Can Peixauet, la masia del Raval

REPORTATGES

ALBERT NOGUERA

La masia de Can Peixauet estava en estat de ruïna fa vint-i-cinc anys, quan l’associació de veïns del barri en reivindicava la seva salvació. L’any 2001 va ressorgir després d’anys de declivi, però la masia ha viscut una llarga i rica  història, i fins i tot va tenir els seus moments d’esplendor.

En els seus orígens sembla que el primitiu edifici es deia Mas Vilallonga, que apareix documentat al segle XII. L’any 1189 consta com a personatge de relleu a Santa Coloma Pere de Vilallonga. Potser la importància vindria donada pel fet que el mas fos un molí fariner. El moliner tenia un paper important en aquella època, ja que a més de produir un dels productes aleshores de vital importància, era qui gestionava un bé tan important com l’aigua. Un dels darrers estadants de la casa, José Cámara de la Hoz, recorda que, en unes obres interiors practicades als anys 50, van comprovar que sota terra hi havia dos paviments anteriors, a més d’un pou sec i uns túnels o carcabans que servirien per canalitzar l’aigua d’un hipotètic molí. S’alimentaria de l’aigua de la mina que travessava el terme de Santa Coloma i desaiguava a Llefià i que, a l’alçada de can Peixauet, hi tenia una fibla o derivació. Durant aquestes obres van aparèixer terrisses i objectes antics que, pel desconeixement de l’època, van anar a la runa emprada per cegar un pou.

Al segle XV, el 1495, la finca s’anomenava Mas Castellar, ja que la família de Gabriel Castellar en va ser la posseïdora fins al 1521. Més endavant passaria a ser de la família Bertran, i el 1618 passaria a mans dels Tristany, família propietària del Molinet o molí d’en Tristany (tocant a Sant Adrià) i de la Torre Roja. La nova propietat adquirí una gran extensió de terres que abastaven el regadiu de la riba del riu Besòs, a tocar de les terres de la torre Balldovina, can Banús  i can Mena. La família de Bonaventura Tristany va reconstruir l’edifici, que es trobava en un estat ruïnós.

PEIXAUET, UN NOM CONTROVERTIT
A partir del segle XVIII, el mas es va començar a conèixer com a Can Peixauet. Hi ha diverses especulacions sobre l’origen del nom. Hi ha qui afirma que seria el malnom d’un dels propietaris, Antoni del Sol, i també s’atribueix a l’apel·latiu de la família Vilallonga. Però el més segur és que el nom podria tenir relació amb Can Peixau, un important casalot medieval situat al proper barri de Llefià, aterrat el 1957. De fet, aquest edifici guardava una certa similitud arquitectònica amb Can Peixauet: planta quadrada, dos pisos i obertures semblants. Per tant, podria ser que la reconstrucció que es va fer al segle XVII de Can Peixauet tingués a Can Peixau com a model. Es dona la circumstància que la casa badalonina era en aquells anys propietat de Rafael Amat i de Cortada, conegut com a Baró de Maldà. Era membre d’una noble família catalana (descendent dels Peixau i del virrei Amat, del Perú), amb moltes possessions arreu del país. Potser algun membre de la família extensa podria haver estat propietària de Can Peixauet. El cert és que, documentalment, en la parcel·lació dels terrenys de Can Peixauet feta l’any 1922 constava com propietari d’una part de la finca un descendent de la noble nissaga de Can Peixau, Antoni Oriola de Cortada, comte de la Vall de Merlès.

UNS PROPIETARIS ARISTOCRÀTICS
El 1816 Can Peixauet es coneix, també, amb el nom de Can Sol. Els estudis de l’historiador local Joan Vilaseca situen a Miquel, Anton i Anna del Sol com a consecutius propietaris de la masia, al mateix temps que, el 1840, consta com a una de les propietats més riques del poble. Sembla que el mas va arribar als Sol com a herència d’una extensa nissaga familiar d’aspiracions aristocràtiques. Els propietaris no residiran pràcticament a la masia ja que disposen d’altres possessions arreu. De fet, tenim notícia d’un dels propietaris, Anton de Sol, que va morir a Xile arruïnat, tal com es pot llegir a la seva làpida sepulcral del cementiri de Santiago de Xile: “In memoriam, de Antonio del Sol y Martorell, Señor de la Torre del Sol de Gramanet, del hábito de Santiago, natural de Barcelona, España 1760. Fiel a su Rey y patria, vio sus bienes confiscados durante la independencia. Despojado y anhelando volver a España, perdió la razón y murió legando a los suyos lo único que no pudieron quitarle… la honra.”  L’historiador local Joan Vilaseca afirmava que l’escriptor Josep Sol explicava que en la família Sol es transmetia oralment la història del familiar amb títol nobiliari.

El cronista local Jaume Galobardes ens dona notícia, en el seu dietari, de l’arribada del nou masover a Can Sol o Peixauet. Es tracta del badaloní Bartomeu Busquets, que fa prosperar i enriquir la casa. Aquest personatge era conegut amb el sobrenom de Zam, i va marxar al cap de poc temps a fer de masover del mas Planella (actual Can Zam), on aconseguí un cert prestigi social que el portaria a ser alcalde del poble en diversos mandats.

Simultàniament als Sol, ens apareix com a propietari Gabriel Pons. Segurament ell o la seva dona Eulàlia serien parents dels primers, dels quals haurien heretat la casa. Els Pons eren també una família acabalada, i tampoc vivien permanentment a la casa, sinó a Barcelona. Durant el període del Trienni Liberal, Joan Pons, fidel al conservadorisme familiar, va ser detingut per pregonar idees antilliberals. El 1850, la filla de Josep Pons i Pons, de nom Rosa, es va casar amb Josep Ginesta. Avui al barri del Raval hi podem trobar el carrer Pons i Pons i el d’en Ginesta. Hi ha veus que sostenen que sembla que el nom de l’avinguda Santa Rosa es va posar en record de la mestressa Rosa Pons, morta quan es començaven a urbanitzar els terrenys de Can Peixauet.

Al final del segle XIX la masia es reforma i se li confereix l’aspecte que va lluir fins als nostres dies. Se li cobreixen les parets amb un estucat grogós que imita grans carreus i se li afegeix una talaia-mirador de forma quadrada amb teula plana romana i amb vidres acolorits. A la part central del coronament de les façanes apareixen formes arrodonides que creen tensió amb la rigidesa formal del volum.

Amb l’entrada al segle XX i la incipient urbanització del nou barri del Raval, Can Peixauet perd gran part del seu terreny agrícola, que es va parcel·lant per obrir nous carrers, però conservarà gran part del regadiu fins als nostres dies. La finca va perdent la funció de lloc merament residencial o d’estiueig, ja que els Ginesta passen poques temporades a Santa Coloma, i el funcionament de la casa era encomanat als masovers. Un d’ells va ser en Tomás Alquiza. Aquesta manca d’interès dels propietaris propiciarà que a la casa no s’hi fessin obres de millora. Paulatinament, Can Peixauet es va anar deteriorant inefablement. Per fer més rendible la finca, el 1901 es construeix una nau que acollirà una fàbrica de coles i pintures. També adossat a la paret de la casa es basteix, per aquests anys, un edifici que es destinarà a una vaqueria molt popular a Santa Coloma. Durant els anys trenta i quaranta comptava amb l’únic toro del poble, per això era usual veure’l pels carrers anant a les altres vaqueries colomenques que requerien els seus serveis.

Alguns veïns relataven que fins als anys trenta el propietari presumia de ric. Expliquen que, per demostrar-ho, de vegades cremava algun bitllet d’una pesseta de l’època.

EL DARRER MIG SEGLE DE LA MASIA
Els darrers cinquanta anys de la masia han estat marcats per la transformació del mas agrícola en una casa de múltiples llogaters. José Cámara de la Hoz va arribar a Santa Coloma el 1954 i can Peixauet va ser la seva primera llar. Hi va viure molts anys, i els seus pares van ser els darrers estadants. Hi van romandre fins que l’ajuntament va comprar l’edifici. “Tengo muy buenos recuerdos –remememorava fa uns anys José Cámara- nuestra família venia de Torredongimeno, Jaén, con lo puesto encima. Nos instalamos en la masia, que en comparación con la casa del pueblo nos parecia un palacio, y eso que sólo ocupábamos una pequeña parte de la planta noble de la casa. Las dimensiones eran tan grandes, que el espacio de la gran cocina quedó reconvertido en una vivienda entera, con dos dormitorios, cocina y comedor. Allí nos instalamos junto con mi tía y su taller de costura. Más tarde, en ella abrí mi primera consulta de practicante: mi cama servia durante el día de camilla para los pacientes.”

La resta de la masia també es va compartimentar en altres vivendes. Van arribar a viure-hi una vintena de persones, pertanyents a cinc famílies. Cámara en recordava algunes: “A parte de mis padres también estaba la família de mi tía Luisa, la de Vicente -el cartero del pueblo-, la de José -el vaquero-, la de Antonio y la de Rafael, con su prole de hijos”. Cada família pagava un lloguer de 250 pessetes mensuals, més 15 per l’aigua. Aquests diners els cobrava una vegada a l’any la família Ginesta, que encara eren els propietaris de la casa. José Cámara explicava que alguna de les tres germanes Ginesta anava a passar alguna temporada de l’estiu en una de les dependències de la casa que no havien llogat. “Las hermanas habían ido muy a menos en lo económico, en cambio los hermanos mayores (uno abogado y el otro farmacéutico) conservaron el dinero y el estatus social. No se interesaban mucho por la casa, que se fue degradando rápidamente. A ellos les interesaba el terreno para venderlo, decían que cuando llegara el metro su precio subiría. Al final, tanto esperar para vender les salió mal, ya que el ayuntamiento les expropió la finca.” 

PER ALGUNS VEÏNS, ERA CONEGUDA COM LA VAQUERIA DEL RAVAL
Can Peixauet va ser durant molts anys un lloc de referència per als colomencs, i per als del Raval el lloc era conegut com la vaqueria. Des dels inicis del segle XX va estar en servei l’explotació lletera i, en la nau annexa, a principis dels 80 encara hi havia una dotzena de vaques que proveïen de llet al Raval. Cámara n’explicava alguna anècdota: “El vaquero preguntaba a las mujeres de qué precio querían la leche, si pagaban menos se la mezclaba con más agua. Las pobres vacas en los últimos años no tenían donde pastar, y ya no veían la luz del sol. Se alimentaban con lo poco que se cultivaba alrededor de la vaquería. El último vaquero de la masia fué el señor Robles. Creo que tendrían que reponer algunos elementos que eran muy caracteristicos de la casa: el pararrayos, el reloj de sol, la corriola o polea de hierro de la fachada y los cristales de colores en el mirador”.

L’any 1979, la casa va ser declarada en ruïna i s’obligà a deshabitar-la. Va ser finalment expropiada i, el 1992, passà a ser propietat de l’ajuntament per a destinar-la a equipament per a la ciutat. Durant anys, l’Associació de Veïns del Raval va reivindicar la restauració de l’edifici amb la campanya “Salvem Can Peixauet” perquè es convertís en un equipament per al barri. Específicament, una biblioteca, ja que la creada el 1996 pels veïns a la seu de l’associació s’havia quedat petita.

Es va encarregar el projecte de rehabilitació de Can Peixauet als arquitectes Miquel Espinet i Antoni Ubach. El desembre de 1999 es va enderrocar una gran part de l’antiga masia, després que els tècnics encarregats de l’obra no veiessin factible la conservació i restauració de l’edifici, ni tècnicament ni per la despesa que suposava. Tot i que sota els escrostonats de la façana s’intuïen alguns carreus escairats de pedra ben conservats, gran part de les parets perimetrals eren de tapial (un conglomerat de fang pastat amb còdols i calç). Els únics elements que s’han conservat han estat la volta de canó central del segle XIV del vestíbul i la porta dovellada de la façana principal flanquejada per dues parets de pedra escairada.

José Camara va viure tota la vida prop de la masia de Can Peixauet, i recordava amb enyorança la remodelació de l’edifici: “Cuando derribaron la vieja masia se me encogió el corazón, pero todo tiene su fin. Según dicen los entendidos, era muy dificil de conservar y hubiese costado una fortuna. El nuevo edificio me gusta porque guarda un gran parecido con el original, pero queda poco realzado al quedar enterrada la planta baja.”

En nou edifici ofereix una imatge similar al de l’antic mas. Es va optar per fer-ne una còpia per la valoració com a punt de referència del barri, i també pel que va representar en la memòria col·lectiva. Per augmentar l’espai disponible, al cos principal de la masia se li va afegir un edifici subterrani que es comunica per la planta baixa (que ha quedat també soterrada), resultant una biblioteca d’uns 1.400 metres quadrats, amb sales de lectura, magatzems, sales d’activitats i d’exposicions. L’equipament s’ha convertit en un espai central del barri del Raval que conjuga modernitat i memòria de segles passats, i és un espai viu i viscut pels seus veïns i veïnes. 

---

Més reportatges d’Albert Noguera 
sobre la història de Santa Coloma de Gramenet

· Quan venien a Santa Coloma famílies de Barcelona a estiuejar

· La Casa dels Nins i la font d’en Manelic, dos emblemes colomencs

· Can Pascali, una gran masia desapareguda

· Josep Alemany, l’arquitecte que va intentar una altra Santa Coloma