‘Civil War’, la guerra dels Estats Units contra si mateixos

OPINIÓ

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

L’any passat, abans que Donald Trump guanyés les eleccions presidencials nord-americanes per clara majoria, quan encara Joe Biden era candidat demòcrata a ser president, es va estrenar un excel·lent film que posava sobre la taula el que un distòpic futur molt proper li podria deparar als Estats Units: Civil War. Allò que fa que aquesta pel·lícula dirigida per Alex Garland sigui tan diabòlicament intel·ligent és la manera en què, per una banda, ens situa davant la idea d’una Amèrica convertida en un camp de batalla, i per l’altra, ens fa ser conscients que el que veritablement és bombardejat, derruït i aniquilat és la idea utòpica d’Amèrica en si mateixa.

El film està ambientat en el que sembla ser el present, però en aquesta versió del present els Estats Units es troba fracturat en múltiples faccions armades que porten ja un temps en guerra; el president s’ha negat a renunciar al poder i ara està complint el seu tercer mandat, ha dissolt l’FBI, ha bombardejat ciutats nord-americanes i ha donat ordres de matar periodistes a simple vista. Califòrnia i Texas s’han unit i s’han convertit en el Front Occidental, i al mateix temps, i de forma autònoma, se’ns presenta una altra facció anomenada l’Aliança de Florida. Les causes que han portat a aquesta situació o els motius ideològics pels quals la gent està lluitant no tenen rellevància per als protagonistes Lee (Kirsten Dunst) i Joel (Wagner Moura), dos periodistes de guerra que porten a terme un arriscat viatge creuant el país per tal d’arribar a Washington D.C., on en teoria tindran una entrevista exclusiva –i probablement perillosa– amb el president. En aquest periple els acompanyen la Jessie (Cailee Spaeny), una jove fotògrafa inexperta que aspira a assolir una carrera professional com la de la Lee, i en Sammy (Stephen McKinley Henderson), un veterà reporter que vol arribar a la primera línia dels combats que tenen lloc a Charlottesville.

Lee és una llegenda en el seu camp, i una de les raons d’això és l’armadura protectora que s’ha creat al voltant de si mateixa per tal que res l’afecti ni li faci sentir res, i l’única cosa que realment l’importa és exclusivament ser capaç d’aconseguir la fotografia perfecta, la que capti el moment precís de la notícia en qüestió. A mesura que avança la pel·lícula, entenem que la seriosa, antipàtica i desesperançadora personalitat de Lee ve donada per les cicatrius psicològiques que arrossega de tot el que ha vist durant la seva vida. A la nit, sola al bany d’un hotel, es tapa els ulls i torna a reviure els horrors que ha fotografiat arreu del món. “Vaig pensar que estava enviant un missatge d’advertència a casa: No feu això”, diu de les seves feines anteriors. “Però, no obstant, aquí som”.

La pel·lícula és pura brutalitat; no només està plena de representacions gràfiques de la guerra i de tota la mort que l’acompanya, sinó que els conceptes i elements traumàtics que es deriven d’aquesta narració configuren un horror que esdevé un terrible i esgarrifós abisme. La complexitat emocional de la història brilla sobretot en els seus moments de silenci, permetent a l’espectador seure amb la tragèdia que ha presenciat sense necessitat de l’espectacularitat de constants explosions. I aquests instants s’entrellacen així mateix excel·lentment amb seqüències de combat que s’executen amb un salvatgisme que transcorre a tota velocitat. L’edició hàbil amb què està estructurat el muntatge del film transmet la mateixa satisfacció de la protagonista quan aconsegueix atrapar un moment de veritat fotogràfica enmig de la carnisseria. Civil War captura notablement el terrible i irreversible moment de la guerra; una guerra que, en aquest cas, ha arribat a un absurd i infernal punt en el qual els soldats que hi lluiten ja ni tan sols saben per què lluiten, simplement es troben armats a un camp de batalla on a l’altra banda hi ha algú disparant-los.

Som davant d’una obra que articula una lírica furiosament convincent i inquietant; no es tracta de quelcom que hàgim vist moltes vegades al cinema. Es tracta d’un relat bastant únic en la seva forma i contingut, i al mateix temps conté desenes d’elements provinents de pel·lícules i documentals que semblen haver alimentat la imaginació del director Alex Garland: Full Metal Jacket (Stanley Kubrick, 1985), The Killing Fields (Roland Joffé, 1984), Blow-Up (Michelangelo Antonioni, 1966), Hearts and Minds (Peter Davis, 1974), i The Salt of the Earth (Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, 2014), entre moltes altres. Però en concret, i més originalment, Civil War és un retrat de la mentalitat dels reporters que es llancen a l’epicentre del conflicte sense cap mena de complex; el tipus de persones que estan menys interessades a explicar el que les coses “signifiquen” i molt més interessades a aconseguir la primícia, per qualsevol mitjà necessari. 

La manca de punt de vista polític que trobem en aquest film és una altra característica molt rellevant d’aquesta obra, i de fet és clarament allò que la fa destacar per damunt de tot: la falta de context polític (en cap moment es parla de bàndols republicans o demòcrates, o de dretes o esquerres, o de feixisme o autoritarisme) se sent com una reflexió que construeix un fonament temiblement enlluernador envers el fet que, aquí, l’objectiu és representar als nord-americans actuant de la mateixa manera que els hem vist a ells i a altres països actuar en conflictes internacionals com les guerres del Vietnam, del Líban, de l’antiga Iugoslàvia, de l’Iraq, de Gaza, d’Ucraïna, etc. És a dir, actuant amb la frivolitat del destructor de mons que no s’immuta davant l’aniquilació, i que aconsegueix que aquesta hipocresia de mirar a una altra banda s’acabi contagiant a la seva pròpia societat. L’ànima de Civil War és, per tant, la de fer-nos adonar de la frivolitat amb la qual tots ens hem acostumat a viure vers l’horror del gran nombre de guerres que ens han rodejat des de fa dècades, i que encara ens rodegen actualment. Aquest film és molt més una crida a la reflexió que no pas un advertiment. El seu objectiu no és tant fer-nos emocionar, patit i sentir el dolor i el terror de la guerra, sinó precisament fer-nos veure que el veritable problema és que davant d’aquest horror no sentim res, i ni tan sols ens preguntem per què no sentim res.