Prodigis televisius: mort en directe
Les lluites veïnals que han marcat la transformació de Santa Coloma de Gramenet (1965-1979)
“Fidel a l’esperit del procés, m’agradarà dialogar amb els amics i amigues que visiten el meu bloc. Sostinc, primer, que per poder decidir una cosa o una altra abans se’ns ha de reconèixer la capacitat jurídica de poder decidir; segon, que la via de l’unionisme avui a Espanya no té sortida; i, tercer, que l’horitzó actual és la Unió Europea i no la Federació Ibèrica, defensada a principis del segle passat per homes com Prat de la Riba i també pel meu pare. M’agradaria mantenir un diàleg tranquil amb les persones que dubten o que s’oposen a la independència perquè crec que una Catalunya lliure és bo per a tothom.”
Jaume P Sayrach Capvespre 2017
BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 32
AGUSTINA RICO
En Jaume seguia el procés amb il·lusió i esperança. I va viure la repressió infligida i l’evolució posterior de la política catalana amb dolor i amb veu molt crítica però sense perdre l’empenta que sempre li va ser característica. S’havia afiliat al Consell per la República Catalana, va assistir a algunes reunions de l’entitat a Santa Coloma, i sempre va tenir voluntat de col·laborar-hi fins quan el cos ja li demanava calma. Ja a la residència i molt afeblit, va confegir un projecte de butlletí per al Consell Local de la República de Gramenet, però no va arribar a veure’n el primer número, on li dediquen un emocionat record.
ENS MANTINDREM FIDELS
També fins a la fi de les seves possibilitats va ser present a les convocatòries de la Diada, a les concentracions, actes i manifestacions que van ser tònica constant al país. I va ser feliç votant en les dues convocatòries en què es va demanar el parer sobre el seu futur al poble de Catalunya, el 9 de novembre de 2014 i l’1 d’octubre de 2017.
Criticava amb duresa la desunió dels partits catalans i parlava amb tristesa de la visió contrària o escèptica sobre la independència de Catalunya d’alguns amics i companys amb els quals havien compartit episodis de vida en la lluita veïnal, en l’activitat política o en la vivència de la fe. Creia fermament que la independència de Catalunya suposaria un avenç, un bé per a tothom, incloent-hi els qui no ho volen o no ho veuen clar i incloent-hi també els nouvinguts, majoritàriament al marge del debat. Sent independent, deia, Catalunya podria defensar millor la llengua i mantenir amb Espanya unes relacions més igualitàries i agermanades. I en suport d’això parlava dels seus viatges per la península resseguin les Santes Colomes o visitant amics que havien viscut al Fondo, i parlava del seu admirat Cervantes i del Quijote, que tantes vegades havia recomanat llegir.
Era un tema que va omplir moltes de les seves darreres reflexions. En general, el to és el d’un idealisme realista o d’un romanticisme racionalista però de tant en tant hi aflora una certa fúria, la protesta de l’home gran a qui se li esgota la paciència –“cal passar de la insubmissió a la rebel·lió i cridar”–, deia en una entrevista a VilaWeb el 2018. Amor, pàtria i fe va ser el lema de la Renaixença. Progrés, virtut (en el sentit de valor) i amor va ser el lema del Modernisme. Llibertat, igualtat i fraternitat, el de la revolució francesa. El que destil·len totes aquestes fonts, i encara d’altres, es podia trobar en les seves paraules. “Ens mantindrem fidels per sempre més / al servei d’aquest poble”, deia Salvador Espriu al poema “Inici de càntic en el temple”, i ho cantava Raimon. La síntesi de tot plegat.
LLIBRES, AMICS INSEPARABLES
Els llibres van ser sempre per a en Jaume uns amics inseparables. Amb les seves pròpies mans –seguint una expressió molt estimada pels pioners de la lluita de barris– va construir els mobles que al final de la nau de la parròquia de Sant Joan Baptista van donar forma a la biblioteca del Fondo, l’única al barri fins al 2014, en què va ser inaugurada la biblioteca actual a partir de la remodelació del mercat. En aquella humil instal·lació van llegir i van fer els deures generacions d’escolars del barri, amb uns voluntaris que havien anat just a l’escola.
Quatre de molts dibuixos sobre Sant Jordi fets per en Jaume en diferents èpoques
En els seus dietaris són constants les referències a la història, la literatura, la teologia, el pensament, etc. amb els llibres com a font inesgotable. Els clàssics, entre els quals sempre destaca el seu estimat Shakespeare, són una referència constant, amb el Quixot, Curial e Güelfa i molts altres. És autor de tretze llibres i ha deixat material per a alguns més. I ha estat al darrera de moltes altres publicacions com a editor, coordinador o impulsor, ajudant en diverses tasques o perseguint l’objectiu de recollir en un llibre una història important com va ser la del Pla Popular (De suburbi a ciutat). Així el trobem com a fundador de la col·lecció de quaderns Santa Coloma i la seva gent del Centre de Normalització Lingüística L’Heura, com a coordinador en el llibre Can Zam. Reivindicació del gran parc de Santa Coloma, de la Plataforma en defensa de la Serra de Marina i de Can Zam, col·laborant en diverses publicacions sobre la seva família, editant els títols publicats per Fòrum Grama i d’altres.
La pandèmia (COVID-19) va irrompre quan acabava de sortir el seu darrer recull de dietari, Laetus dies hic. Gloses del Capvespre.cat, anys 2011-2019 . M’havia proposat que l’acompanyés en la presentació, projectada per a aquella primavera de 2020, però ja no va ser possible. El llibre va quedar atrapat en els llimbs del moment. I li’n sabia molt greu. Distribuir-lo era difícil; tot era massa complicat en aquelles circumstàncies. A la tardor va fer els 91 anys, encara no es podien fer trobades i pintava que la presentació del Laetus podia anar per llarg o no fer-se. I li vaig enviar l’escrit “Una presentació ajornada” sobre aquell llibre que mai no vam presentar en públic. Ja que no el podíem rebre reunits, almenys que a través de la paraula escrita, tramesa per les xarxes, en poguéssim fer un “bateig” telemàtic.
UNA PRESENTACIÓ AJORNADA
“Laetus dies hic va néixer a la primavera. I el seu bateig, la seva presentació, havia de ser una festa, un dia feliç, com anuncia el títol. Seria una celebració de la paraula, una invitació a la lectura i a la reflexió i, per descomptat, una nova ocasió per practicar el ritual tan elemental, tan bàsic i alhora tan profund, de trobar-nos i de compartir. Un ritual que ara enyorem tant. La irrupció de la covid-19 ho ha capgirat tot i continua marcant-nos la vida.
A en Jaume se’l veia, se l’intuïa més ben dit, il·lusionat i neguitós alhora per les circumstàncies en què apareixia aquest nou volum de la sèrie blanca, l’autobiogràfica. Seria per poc temps el darrer dels seus llibres ja que en tenia d’altres en marxa. Volia que l’hi presentés, i en una carta que acompanyava la tramesa de l’obra, en feia una aproximació: “ El llibre veuràs que és molt senzill. Amb la mirada d’un nen que intenta descobrir el més enllà de les coses quotidianes, en especial de les aparentment petites. Un diàleg amb els possibles lectors, tot fent camí junts. Això és el que intentaria suggerir “l’estrany” títol: que passin feliçment els dies…”. I ens dedica l’obra a tots i a totes expressant una convicció i fent alhora un crit d’encoratjament:“ amb la creença que sempre! ens és donat anar més enllà.”
Recull de ‘flors humils’ dibuixades per en Jaume
Laetus sembla una flor humil però s’arrela en un vast paratge, antic, ric de molta vida, treballat pels embats que ha afrontat i pel pas dels anys, on perdura el que és essencial. Hi ha la percepció del moment i els records del passat, els llibres llegits de fa molt o ben recents, la reflexió profunda i la mirada al més quotidià, les preguntes més fondes de l’existència, les conviccions llargament refermades o la mirada sorpresa i l’interrogant sense resposta. Sense un ordre estricte, però amb un ordre evident, mentre avança la lectura va rodant l’inexorable pas del temps. Passen les estacions i passa l’any litúrgic. I és així des de l’inici del llibre, que s’obre amb els mots del breviari que donen les gràcies pel nou dia a l’hora de laudes i expressen el desig que aquest transcorri en harmonia.
Es van succeint els temes cabdals: la fe, el pas del temps, el sentit de la vida… Grans conceptes: el Bé i el Mal, la Bellesa, la Mort i la Immortalitat, l’Esperit i la Matèria, Religió i Tradició… Els companys de viatge: pares i germans, mestres i amics, natura i llibres. L’entorn, i la vida quotidiana, i el batec del país i del món, i la complexa trama d’un mateix.
Hi apareix, omnipresent, la natura. Boscos i muntanyes, l’esplèndid Pirineu, l’estimada Vall d’Aran dels darrers anys, les recordades Dolomites, les ribes del Besòs, l’inesborrable record de la Pica d’Estats, les llars de les estimades maresdedéu de Montserrat i Núria, el sempre visitat Sant Jeroni. I, una mica en segon terme, el mar, com entre les arts apareixen pintura i literatura en primer terme i la música, en segon. I de més a prop, la natura casolana: els geranis del veïnat, els xiprers plantats a la finestra, els gossos familiars i els ocells amics. I dues columnes vitals divergents i complementàries: la companyia i la soledat (“em fa bé pujar a paratges on el silenci atura el temps i on es viu el fons eternal de les hores”). Compartir amb els altres i capbussar-se en un mateix, per llegir, per pensar, per observar. I el batec de Déu pertot. I la figura de Jesús, sempre present. En l’any litúrgic, naixement i mort – Nadal i Setmana Santa- com a dates de referència: “Jo assajo de viure la Setmana Santa en la doble condició de ciutadà laic i alhora d’home de fe amb la intenció de trobar una resposta a la pregunta de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que soc?”
Es fa nítid el record de pares i germans. Els pares, eternament joves i eternament presents. La marca indeleble del pare: ”L’orfandat absoluta en una edat molt tendra i una guerra que ens ho prengué tot, podien haver-me abocat a una existència pessimista, desesperada, i a rebel·lar-me contra Déu, però a mi i als meus germans conèixer la feblesa dels valors terrenals ens ha predisposat a valorar més fermament els espirituals, gràcies, principalment, al testimoni del nostre pare, a qui la fe el dugué a creure que la vida i l’amor són més forts que la mateixa mort.” I la figura de la mare: “Confesso que el fet de no tenir-la a prop m’ha esperonat a esmerçar-me a ser el millor possible perquè, al contemplar-me des del cel, estigui contenta de mi.”
En Jaume va dibuixar la sala de disseccions de l’hospital Clínic, al setembre de 1948, quan estudiava Medicina. A la dreta, dibuix del plafó ceràmic que va fer construir a la porta de l’entrada de l’església amb la figura del patró, Sant Joan Baptista
Santa Coloma, el somni de futur de Catalunya, la reflexió sobre el paper de l’Església, l’etapa com a capellà al Fondo, els anys a l’Ajuntament, viatges, història, Grama i el Fòrum, la malaltia i la mort, el record dels que van marxant… configuren també Laetus dies hic . Ja el propi títol i la paradisíaca portada de Gauguin desprenen la intenció o el balanç d’aquest llibre: fer un cant a la vida. La vida com un miracle i la mort com un misteri, com es diu en una de les gloses.
FELIÇOS 91!!!
Jaume, fa un any celebràvem els teus 90 anys i tota una vida de fets i de vivències compartides. Que bé que no ho vam ajornar per circumstàncies del moment! Va anar de ben poc. Ara s’han de celebrar de manera virtual els teus 91 anys. Brindem en la distància amb el cava i els panellets. I moltes gràcies per incloure’ns a tot@s en el santoral de la gent bona i sàvia que un dia es retrobarà. LAETUS DIES HIC TRANSEAT.”
La primera composició la va escriure i dibuixar a La Pica l’estiu de l’any 1948; es refereix al campament militar on va fer les milícies universitàries quan tenia 19 anys. La següent la va publicar a La Pica el 23 d’agost de 1948
DIBUIXANT I FOTÒGRAF
Des de petits, els germans Sayrach van escriure i van dibuixar molt bé. Els quaderns de La Pica que feien els estius en són la mostra evidentíssima. En Jaume dibuixava sovint. En les llargues reunions -clandestines, tolerades o legals- coronades pels núvols de fum del tabac que van caracteritzar diverses dècades del segle XX, sempre hi havia qui prenia notes o qui feia ratlletes, quadrets o dibuixets mentre escoltava o esperava el seu torn. En Jaume dibuixava. De vegades eren retrats o caricatures, escenes diverses, aspectes de la reunió o al·legats contra el tabac en uns anys en què es fumava, i molt, a tot arreu. De vegades donava el dibuix a la persona retratada, d’altres quedava a la taula i algú se l’enduia i d’altres se’ls emportava ell. En general, aquella destresa era admirada – especialment pels qui pensàvem que amb bolígraf era molt difícil dibuixar i, a més, no es podia esborrar ni corregir-. Però, com passa sempre, les opinions depenen de diferents inputs – “el partido se rompía y Jaime nos dibujaba”- , li he sentit a un antic militant rememorant la dura etapa del trencament del PSUC. També hi ha qui guarda com un record preuat algun dels seus dibuixos, les seves felicitacions de Nadal o les targetes on escrivia unes línies, il·lustrades sempre amb unes senzilles flors pintades.
En els darrers anys de la seva vida, en Jaume lluitava contra la desmemòria recuperant noms i dibuixant-los
L’afició de la seva tieta Araceli per les fotografies procurà al Jaume la seva primera càmera. En una passejada familiar pel parc de la Ciutadella apareix molt jove amb la preuada Agfa penjada al coll. En Jaume va ser un dels fotògrafs de Grama, encara que sovint a la “manxeta” de la revista no apareix amb els fotoperiodistes. Ha sigut el fotògraf del Fondo en tots els seus vessants (comunitat cristiana i JOC, lluita veïnal, gent del barri…) i de la Santa Coloma suburbial, en transformació i actual. Ha captat amb dedicació l’esfera privada compartida amb família i amics recollida en nombrosos àlbums. També és autor de moltes de les imatges amb què il·lustra les gloses dels seus dietaris digitals, el captador de la bellesa de les flors i de la majestuositat de la natura. A més de l’enorme llegat visual en mans de família i amics, les seves fotografies son accessibles públicament a l’arxiu del Museu Torre Balldovina i a l’espai Sayrach de la biblioteca del Fondo, on també hi ha un recull dels seus dibuixos.
TAMBÉ BLOGGER
En Jaume gairebé sempre ha escrit un dietari. I aquest costum s’anava adaptant als avenços tecnològics. La darrera etapa en què va editar la revista Fòrum Grama va ser en format digital, a més, era editor de llibres i de quadernets amb què commemorava o resumia fets diversos. Tot plegat el feia estar més al dia en competències digitals que moltes persones, no cal dir que la majoria dels de la seva edat. L’any 2017 neix capvespre.cat, el seu darrer dietari en forma de bloc, successor del que havia iniciat deu anys abans amb el nom de Prímula. Hi escriurà pràcticament cada dia. Només alguna pega de tipus tècnic o la impossibilitat física de posar-se a l’ordinador -algun dia per no faltar a la cita, dictarà l’escrit-, impedeixen aquesta comunicació diària amb un nodrit grup que el segueix i amb el qual sempre intenta tenir un intercanvi d’opinions. El bloc serà, a més del seu mitjà d’expressió, un mitjà d’informació sobre la seva salut i un punt de trobada de família, companys i amics de sempre i també de nous, nascuts aquests darrers a través de la xarxa.
Testimoni
JORDI MORRÓS I RIBERA
És un d’aquests nous amics d’en Jaume sorgits a través del blog Capvespre, en el qual va participar en diverses ocasions amb opinions i comentaris.
Un conegut entranyable trobat a internet
“Sempre m’han agradat molt les relacions humanes fetes de compartir vivències i trajectòries personals, però ara escriuré sobre una persona a qui vaig seguir durant els seus darrers temps de vida a partir de la nostra interacció a través de la segona versió d’un blog que va crear cap a mitjans de l’any 2017 i que va batejar amb el nom de CAPVESPRE jps.
El que més em va atraure va ser la seva curiosa trajectòria vital. Fill d’una família que habitava la casa modernista que el seu pare va projectar, abans de tenir el títol oficial d’arquitecte i per encàrrec del seu avi Miquel Sayrach i Carabassa, va fer de “pont” entre els seus orígens i una ciutat com Santa Coloma de Gramenet, que el 1975 ja tenia 137.000 habitants, provinents de successives onades immigratòries, i on ell va fer arrels d’una forma particularment exemplar.
Va fer “ponts” no només en el sentit de testimoni com a sacerdot i activista social, sinó que va significar-se també com a promotor de la cultura catalana. Quan el 1984 es crea el Centre de Normalització Lingüística a la ciutat i en Jaume P. Sayrach és proposat per ser-ne el primer director, li posa el nom de L’Heura, perquè el català segons ell havia de ser com una heura que s’arrapa i s’enfila per tot arreu.
“Com m’agradaria que les parròquies evoquessin l’oculta presència de Jesús, sobretot entre la gent més pobra”, va deixar escrit en un text. Per a mi aquest va ser el real fil conductor de la seva vida, tan rica de relacions humanes i al mateix temps tan poc convencional.”
2 Comments
Gràcies per compartir aquest text que vaig preparar de forma molt modesta (només vaig interactuar amb en Jaume a través del seu blog). Penso que també m’hagués entès amb ell parlant sobre les deficiències del procés català cap al referèndum de l’octubre de 2017. Potser d’aquí a una colla d’anys ho podrem valorar tot plegat amb més perspectiva.
Com sempre un escrit interessant, la història dels darrers anys d’un personatge entranyable. Espero que un dia tots aquets textos es publiquin en un llibre a l’abast de tothom, mentres confio que la Biblioteca Pública de Santa Coloma els reculli per formar part de la seva Col·lecció Local.