Aquí a Sant Roc

DAVID GODINO MOLINA

Últimament es parla molt del barri als mitjans de comunicació a causa de les múltiples agressions sexuals perpetrades per menors a menors. Les càmeres fan la foto del moment i l’anàlisi de la situació no es realitza amb profunditat. Per entendre el que està succeint cal analitzar Sant Roc.

Aquí a Sant Roc, trobem la renda per càpita més baixa de tota Catalunya, és a dir, que hi viuen les persones amb menys recursos econòmics de tot el país. 

Si feu un volt pel barri veureu que hi ha molta vida al carrer, les places o zones de vianants estan plenes d’infants que juguen i adults que peten la xerrada, com si el temps a Sant Roc s’alentís. Crida l’atenció el sentiment arrelat, en les persones que hi viuen, de pertinença i veïnatge, especialment entre els membres de l’ètnia gitana, aquesta percepció els atorga la seguretat d’un lloc que s’han fet seu. 

D’altra banda, s’ha de dir que és un lloc lleig, amb els carrers bruts i els equipaments deixats i és que la convivència al barri no es regeix pels mateixos cànons que altres zones del país. Al barri, podem trobar festes o barbacoes al carrer fins a altes hores de la nit i és que aquí la vida arrenca tard al matí. En canvi, reciclar, estalviar recursos o seguir les normes bàsiques de convivència no són ni una prioritat, ni una preocupació. 

És tan marcat el caràcter del barri, que si us desvieu, per exemple, per l’altre Sant Roc, a tocar de l’Escola Oficial d’Idiomes, és com transportar-se a un lloc i un temps que res tenen a veure amb la Badalona actual.

Les comunitats gitana i pakistanesa són les majoritàries, viuen mirant-se de reüll, en un equilibri sovint tens. Ni uns, ni altres mostren gaire interès per apropar-se, conviuen marcant distància, sense adonar-se que són dues cultures de procedència similar.

Les famílies viuen com poden, sovint d’ajudes de l’administració que acostumen a ser insuficients i que es complementen amb altres negocis i tripijocs que no són legals. El tràfic de drogues o la venda d’objectes d’imitació o robats són habituals. 

Per entendre la complexitat actual de la zona i aquesta idiosincràsia tant marcada, cal remuntar-se als seus orígens. Els trobem en la necessitat de reubicar les persones que viuen en condicions precàries als marges del riu Besòs i que van estar afectades per les riuades del 1962. S’aprofita també per donar un lloc “digne” per viure als barraquistes de Montjuïc i el Sumorrostro. La urgència del moment provoca que es construeixi ràpid i malament. S’utilitza un ciment aluminós per edificar que comença a fer-se malbé a cap de pocs anys d’haver-se urbanitzat. En definitiva, tot un paradigma en la creació d’un barri segregat creat amb pocs recursos.

Ara, malauradament, Sant Roc surt als diaris i a les televisions, i no pas perquè hi hagi un interès per part de ningú en buscar solucions a les moltes deficiències i necessitats del barri. No és pas per això sinó perquè el nou i flamant alcalde de Badalona ha assenyalat directament Sant Roc com el lloc de procedència de gran part dels menors que han protagonitzat les agressions sexuals que han assetjat la ciutat els últims mesos.

És obvi que aquests menors han comès un error molt greu i hauran d’assumir les conseqüències que se’n derivin dels seus actes, però nosaltres com a societat tenim l’obligació de buscar i analitzar les possibles causes que faciliten que joves visquin fora del sistema i siguin capaços de perpetrar aquestes accions. Factors com, per exemple, la mancança de recursos per atendre les necessitats de les famílies, que fa que s’accentuï la marginalitat i l’economia submergida. Perquè us feu a la idea de la precarietat dels Serveis Socials de Sant Roc, el SBAS 6 (Servei Bàsic d’Atenció Social) està funcionant amb la meitat del personal i molts dels treballadors i treballadores tenen situacions de contractació precàries. 

En segon lloc, cal tenir en compte que l’absentisme i l’abandonament escolar prematur no ajuden uns joves fora del sistema. Fa molts anys que hi són però no ha estat fins aquests últims esdeveniments que és una preocupació.

En tercer lloc, cal esmentar que l’educació afectivo-sexual dels joves té serioses mancances. Mai abans havien tingut tanta informació i tanta desinformació a la vegada. Les xarxes socials plenes de missatges contradictoris i el fàcil accés a un model de pornografia no ajuden a fomentar el respecte ni la igualtat de gènere. 

Finalment, la pandèmia que ens va recloure a totes i tots a casa, accentuant l’atomització de l’individu i del seu nucli familiar, és possible que a Sant Roc hagi pogut propiciar l’exacerbació d’un sentiment identitari que incapacita aquests joves per empatitzar amb les víctimes.

En conclusió, els fets que han posat Sant Roc al mapa mediàtic durant uns dies són execrables però és simplista assenyalar un barri o a uns nois com a únics responsables. Ja fa anys que el teixit associatiu, l’Ateneu de Sant Roc, el Casal de l’infant, la Pere Closa o, fins i tot, Serveis Socials o els centres educatius, denunciem la situació. 

Cal que ajuntament i govern es posin d’acord, s’arremanguin i facin un esforç per acabar amb la segregació del barri, fent una inversió raonada i significativa que tingui un impacte real en la qualitat de vida de les persones que hi viuen.

Si no ho fan, la pols continuarà sota la catifa.