Sexe i poder
MEMÒRIA
ALBERT FABÀ
La sala de l’Ateneu Barcelonès era plena a vessar. A primera fila hi havia l’Annalisa, la dona del cantant xativí. La majoria de les seves gairebé vint cançons d’amor, algunes poc conegudes, han estat escrites per a ella. Apareixen primer Antoni Bassas, que fa de conductor de l’acte, i Miquel Alberola, l’autor del llibre. Valencià, com Raimon. Es coneixen de fa temps. L’obra es divideix en quatre capítols.
“Orígens”. On s’evoquen els anys d’infantesa i joventut, fins que, poc després d’”Al vent”, la seva primera cançó, ja decideix abandonar la possibilitat de ser professor d’història, per dedicar-se a cantar. I fa el seu primer recital a l’Olympia, l’any 1966.
“Identitat”. Aquí es recorden els inicis de la seva primera trobada amb l’Annalisa, a València, sense èxit, l’any 1964. I com, després d’insistir-hi durant dos anys, la que seria poc després la seva dona li dona el sí. I es casen, a Òstia, el poble nadiu d’ella.
Entre els dos anys que discorren entre el 1964 i el 1966 Raimon fa algunes cançons d’amor, que tenen un caràcter especial, com ara “Si un dia vols”. Prototípica, per cert, del cant cridat, com va anomenar Manuel Sacristán a l’estil de la seva primera època.
En aquest segon capítol també hi surten els entrebancs de la censura franquista. I la profunda amistat amb Espriu i Joan Miró. I els recitals de solidaritat amb el món obrer i universitari. Com el del 1968 a la Complutense de Madrid, que, emocionat, transforma en una cançó: “18 de maig a la Villa”.
“El recte camí”. Hi fa la seva aparició Ausiàs March, que portarà aparellat un canvi important a la seva manera de fer cançons. Com es nota a una altra cançó d’amor, probablement la més coneguda. “Com un puny”.
I també les gires a l’estranger. Als Estats Units, de la mà de Pete Seeger. O a Amèrica Llatina. O al Japó. S’expliquen les dificultats per actuar a València. I recitals molt especials, com el del Palau d’Esports, a Barcelona, poc abans de la mort de Franco, un acte de ple suport a l’Assemblea de Catalunya. Allà presenta per primer cop “Jo vinc d’un silenci”.
“L’arrelament dels dubtes”. El darrer capítol, recollint el títol d’una altra de les seves cançons d’amor, obre el pas als anys complexos dels primers anys de la democràcia, on sembla que els artistes engagés ja s’hagin de deixar arraconats.
Mentre, Raimon continua la seva sòlida trajectòria artística i musical. Inicia un ambiciós projecte. Raimon. Totes les cançons. La seva primera integral, amb deu elapés, amb les cent dues cançons que figuraran a l’estoig. També comença a formar un grup estable d’acompanyament amb quatre o cinc músics amb guitarres, contrabaix, violoncel, contrabaix, clarinets i acordió. Però també hi sura la malaltia de l’Annalisa (càncer als dos pits) que, finalment, es cura feliçment.
O el recital dels 30 anys d’”Al Vent”, al Palau Sant Jordi, on participen Daniel Viglietti, Joan Manuel Serrat, Luis Cilia, Mikel Laboa, La Coral Sant Jordi, Ovidi Montllor, Paco Ibañez, Pete Seeger, Pi de la Serra, el grup japonès Warabi-za (amb una versió molt especial d’Al Vent) i la Lira Ampostina (amb Raimon, tocant el flautí, el seu instrument de Joventut, a la banda de Xàtiva). I més amistats, algunes ja desaparegudes. Tàpies, Andreu Alfaro, Vicent Ventura… Recordats en el seu darrer treball d’estudi, Rellotge d’emocions, amb cançons precioses.
I el seu comiat, el 2017. En plenes facultats, de veu i artístiques.
Reprenem, però, la crònica de l’acte. Finalment, entra Raimon. Amb dificultats per caminar. La gent aplaudeix. I seu, com escarxofat, a la butaca que li han reservat. Li costa caminar, sí, però aviat comprovarem que no li manca el sentit de l’humor. Com sempre.
Aquest jo que jo soc, el subtítol del llibre, prové de la cançó “Entre la nota i el so” de l’any 1983. Aquí la podreu escoltar:
I res més. Disfruteu, amb la lectura.