach. Una cursa enriquidora, com quan fas un cim d’una muntanya.
De fet és el que amb els anys celebrem de les persones que hem estimat: la seva vida, i haver-la compartit.”

Jaume P, Sayrach. Capvespre, 2022

BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 36

AGUSTINA RICO
La darrera estada a l’hospital de Can Ruti va confirmar que, ara sí, s’acostava el final. A mitjan agost de 2022 li donen l’alta amb un tractament per contenir el mal dins el que era possible i en Jaume torna a la Residència. Serà ben entrat el mes de novembre quan el tumor començarà a fer-se sentir intensament. La treva que va donar la malaltia entre el diagnòstic i els efectes feridors del càncer va ser curta, tres mesos escassos però plens d’emocions, de vivències i de reflexions. Preparant el final, rebrà l’extremunció, però sorprenentment durant unes setmanes semblarà que la malaltia s’havia aturat i ell es permet la broma de dir que potser els metges s’han equivocat i al final viurà “cent quaranta anys”. Culminar el cim, tal com planteja la mort, serà una via costeruda, carregada de voluntat i d’esforç, com sempre ha fet les coses. L’esperarà amb serenitat, amb aquella contenció i aquella elegància de què tants cops havia parlat en referir-se a l’arribada del moment transcendental. Tindrà present el llegat que deixa, lliurarà moltes fotografies i els seus darrers escrits. I mantindrà la cita diària del Capvespre fins més enllà de les seves forces. Reflexionarà sobre les fites que han quedat pendents i sobre el sentit de la vida. Farà les darreres passes del seu llarg camí interior, un camí que preveu que no s’acaba. I la seva mà dibuixarà els recordatoris per repartir quan marxi i traçarà les línies del seu comiat.

“EL MEU LLEGAT”

En Jaume feia temps que ordenava i distribuïa les seves coses, que rescatava fotografies, que escrivia els seus darrers pensaments i que repassava el que seria la seva obra pòstuma. En aquest deixar-ho tot preparat, que sempre ha seguit escrupolosament, hi ha el desig que la vida i la història no es perdin, que quedi constància d’un temps, d’un “país”, d’una gent… i que hi quedi reflectida la seva pròpia vida, la imatge que desitja projectar d’ell mateix, com vol ser recordat. Els darrers mesos de vida passà un ingent volum de material gràfic i escrit a l’Eugeni. Plegats, quan en Jaume encara no patia dolors, van anar a veure la responsable del llegat que havia estat dipositat a l’Espai Sayrach de la biblioteca del Fondo. En Jaume explica : “Hi ha una abundant documentació sobre el barri, sobre la parròquia del Fondo, sobre la Comunitat Cristiana, la JOC, l’Associació de Veïns… i de coses meves. Molts escrits! La col·lecció sencera de la revista Fòrum-GRAMA, cinc volums de dibuixos meus de cap valor artístic però ocurrents, i reflex d’uns anys molt interessants, la col·lecció completa dels meus escrits –de omnia re–, publicats a l’esmentada revista i als periòdics La Vanguardia, El Punt-Avui i en revistes locals. I el que estimo molt: els llibres d’edicions Fòrum-GRAMA, amb una vintena d’editats. I, per tancar, esmento els milers de fotos que integren la deixa. No sé l’ús que del llegat en farà l’Ajuntament. És memòria històrica, fòssils que contenen part del passat. Cal guardar-la! Però no n’hi ha prou en salvar-la sinó que s’ha de difondre. Un treball si es vol humil, poc vistent, potser gens electoralista. Però fonamental, si no es volen perdre les arrels que creen la identitat dels pobles.” Capvespre, octubre 2022

Encara tornarà sobre el seu llegat a la glosa del 18 de desembre, poc abans de la seva mort: “Les coses que deixo són senzilles, encara que formen part de la memòria històrica d’un barri –el del Fondo– molt representatiu i d’una multitud de testimonis vitals.”

UNA PETITA PRÒRROGA

El 31 d’octubre va fer els 93 anys i ho celebrà amb els seus nebots: “Que bonica la petita cerimònia del pastís amb els anys flamejant, que apagues enmig dels aplaudiments dels presents: l’evocació de la vida, que mai no es detura.” Té el cap clar tot i que en certs moments s’encaparra en temes dolorosament enquistats i manté alhora una activitat gairebé febril i la il·lusió en uns projectes que el transcendiran. Vivint amb intensitat, com si fos l’últim dia, i fent coses amb visió llarga, com si hagués de viure molt. El tractament l’afebleix, li costa caminar i fins sostenir-se dret una estona es fa difícil. Ha d’agafar el caminador per desplaçar-se i ben aviat passarà a la cadira de rodes. El tremp, el caràcter, en canvi, romanen vius i alerta, com sempre. Continua amb el règim de visites i optimitza les hores llegint, dibuixant, escrivint, parlant, reflexionant, resant…

El 10 de novembre passa molt mala nit i no pot escriure la glosa. El càncer s’ha “despertat” i a partir d’aquest moment rebrà cures pal·liatives, que accepta de manera absolutament conscient, administrades a través del Pades (Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport). Comenta en alguns moments que pensava que la fase final de la malaltia aniria més ràpida. Són uns dies d’altes i baixes emocionals. En un primer moment el desanima aquesta mena de pròrroga que preveu amb una activitat molt retallada i amb una dependència física cada dia més accentuada. I s’entristeix amb els objectius que no ha assolit, objectius de caire personal i col·lectiu a la vegada, ambiciosos, massa per a un sol home, per a una sola vida: “Tres objectius que em fan patir perquè no els puc complir. El primer és l’objectiu d’aconseguir que Catalunya sigui independent, perquè tota la gent que ve o pugui venir a viure aquí sigui feliç i aconsegueixi una vida òptima amb nosaltres. El segon és una cosa semblant, que Santa Coloma tingui un centre o una veu que recordi les misèries del món i la nostra necessitat de comprometre’ns per evitar el patiment de la gent. I el tercer és viure jo aquest camí obscur de la fe i acompanyar-hi els amics, la gent, com més millor.”

Aprofundeix en el que anomena “l’obscur camí de la fe” i reflexiona sobre el sentit de la vida. Reflexions que comparteix amb els membres del Pades que l’atenen i que ells engloben en el que defineixen com a patiments morals.

L’EXTREMUNCIÓ

El 20 de novembre rep l’extremunció. La pau i la solemnitat del moment no amaguen algunes arestes. En Jaume explica la seva visió sobre la festivitat del dia i sobre el sagrament que li ha estat administrat en una glosa escrita a mà i lliurada a l’Eugeni perquè la pengi al Capvespre. No li agrada la festa de Cristo Rey, que se celebra aquell dia. “No m’imagino Jesús com un rei, sinó com un home senzill, el fuster del poble que ho arregla tot. Un home que no ha vingut a manar sinó a servir a tothom, i en tot cas, a treballar per una societat millor. L’estranyesa del dia és explicar la celebració del sagrament de l’extremunció, que he rebut avui cerimoniosament, acompanyat per dos capellans i per les monges. Amb la rebuda d’aquest sagrament se m’esborraran en morir els meus pecats comesos pels ulls, les mans, les orelles… per poder entrar al cel, quan jo crec que el nostre principal pecat és no haver estimat prou la vida, sobretot amb el nostre egoisme, impedint que la gent sigui plenament feliç. El Regne de Déu és a la terra.”

Al cap d’uns dies torna sobre la figura de Jesús amb què ell s’identifica : “Em quedo amb el Jesús sofrent, i en la seva esperança de canviar el món. El Jesús company i amic, que acompanyaré al llarg de tot l’advent. El Jesús que sortia al desert, tot sol, per mirar d’entendre els camins de Déu.”

TRAJECTE FINAL

El mal avança però ell viu una discreta remuntada que l’activa. Les visites només seran interrompudes per les periòdiques irrupcions de la covid i torna a una certa normalitat, a tota la que pot portar a terme. Engrescats, titula un dels seus reports diaris en rebre la visita de companys del Consell per la República de Gramenet. Aprofita al màxim aquells dies de treva que li retornen l’ànim: “El bon tractament d’en Cristian, el metge del Pades, sembla que l’ha estabilitzat (el càncer) i que creix lentament. I jo, estant despert i actiu, me n’alegro. Fins quan? Arribo a somiar que arribaré als 140. Treballo molt. Escric molt. Llegeixo molt. I tinc contacte amb molts amics i amigues… Em fa il·lusió viure la mort com un comiat. I el goig de celebrar-la fent el meu camí d’ Ítaca.”

A mitjan desembre, en Jaume rep amb una gran alegria la notícia que l’amic i antic company a Santa Coloma Salvador Bacardit -actual rector del Seminari Conciliar de Barcelona- havia fet entrega al Papa Francesc dels dos llibres seus i la carta que li havia lliurat en saber que tenia concedida una audiència papal amb un grup de seminaristes i representants del bisbat de Barcelona. Els llibres lliurats al pontífex eren dues de les seves darreres i més estimades obres: Cinc nens, la història de la seva infantesa i la dels seus quatre germans, i Laetus dies hic, les gloses publicades al Capvespre entre 2011 i 2019. En Salvador li tramet la fotografia de la trobada amb el Papa Francesc i la carta que aquest li ha escrit en resposta a la seva.

Inicia els preparatius per al darrer viatge. Deixa encàrrecs, un dels quals és aquest: “Durant aquesta meva malaltia els meus amics i jo és com si haguessin despertat d’un viure indolent, ells i jo hem escrit molt, un veritable tresor. I, és clar, m’agradaria guardar-ho i deixar-lo a les persones que ens seguiran. I que estigui mínimament ordenat. Seria bo en forma de futurs quaderns. Escrits sobre coses senzilles i quotidianes, sobre temes simples: com vivim, que pensa cadascú de si mateix, sobre lectures, sobre coses que ens ajuden en el dia a dia, ni que siguin coses petites… Recopilar-ho vol treball i requereix temps. Però és la manera de lluitar contra la mort i l’oblit. I que per mi no quedi!”

I l’Eugeni explica com va enllestint el seu comiat d’aquest món: “Deixa fets els recordatoris. Les dues versions dels recordatoris que l’Albert i en Quim Varela van imprimir i que vam repartir el dia 2 de gener de 2023, en acabar el funeral. Només s’havia d’afegir la data del decés. El primer dibuix és d’ell i el segon de l’escultor Joan Rebull; és la mateixa imatge que van posar al calze que en Jaume va fer servir quan va fer la primera missa. Al darrere, el poema que Màrius Sampere li va dedicar.”

3000 GLOSES

Prepara també la tarja amb què cada any felicita el Nadal a família i amics. L’Eugeni l’ajuda, però el disseny i el dibuix són seus i es publica el 23 desembre. I vol seguir fins a final d’any amb les gloses diàries, que li costen molt d’escriure a l’ordinador. Voldria fixar i compartir fins el darrer alè de vida en un pensament escrit espontàniament, viu i fresc, immediat, com sempre ha estat el Capvespre. La darrera glosa, escrita a mà i ja molt al límit de les seves forces, l’escriu just abans de Nadal però amb la intenció que sigui publicada el darrer dia de l’any, data doblement significativa ja que és la festivitat de Santa Coloma.“ Acaba l’any 2022, per a mi un bon any malgrat la meva malaltia. Una diada que coincideix amb la Festa Major colomenca i que celebraré amb el comiat del Capvespre, en què ja en porto escrites més de tres mil gloses. El Capvespre dona pas al web del Fòrum-GRAMA –que reprèn– sota la direcció com a cap de l’ Odei Etxearte i la presidència de l’Albert Noguera. Tant de bo el camí d’aquesta renovada plataforma sigui ben eficaç.”

L’Eugeni explica, també al Capvespre: “Aquesta és la darrera glosa que en Jaume ha escrit. Me la va lliurar el 23 de desembre, però ja portava la data del 31. Amb ella tanca el bloc, i em temo que moltes més coses, i obre esperances que la seva manera de fer tingui continuïtat en un renovat ForumGRAMA. Ell tenia previst acabar l’any escrivint cada dia una nimietat, un petit exercici de memòria que el mantingués en contacte amb els lectors i lectores del Capvespre, sense necessitat de pensar-hi gaire. Estava literalment esgotat, però se sentia obligat a complir el repte que s’havia imposat. Finalment, el dia 23, tement que potser no ho podria complir, com així ha estat, va decidir escriure la darrera, la que publiquem ara.”

La xifra rodona de les 3.000 gloses publicades impacta, com ho mostren els comentaris que arriben al blog: “Jaume, més de tres mil gloses publicades!! Trobarem en falta els teus escrits, com tantes altres coses teves…  mil gràcies per tanta generositat i estima rebuda. Tempus fugit, però el teu record i amor quedarà per sempre.” Manu Sayrach. “Jaume, tres mil abraçades per cadascuna de les gloses que has escrit. Tres mil petons per gaudir de la teva amistat i més de tres mil gràcies per compartir la teva vida.” Ferran. “Són tants els escrits, tantes les reflexions, tantes les paraules, tants de fets que ens has regalat i tantes intimitats que ens has compartit que només et puc dir GRÀCIES! de tot cor. GRÀCIES! per formar part de la meva vida. GRÀCIES! PER TOT.” Paqui Arenas.

L’ADEU

En Jaume ho ha deixat tot enllestit, és la vigília de Nadal de 2022. L’Eugeni em diu que vagi pensant en l’obituari, cal tenir-lo fet, ja ha parlat amb els companys de La Vanguardia perquè estiguin al cas durant les Festes. L’escric i l’envio, apareixerà amb una foto que el Pedro (el fotoperiodista Pedro Madueño) li havia fet a en Jaume pels volts del seu 90è aniversari. L’Eugeni ha de marxar uns dies fins al cap d’any. Per arrencar-li un somriure però alhora desitjant que sigui així, li ha demanat a en Jaume que l’esperi i en Jaume li ha respost que sí, que esperarà. L’Eugeni, de fet, arribarà just. En Jaume, postrat al llit, viu aquells darrers dies de l’any la seva agonia. Uns quants familiars i amics més propers han estat al seu costat amb les Germanetes, les cuidadores i els professionals sanitaris. Arriba la nit de cap d’any. Aquell matí, la darrera glosa d’en Jaume havia aparegut al Capvespre. La seva vida s’apaga. L’Eugeni viu el comiat. A l’endemà, primer dia de 2023, la seva crònica de l’adeu a en Jaume ens dona la notícia de la seva mort.

“Havien passat 52 minuts de l’any nou. Les monges havien pregat per ell i l’havien atès meravellosament una estona abans. Montserrat, la mare superiora, li va repassar el cos i –amb saviesa d’infermera experimentada– em va dir que al nostre amic li quedaven poques hores de vida.

-Si notes alguna cosa rara a la respiració, toca el timbre i vindrem de pressa –em va dir.

A les 00:00 al carrer Roger de Flor, la cridòria dels que celebraven les campanades es colava per la finestra de l’habitació d’en Jaume. Ell estava tranquil, respirant sonorament i amb dificultat, fent apnees que esdevenien falses alarmes. La germana Gisela li humitejava els llavis amb un hisop improvisat, i m’ensenyava com s’havia de fer per girar-li el cap suaument. Finalment, les monges van marxar, no sense abans recordar-me que en Jaume havia complert la seva paraula: havia esperat que jo tornés.

Passada la mitjanit, els whatsapps dels amics arriben al mòbil del Jaume desitjant-li un bon any. El seu nebot Bernat li truca amb l’esperança de poder parlar amb ell.

A dos quarts, les cuidadores nocturnes venen a moure’l i canviar-lo. En Jaume descansa sobre un llit inflable, perquè no es llagui. Gisela torna, preocupada pel que pot passar. Baixa el nivell del llit al màxim perquè jo pugui mantenir el contacte amb ell. Finalment ens deixen sols.

L’espera dura molt poc. A les 0:45 noto un canvi de ritme, una anomalia. Respira amb més dificultat. Les apnees són massa llargues i dèbils. A les 0:52 arriba el darrer sospir. Les mans se li refreden. El front també. Pitjo el botó de l’alarma. Les cuidadores venen corrents.

-Lo sentimos mucho -em diuen-. Le acompañamos en el sentimiento.

“No em desitgeu més anys -ens va dir en Jaume quan en va fer 93-. Hom ha de saber marxar quan toca. Desitgeu-me que jo ho faci amb clarividència, elegància i alegria”.

I així ha estat.”