Carrer Santa Rosa, crisi civilitzatòria i crisi del capitalisme

ANTONIO MOLINA
Per motius que ara no venen al cas, he traït la meva voluntat d’intentar viure sempre en el meu estimat carrer Sant Joaquim i he marxat a viure com qui diu allà mateix, però no és el mateix carrer. El carrer Santa Rosa. Cada matí que tinc la voluntat suficient, surto a caminar i faig el trajecte conegut com a Ruta del Colesterol que em porta, vorejant el riu Besòs, cap al primer pont de Montcada i Reixac i tornar. Doncs bé, quan surto de casa i enfilo el Santa Rosa en direcció al passeig Salzereda, per aquell defecte de fàbrica que tenim els colomencs d’anar pel mig del carrer potser producte de tenir unes voreres tradicionalment estretes i de difícil trànsit pel vianant i, en el cas concret del carrer Santa Rosa, les voreres són una relíquia que potser un dia no molt llunyà ens portaran a considerar aquest carrer com a “casc antic”, dic que, com que surto esperitat i amb voluntat de menjar-me la ruta, envaeixo la calçada. Però immediatament, m’entra la por. Com que vaig escoltant la ràdio, no sento si venen cotxes per la meva esquena i el neguit de destorbar la circulació em fa tornar a la vorera. Però no vull. I dubto, i si tiro d’autoestima i em mantinc en la calçada, als pocs segons noto que ve un cotxe i aquesta sensació d’incertesa de no saber, de voler i no poder, de no estar segur, em descontrola. Així, en arribar al carrer Sant Joaquim i continuar pel carrer Santa Rosa, però ara amb els cotxes que venen de cara, puc anar més tranquil. Veure venir el perill i poder reaccionar em fa caminar sense cap por pel mig del carrer en aquell tram que voreja els Jardins José Berruezo i arriba fins als Jutjats. Semàfor, Salzereda, vial i cap endavant amb aquell caminar alegre i sa. I així, cada dia i cada dia aquella sensació d’inseguretat, incomoditat i alliberament i desig d’ordre. Fa pensar. Em fa pensar també el fet de sentir regularment l’expressió crisi civilitzatòria quan es parla del moment que vivim. Aquest moment. Un moment en el qual des de les posicions progressistes ens costa trobar respostes, menteixo, tenim respostes, però ens costa que aquestes respostes interpel·lin la gent, la gent comuna, la nostra gent. I davant de l’agressió constant de les forces reaccionàries, davant els triomfs electorals de propostes absolutament lesives pels interessos de la nostra classe, unes propostes que considerem “barbàrie” i davant les quals ens hem de presentar com a civilitzats, davant d’un món que va massa ràpid per explicar el què i el perquè, davant d’una realitat en constant canvi i que ens obliga a respondre idees o qüestions cada vegada menys tolerables, davant un món que no és com pensàvem que hauria de ser i, pitjor encara, hem assumit que no canviarem o si més no l’únic que podrem fer és aguantar les estructures de l’estat del benestar que puguem, davant un món on els altaveus mediàtics són pels més esbojarrats ultradretans, a nosaltres, els progressistes, ens sembla que hi ha una crisi civilitzatòria perquè aquell món d’eleccions cada quatre anys, de conservadors i socialdemòcrates, d’ateneus llibertaris i casals excursionistes, de memòria històrica i concurs literari, d’inauguració de promoció d’habitatge i cap de setmana a la torre, se’n va. Crisi civilitzatòria. La nostra civilització somiada o idealitzada o romantitzada, ens l’estan canviant i el trumpisme, el mileisme, l’ayusisme, el melonisme, el lepenisme, avança i estem perplexos. Busquem resposta en el camp, en la vida rústica, en ruralitzar una vida urbana que és culpable dels nostres mals, el camp de què fugiren els nostres avis, ara es presenta davant nosaltres com una resposta. Davant una crisi civilitzatòria, la resposta està en el passat. Crisi civilitzatòria. Però, havíem de salvar aquesta civilització? Suposo que ens referim a l’occidental, tot això dels valors judeocristians i hereva de l’antiguitat clàssica i el pensament il·lustrat que hem pretès exportar a les bones o a les dolentes a tot el món. Això està en crisi? I si està en crisi, l’hem de salvar? Què en pensen a la resta del món, un món que ja no viu estanc en el seu continent d’origen i que forma part del nostre món, és el nostre món, de la nostra civilització? Quina civilització, ara mateix, és la nostra? I la de qui? La nostra civilització en perill perquè de sobte ens trobem que la gent parla, es vesteix, menja, crida, balla, consumeix, viu d’una altra manera i encara pitjor, té un color de pell diferent i a sobre és pobre. Què en pensen aquesta gent del capitalisme? I tu? Ja vaig acabant i parlo de la suposada crisi del capitalisme. Un altre concepte que ens agrada compartir. La crisi del capitalisme que ens agrada treure de tant en tant quan creiem que el capitalisme ha de donar resposta a les necessitats de la gent, de tota la gent, a les emergències climàtiques, a tantes i tantes coses a les quals el capitalisme no sols no dona resposta sinó que, per definició, el capitalisme no se’n preocupa. Un capitalisme entès com el sistema pel qual qui té possibilitat de treure benefici econòmic d’alguna cosa, fet o pensament, farà el possible per treure’n, que està menys en crisi que mai i que ha aconseguit que absolutament tothom i tot estigui i sigui susceptible de ser capitalistizat. Disculpen el palabro però ja a aquestes alçades de la pel·lícula una mica tot s’hi val. Crisi del capitalisme seria si el capitalisme veiés que el seu esquema de funcionament, garantir beneficis de l’explotació de recursos i aquests recursos ets també tu que treballes al Mercadona i penses que els beneficis de la família Roig són justificats perquè s’aprofiten d’un marc determinat i que el problema és el govern del Perro i els seus aliats que t’estan traient pasta del teu salari per donar-li a nosequí. Crisi del capitalisme on el nostre jovent es mor de ganes de fer vídeos de tiktok llençant rul·los de bitllets amb displicència i parlant que no hay nobleza en la pobreza? Crisi del capitalisme quan els beneficis de les grans corporacions no deixen d’augmentar? Crisi del capitalisme quan no es pot fer una segona residència a Santa Coloma per a la gent gran perquè hi ha un negoci al darrere a qui li tocaríem la cresta i que consisteix en cobrar 2000 euros per cuidar els nostres pares? Crisi del capitalisme quan construir un macrocasino al camp de Tarragona es veu com una minúcia, un fet intranscendent, no passarà, no t’afecta, jo no hi aniré, i ves a l’important, home, les coses de menjar? Crisi del capitalisme, en serio? Bé, ja ens hem encès. I?, em preguntes esperant que a tot aquest panorama apocalíptic li apliquem una resposta assenyada. I jo em sento com quan surto a caminar pel carrer Santa Rosa. Quan no ho veig venir, tinc por. Però si sé d’on ve, ocupo el carrer.