Cap nen sense joguina ni cap nena sense casa

JOAN DE LA VEGA

Tenia previst escriure sobre un altre tema, fer ciutat, aprofundir sobre problemàtiques reals que em preocupen molt, que pateixo cada dia (en veritat, qui els pateix és la meva parella per la seva professió), pretenia allunyar-me de les autoritats, no alimentar més el seu rol/ego de protagonistes sempiterns. No s’ho mereixen. Però hi ha fets i actituds que calen ser debatudes, contrastades, denunciades. No volia caure de nou en aquesta mala bilis que em provoca vomitera quan sento parlar a determinats agents polítics. I si em permeteu, afegiré un doble adjectiu, l’epítet: policial. La majoria dels tips que pregonen a les seves xarxes socials van en aquest sentit: reforçar i mantenir la seguretat ciutadana. Però qui ens protegeix de la seva mediocritat? Als fets em remeto.

En les darreres setmanes hi ha hagut a la ciutat uns esdeveniments prou significatius que fan pensar (i dubtar, molt) sobre el tipus de representants que tenim. Fins i tot hem sortit de nou a les notícies! Yuhu. Al llarg de dues jornades vam ser una ciutat militaritzada, assetjada pels agents d’ordre, els homes de blau, els clics de palau. Un grup de joves solidaris, de socialistes utòpics era el motiu. Són un perill pel sistema, una lluerna enmig de la foscor (metàfora jaumesayrachiana, si em permeteu), un exemple possible a seguir? Quatre quixots desafiant els molins de l’especulació, els gratacels de la vergonya, l’obra faraònica que ens voldran vendre als propers comicis. 

Realment, era necessari tal desplegament? S’està protegint a la ciutadania o als fons voltor que ha tret profit de les polítiques de l’actual consistori? Al carrer Ferraz de Madrid, un centenar d’agents de la policia nacional feien front a milers de manifestants feixistes. Durant 34 dies seguits. El 9 de novembre es van congregar 8 mil persones. I el cost de les destrosses ascendeix a més de trenta mil euros. Alguns dels quadres de Vox van increpar a peu de carrer a aquests agents, desafiant-los i amenaçant la seva continuïtat professional. Si jo mateix hagués tingut aquesta actitud, estaria escrivint aquest article des de l’hospital. I així va ser. A Santa Coloma calia actuar amb força i reduir als quatre gals sense poció màgica, a garrotades. I dues companyes van anar directes a Can Ruti. Les forces d’ordre es van anar estenent per tota la ciutat, com una gran serp arraconant el seu festí: un petit ratolí.

No soc dels que trempa quan veig un uniforme. I al llarg de dos dies va haver-hi controls a diferents punts estratègics al voltant de la Plaça de la Vila fins a altes hores de la nit. I ens vam haver d’empassar la seva arrogància i presència intimidatòria. El motiu? No era sols una demostració de força, precaució, de triomf vers l’enemic. L’adversari no tenia cap opció de contraofensiva. Sincerament, no crec que el moviment okupa a la ciutat tingui la capacitat o praxi que els de Barna. Vaig estar una sola vegada dins, però suficient per captar que aquells joves volien construir el seu món, a la seva manera, amb les seves pròpies contradiccions, des de la cultura i l’alternativa a la voràgine dels grans tecnòcrates. El motiu de la neteja exprés era fer feliços a tots els xiquets de la ciutat. Allà on va haver-hi barricades, porres i furgons, dues nits després nevava una neu menys pura que l’aigua que baixa del nostre estimat Besòs. Quina festa, quin show! Mentres als nens de Gaza els hi queien les bombes made in Spain, als nostres petits rossinyols kulumencs eren batejats d’un rave nadalenc made in Caixabank, al més pur estil Trump. Només hi faltava la Xuxa.

Deu ser molt dur ser un bon polític bo, molt dur. De debò us ho dic. Quins ventres, com són capaços de digerir tanta merda mundial? I local. El meu és tan fràgil, que a la primera dosi de realitat ja se’m regira l’estómac.

L’altre succés deplorable ha estat dins el transcurs de la cursa de La Nadalenca, al lliurament de premis. No analitzaré a fons sobre el viratge, el cop de timó que el Running Vigía han fet en els darrers anys, en cap moment han mostrat ser una entitat independent de la ciutat. Ja m’he guanyat suficients enemics amb els darrers escrits que he fet a Fòrum-Grama, per fortuna, molts d’aquests protas ja no em saluden pels carrers, i sé quin és el règim de persecució i buit que es viu per part de les cúpules gregàries, així que no faré públiques totes les dades i informacions que tinc al respecte. Tant de bo, la Justícia algun dia intervingui. Tot i que ho lamentaré per les bases. Vull continuar corrent a la Serra de Marina i que no se’m prohibeixi l’accés.

Sí, ja sé que tots estem més o menys tacats d’un color o d’un altre. O de cap. I que som lliures. Però en aquest cas de club de corredores i corredors, han estat un bon experiment de la Núria Parlon. El més rendible fins ara, després de la CIBA. Ho vaig saber des del primer dia que va ficar el peu, motiu pel qual vaig decidir marxar i donar-me de baixa immediatament, tot i deixar enrere moltes i bones amistats, referents d’aquest esport que m’apassiona. Als partits polítics sempre han estat necessitats d’aliances i suports externs a les institucions, el PSC és un partit que sempre ha governat i governar implica distanciar-se de la gent (i més des del cas Pretòria). Això en la nomenclatura política se’n diu «pota», i aquesta cuixa ha fet molt per la ciutat, però… a quin preu? Seguir el joc, actuar de titella manipulable per un reconeixement social i guanyar pes davant d’altres clubs, un local propi, o controlar un barri sencer, no sé si forma part dels estatuts interns d’un club esportista i muntanyenc. Aquesta estratègia no la varen inventar els socialistes, no. Els jesuïtes i romans van ser pioners, uns cracs. Uns cracs en construir imperis, no cortijos.

Bé, el cas és que a l’entrega de premis un dels corredors al podi va exposar una pancarta on deia «Cap nen sense joguina ni cap nena sense casa». Recordeu, molt important: la cursa era per recollir joguines pels nens necessitats, aquests dies de Nadal. Aquest jove era membre de l’UCA, l’entitat de corredors històrica a la ciutat. Una entitat que menysprea profundament el regidor que actua com a president a l’ombra al club vigía. Només cal preguntar als més veterans, de com se’ls hi prohibia participar en les seves curses, la Mitja Colomenca sobretot. Com ja sabeu, ironies de la política, ara es veu en l’obligació de repartir els premis i compartir escenari amb els seus rivals. I com ha passat aquest cap de setmana, fins a convidar aquest noi a sortir de l’escenari, a qui li retreu el seu gest i negant-li el dret a expressar-se. Per sort, la Tinenta de Cultura i Esports va mostrar ser més permisiva amb gestos més conciliadors. Però ja coneixem les maneres d’alguns i no s’hi poden estar. Per molt que es vulguin disfressar les feres, els llops com anyells democràtics, tard o d’hora els hi surt l’ànima per la boca i les mans. Quin espectacle! Bravo, Toni!

Aquesta és la política dels socialistes davant la problemàtica de l’habitatge i la pobresa al nostre país: donar l’esquena a la tragèdia dels desnonaments. Gràcies, companys.

Si us plau, més joves com el Didac Espí i l’Elias Lleó Pérez-Abadin, corredor de l’UCA i membre de la PAHV. Amb inquietuds i valors. Per mi no va ser el tercer, va ser el primer sens dubte a anar més enllà del que s’espera de nosaltres. Aquest parell de joves sí que em representen. I ningú els ha votat. Ni cobren per córrer, davant d’un somni o dels mossos d’esquadra. Gràcies, de cor. 

Per acabar, com a desig pel nou any demanaria: menys regidors Teletubbies, ninots dels professionals de la política.

Bones Festes i Bon any, lectors i lectores de Fòrum-Grama!