Vicent Andrés Estellés, probablement el poeta valencià més important, d’ençà d’Ausiàs March, va néixer l’any 1924. Ell mateix se’n fa ressò al “Cant de Vicent”, dintre del seu poemari Balanç de Mar, en una peça que evoca la seva vinguda al món i que acaba de manera un xic abrupta, molt pròpia del seu estil:
Tinc la nostàlgia / d’aquella casa, / del món aquell, / què li hem de fer. / No em preocupe: / és l’únic luxe / que em puc permetre, / i a fer punyetes.
Enguany farà cent anys, per tant, del seu naixement. Serà, doncs, l’Any Estellés. Com a mi el poeta em té el cor robat, li he volgut retre el meu petit homenatge.
A força d’anys m’he amarat de la gran majoria de la seva poesia. Només em queda al sarró el monumental Mural del País Valencià. Se li escau perfectament el qualificatiu de monumental. Sí, perquè està format per vint-i-set llibres, recollits en tres volums. Es publicà pòstumament el 1996. L’obra és un cant i un recorregut per la història, el paisatge, els pobles, la gent i la cultura del poble valencià.
Estellés escriu a raig. No són només les dues mil pàgines del Mural, són també més d’una desena de volums de la seva obra completa i altres publicacions literàries, més enllà de la poesia. Té un estil molt personal, amarat de la vida quotidiana, i destil·la una gran força poètica. Com si diguéssim, una poesia de la quotidianitat. Ancorat en la mort, l’amor, el sexe, la pàtria. Una pàtria que no és retòrica abstracta, sinó alegria de viure on vius. Vet aquí altre cop el Mural.
El sexe, amb Estellés, recorre tots els possibles viaranys. Sense deixar-se’n cap. En alguns casos, les ments benpensants el titllarien directament de “pornogràfic”. Bé, i què? “A fer punyetes”, que diria el poeta.
Una bona manera d’introduir-se a l’obra d’Estellés és aquesta entrevista (que us enllaço) que Montserrat Roig li va fer per al programa Personatges de la Segona. Fa anys, d’això… Ara tots dos interlocutors ja són morts. La periodista i escriptora ens deixà el 1991. I el poeta dos anys després. L’entrevista mostra ben clarament l’alegria de viure, l’interès per la vida que tenien, tant l’un com l’altre. En un moment determinat, la Roig, amb una mirada de complicitat, li demana si li pot llegir aquell poema (minut 28:30) que Estellés qualifica gairebé com indecent:
M’he masturbat avui mirant el cos / des del meu llit d’una jove a la platja: / he retornat a la meva infantesa /d’albercoquers i de dacsars furtius. / He estat feliç, immensament feliç. / He rescatat la meua adolescència / amb brusca mà mentre mirava el cos, / esvelt i nu, dempeus damunt la sorra, / compacte i bru, d’adelerada gràcia (….).
Montserrat Roig fou una pionera del feminisme català, i el poema sembla que li feia gràcia. A hores d’ara, segons i com, hom el denunciaria, potser, com una invitació més o menys explícita a la pedofília. Compte a no confondre el desig amb la realitat…
La mort és un altre dels elements centrals de la poesia d’Estellés. Ell mateix ho explica a l’entrevista, o a la seva obra. La mort del seu iaio, que mataren a l’entrada del forn familiar, d’un tret. Però sobretot, la de la seva xiqueta, la primera filla, que morí poc després de néixer. L’impacte de la seva mort deixà traces ben clares als seus versos, però sobretot al Coral romput, el seu gran i llarg poema:
Si alguns us diguessen que han matat la mort, / no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet. / Serà un pare. Serà un pare o una mare.
Però aquesta presència, força usual, de la vella dama, en l’obra del poeta de Burjassot no el porta a la melangia o la desesperança. Contràriament, com ja hem assenyalat, els seus versos són sovint un cant a la vida. També al Coral romput, que tan bé han interpretat i musicat Ovidi Montllor i Toti Soler:
Aprofiteu l’any per llegir-lo. No cal que us endinseu en les dues mil pàgines del Mural del País Valencià, simplement podeu recrear-vos en la versió poètic musical del Coral Romput que us he annexat o en qualsevol dels volums de la seva obra completa. Com ara Les homilies d’Organyà, que també inclou el Coral romput.
I acabo amb un document, potser de poca qualitat sonora, però molt especial. Ovidi Montllor i Toti Soler s’assabenten, enmig d’una actuació, que el seu gran amic acaba de morir. I li canten, com un darrer homenatge M’aclame a tu, el poema que Estellés havia dedicat a la ciutat de Xàtiva.
Ostres, Albert, he pensat en llegir-te que et faltava una cita de Criatura dolcíssima, per a mi (fins fa uns segons) el millor poema d’Estellés (a l’alçada si més no de M’aclame a tu…) I plash veig que en realitat és de Joan Fuster. El problema és que, en descobrir-lo, canvien les imatges que la seva lectura m’evocaven. Em sembla que “la mà que entre les meues perdurava!” ja no es correspon amb la noia de 19 anys que tenia “a punt la joia / i esperança de mi en les teues galtes”, sinó més aviat en un jovenet al qual el poeta “intentava noms o altres carícies” mentre desitjava “ta pau, tos muscles, / la teua olor completa, penetrant-me”.
Recordo la polseguera que es va muntar quan el crític musical Albert Mallofré va publicar a La Vanguardia que el subjecte de la cançó d’en Llach Amor particular era l’actor Josep Maria Flotats, i com la casa de discos d’en Llach va aclarir per tot arreu que el text es referia al públic en general i no a una persona en particular. L’ambigüitat de gènere era aleshores obligada. Com obligat era mantenir en secret la condició sexual del cantant perquè les vendes no es desplomessin.
Sí, certament, Criatura dolcíssima és de Joan Fuster, un homosexual que mai se’n va reivindicar. Quan la va començar a cantar Lluís Llach molts (almenys jo no) no sabíem que era un poema de Fuster, que Llach era homosexual i molt menys que també ho era Fuster (ara hi ha encara molta gent que ho desconeix…). Estellés era heterosexual i té un notable reguitzell de poemes eròtics, alguns directametn pornogràfics. Una petita mostra:
“T’hem penetrat per davant i per darrere,
amb un cruixit o crit universal,
al mateix temps, lentament i feroç
-més lentament el de darrere, em pense,
encara que no ho puc assegurar,
car no ha constat a l’acta al capdavall,
com és costum en semblants rituals,
malgrat ajuts reiterats de salives
que has aplicat amb dits i mans fervents”
Estellés, és la vida! És una llàstima que en les cent activitats que farà la Institució de les Lletres Catalanes per homenatjar-lo, Santa Coloma no faci cap activitat. Estellés parla de la vida, del moviment de les persones que senten, pensen i viuen amb passió, indiscutiblement, parla de Santa Coloma, jo mateix en soc un fill.
Estic mirant de reposar el Coral Romput que vam fer amb el músic Josep Pascual, en aquests cents anys del naixement del poeta, aquí a Santa Coloma. Però potser també estaria bé una xerrada sobre la seva vida i obra. T’animaries a fer-la a quatre mans?
4 Comments
Ostres, Albert, he pensat en llegir-te que et faltava una cita de Criatura dolcíssima, per a mi (fins fa uns segons) el millor poema d’Estellés (a l’alçada si més no de M’aclame a tu…) I plash veig que en realitat és de Joan Fuster. El problema és que, en descobrir-lo, canvien les imatges que la seva lectura m’evocaven. Em sembla que “la mà que entre les meues perdurava!” ja no es correspon amb la noia de 19 anys que tenia “a punt la joia / i esperança de mi en les teues galtes”, sinó més aviat en un jovenet al qual el poeta “intentava noms o altres carícies” mentre desitjava “ta pau, tos muscles, / la teua olor completa, penetrant-me”.
Recordo la polseguera que es va muntar quan el crític musical Albert Mallofré va publicar a La Vanguardia que el subjecte de la cançó d’en Llach Amor particular era l’actor Josep Maria Flotats, i com la casa de discos d’en Llach va aclarir per tot arreu que el text es referia al públic en general i no a una persona en particular. L’ambigüitat de gènere era aleshores obligada. Com obligat era mantenir en secret la condició sexual del cantant perquè les vendes no es desplomessin.
Sí, certament, Criatura dolcíssima és de Joan Fuster, un homosexual que mai se’n va reivindicar. Quan la va començar a cantar Lluís Llach molts (almenys jo no) no sabíem que era un poema de Fuster, que Llach era homosexual i molt menys que també ho era Fuster (ara hi ha encara molta gent que ho desconeix…). Estellés era heterosexual i té un notable reguitzell de poemes eròtics, alguns directametn pornogràfics. Una petita mostra:
“T’hem penetrat per davant i per darrere,
amb un cruixit o crit universal,
al mateix temps, lentament i feroç
-més lentament el de darrere, em pense,
encara que no ho puc assegurar,
car no ha constat a l’acta al capdavall,
com és costum en semblants rituals,
malgrat ajuts reiterats de salives
que has aplicat amb dits i mans fervents”
Estellés, és la vida! És una llàstima que en les cent activitats que farà la Institució de les Lletres Catalanes per homenatjar-lo, Santa Coloma no faci cap activitat. Estellés parla de la vida, del moviment de les persones que senten, pensen i viuen amb passió, indiscutiblement, parla de Santa Coloma, jo mateix en soc un fill.
Estic mirant de reposar el Coral Romput que vam fer amb el músic Josep Pascual, en aquests cents anys del naixement del poeta, aquí a Santa Coloma. Però potser també estaria bé una xerrada sobre la seva vida i obra. T’animaries a fer-la a quatre mans?