Cormac McCarthy, l’acarnissat mite americà

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

La literatura i el cinema nord-americà han pogut fonamentar al llarg de la seva història tot un constructe mitològic quant al seu imaginari col·lectiu que té com a ànima el western, la figura de l’outlaw –el proscrit– i la sublimitat bucòlica del paisatge de les grans planícies; habitualment sempre portat a terme, aquest constructe, des d’una perspectiva positiva, nostàlgica, patriòtica i embellidora. Però vet aquí que enllà l’any 1933 va néixer a l’estat de Rhode Island un individu que a través de la literatura tindria la genialitat de capturar aquesta mística americana tot dotant-la de la més profunda, violenta i dolorosa obscuritat. Cormac McCarthy va canviar el curs de la història de la literatura als Estats Units –i en part també a la resta del món– amb un llenguatge que va saber compondre tenebroses melodies narratives que ballen entre l’austeritat més visceral i la complexitat més vertiginosa. Al llarg de tota la seva obra, aquest magnífic escriptor ens ha transmès històries provinents del costat més fosc de la condició humana, amb el suggestiu teló de fons de l’oest americà i les Muntanyes Apalatxes. Aquests dies hem conegut la notícia de la seva mort a 89 anys, i amb una bibliografia formada per obres totes elles excel·lents i irrepetibles –novel·les, relats curts, guions de cinema i obres de teatre–, deixa rere seu un llegat que serà indubtablement recordat en dècades futures, mentre ja descansa en companyia de la resta de gegants de la literatura, sobre les espatlles dels quals ell mateix va teixir la seva atemporal i acarnissada prosa.  

Totes les seves impactants i influents novel·les ens regalen una experiència caracteritzada per una poderosa multiplicitat de nivells de lectura, reflexió i interpretació. Partint des d’una de les més famoses, La carretera (2006), guanyadora del Premi Pulitzer i adaptada al cinema –The Road (John Hillcoat, 2009). Va ser el sorprenent apropament de l’autor nord-americà al gènere de la ciència-ficció, amb l’emotiu i desolador relat d’un pare i un fill que recorren el paisatge erm i destruït d’uns Estat Units distòpics on ja no existeix la civilització, ni les fonts d’energia, on ni tan sols sembla romandre la llum del sol, i on la naturalesa ha estat aniquilada per un desastre que no es descriu i del qual ni es parla. Molts crítics acostumen a afirmar que es tracta d’una de les novel·les de McCarthy més singulars en relació amb la resta de la seva obra, ja que, per una banda, a diferència del que discorre en molts dels seus llibres on la bellesa i el dramatisme del paratge que rodeja els personatges es correspon a un estret i poètic diàleg amb allò que ells mateixos estan sentint i experimentant, com és el cas de la trilogia de la frontera –Tots aquells cavalls (1992), A la frontera (1994) i Ciutats de la plana (1998)–, en La carretera tot aquest element narratiu de l’escenografia es troba silenciat per part d’un to gris i tenebrós que ha fet callar el so de la naturalesa. 

D’altra banda, la prosa de l’autor en la majoria de la seva bibliografia es correspon a un art literari imbuït de densitat, simbolisme, i extenses i profundes descripcions que ballen entre el detallisme més estret i el tractament psicològic més al·lucinador i oníric, tal com podem trobar a una altra de les seves excel·lents obres: Suttree (1979). De fet, sempre s’ha afirmat d’ell que es tracta d’un dels escriptors en prosa més talentosos de la història cultural nord-americana, comparat amb Herman Melville pel que fa a l’ús d’un ritme literari de caire bíblic molt similar al dels sermons religiosos. I així mateix, també identificat amb William Faulkner amb motiu de l’excel·lent abast imaginatiu d’una tècnica de redacció de flux de consciència que revela la interioritat dels seus personatges.

No trobem res d’aquest tipus de prosa en La carretera. Així com l’element del context i del paisatge es troba silenciat pel desastre distòpic, el mateix passa amb la prosa típica de McCarthy: com a lectors ens trobem frases curtes, constants punts i a part, descripcions gairebé inexistents o d’una o dues frases, i diàlegs exempts d’aprofundiment. Es tracta d’un ús econòmic i molt moderat del llenguatge, amb un lèxic limitat i una sintaxi concisa, on els intercanvis lacònics entre els protagonistes estan caracteritzats pel voluntari descuit dels signes de puntuació, tot convertint així la novel·la en una paràbola que es recolza en els instints i les emocions primordials que fonamenten l’ànima enlluernadora d’aquesta història: el patiment, la salvació, la desesperació i l’amor etern d’un fill pel seu pare. Aquest tipus de precisió a l’hora de ser concís i vertiginós en la seva narrativa connecta directament amb l’estil que va caracteritzar altrament No és país per a vells (2005) –també adaptada al cinema en una molt bona pel·lícula dirigida pels germans Coen (No Country for Old Men, 2007)–, que conté els temes més poderosament significatius de l’autor nord-americà: la implacabilitat del destí, les profunditats de les nostres violentes tendències humanes més obscures, i com escollim traçar un camí moral en un paisatge sense llei sota l’espectre de la mort. I és que, tot i els canvis que durant la seva obra podem anar trobant en relació amb l’estil de la seva escriptura, són aquests els temes que sempre es repeteixen en els textos de l’escriptor; la violència, l’obscuritat de la condició humana i l’existencialisme més qüestionador d’allò que ens fa creure equivocadament que som millors de tot el que ens envolta.

Aquests elements els podem identificar en una novel·la que conté alguns dels passatges més meravellosament morbosos i inquietants de la seva bibliografia, tots ells teixits a partir d’una poètica teranyina que McCarthy construeix des del contrasentit i el nihilisme: Meridià de sang (1985). La sintaxi escurçada, la seva escassa puntuació –sense comes, ni punts, ni guions pels diàlegs–, la generació d’un corrent narratiu on les paraules ens embriaguen dins una experiència en la qual ens sentim totalment abandonats i solitaris enmig d’una desoladora estepa, obligats a continuar cap a un futur del qual no esperem res de bo. Aquesta és l’ànima de l’obra de McCarthy, la qual va quedar magistralment reflectida dins del que, per a qui subscriu aquestes línies, és el llibre més important i prodigiós del seu llegat. 

Meridià de sang és l’anti-western per antonomàsia. Narra els relats d’un grup d’homes caçadors d’indis en el sud-oest dels Estats Units entre 1849 i 1850. El seu protagonista, “el noi”, no és realment un protagonista, i no tenim accés als pensaments o sentiments de cap dels personatges. El paisatge és on es centra tota l’acció: un món desolat, on les ombres i les imaginacions del que més ens espanta són allò que a la vegada més odiem de nosaltres mateixos. De què tracta, doncs, aquesta història? Doncs de l’infern, identificat com el paisatge desèrtic i inacabable per on avancen els personatges, i també com un viatge interminable a través de les planes dels Estats Units, a través de formes demoníaques, entre els vius i els morts.

Hi ha qui diu que una gran novel·la americana només pot ser anti-americana, i Cormac McCarthy va ser fidel a aquesta dita. Meridià de sang es centra extraordinàriament en les majors vergonyes del territori nord-americà, en els seus genocidis i ànsies de guerra, però sobretot en la matança de l’esperança, de la utopia, de la llibertat i de la innocència. L’abisme fins on aprofundeix és el més obscur que el lector es podria imaginar, però és a la vegada la manera com aquest escriptor va assolir l’excel·lència, dedicant-se així durant tota la seva vida literària a recordar-nos constantment, des d’aquest abisme, les monstruositats i destructives voluntats que poden arribar a definir l’essència de la condició humana.