“De vell enllà ningú no pot passar, havia sentit a dir a casa quan era petit; perquè, encara que sembli mentida, tots els vells un dia van ser infants”
"Si ens haguéssim conegut en certa ocasió, ens hauríem besat, estimat, casat, odiat, reconciliat i potser fins i tot divorciat: hauria estat la dona de la meva vida"
El metro, un món poc amic de la llum del sol, acull de tot, des de savis d’incògnit fins a personatges tan lamentables com el protagonista d’aquest relat.
Joan Tudela fa amb la paraula el mateix que alguns pintors amb el pinzell o alguns fotògrafs amb la càmera: retrats. Un conjunt de vuit retrats, el blat i la mala herba barrejats.
Un relat literari de Joan Tudela, que és un homenatge a l’autor del poema "Encara el tram", Joan Salvat-Papasseit, publicat ara fa un segle, quan la gent, del tramvia, en deia el tram. Aquest relat parla de la noia del metro; aquell poema parlava de la noia del tram