Assignatures pendents

OPINIÓ

PEDRO JESÚS FERNÁNDEZ

Hi ha governs que avancen, d’altres que retrocedeixen i alguns que, fins i tot quan semblen caminar en la direcció correcta, s’entrebanquen just davant dels temes que més importen. L’actual executiu ha impulsat mesures positives, és cert, però continua arrossegant dues assignatures –entre altres també rellevants– que no poden quedar relegades ni diluïdes: l’auditoria dels comptes de la Seguretat Social i la derogació de la llei Mordassa.

No es tracta de qüestions tècniques ni de simples ajustos administratius. Són, en realitat, compromisos que interpel·len directament la qualitat democràtica del país. L’auditoria és imprescindible per garantir transparència i confiança en un dels pilars de l’estat del benestar. La derogació de la llei Mordassa, per la seva banda, és una demanda sostinguda per amplis sectors socials que reclamen la protecció efectiva dels drets i llibertats civils.

Ajornar aquestes decisions no és neutral. És ajornar un deure amb la ciutadania i amb la pròpia credibilitat institucional. Per això, més que gestos o anuncis, cal determinació. Perquè hi ha moments en què un govern es defineix no només pels avenços que proclama, sinó per la valentia amb què afronta allò que encara no ha resolt.

Fa dècades que alguns sectors, al servei dels interessos financers, repeteixen, com un mantra interessat, que les pensions públiques no són sostenibles. Ho fan amb una insistència gairebé religiosa, però sense aportar les dades completes que permetrien un debat honest. I aquí és on entra en joc l’auditoria de la Seguretat Social, una eina imprescindible per separar la realitat de la propaganda.

Una auditoria independent permetria demostrar allò que molts economistes i moviments socials fa anys que denuncien: que el sistema públic de pensions és viable, que ha estat injustament carregat amb despeses que no li corresponien i que una part del suposat dèficit és, en realitat, el resultat d’aquestes pràctiques irregulars.

Si el govern ja ha reconegut que es van utilitzar recursos de la guardiola de les pensions per cobrir altres partides, el mínim exigible és que aquests fons, més de 103.000 milions d’euros, retornin al seu lloc. No és només una qüestió comptable; és una qüestió de dignitat institucional.

No podem oblidar que les pensions públiques no són un privilegi ni una concessió graciosa de cap govern. Són un dret guanyat amb dècades de cotitzacions, un pilar de cohesió social i un compromís constitucional. I els drets, quan són qüestionats amb arguments esbiaixats, només es defensen amb transparència.

L’altra assignatura pendent és encara més greu. La llei Mordassa continua vigent malgrat les promeses reiterades de derogació. I la seva persistència no és una anècdota sinó una anomalia democràtica.

Aquesta norma ha permès sancionar milers de persones per exercir drets tan bàsics com la protesta, la llibertat d’expressió o la simple presència en mobilitzacions pacífiques. Treballadors, pensionistes, estudiants, activistes socials… molts d’ells han patit un règim sancionador que converteix la dissidència en infracció administrativa.
La constitució és clara: el dret de reunió i manifestació és fonamental. Quan una llei el limita de manera desproporcionada, quan converteix la protesta en un risc econòmic, quan desincentiva la participació ciutadana, està actuant contra l’esperit constitucional. Mantenir la llei Mordassa és, per tant, mantenir un mecanisme de control que no té cabuda en una democràcia madura.

Les dues qüestions –auditar la Seguretat Social i derogar la Llei Mordassa– tenen un element comú: són compromisos públics, reiterats i assumits. I, malgrat això, continuen pendents. No és només una qüestió de coherència política; és una qüestió de confiança democràtica.

Un govern que vol ser creïble i s’ha autoanomenat progressista no pot ajornar indefinidament allò que afecta drets fonamentals i la protecció del bé comú.
La ciutadania no demana miracles, però sí responsabilitat. I la responsabilitat, en aquest cas, implica complir.

Les assignatures pendents no poden quedar eternament al calaix. Són deures amb la societat, amb la democràcia i amb la dignitat de milions de persones que han sostingut –i continuen sostenint– aquest país.