
Rafel Trias, gran persona, colomenc i humanista compromès

Comiat de Rafel Trias, un fill extraordinari i discret

ANTONIO MOLINA
Potser alguns de vosaltres no conegueu l’inefable Fermín Chueco, però aquest inesgotable activista colomenc en el seu últim article de l’any va dedicar unes sentides paraules a aquells que escriuen en aquest espai, Fòrum-Grama, titllant els articles d’avorrits i reclamant més compromís vers la realitat de la ciutat. Com que, en el meu cas, no puc ni podré assolir el nivell de compromís exigit pel nostre estimat camarada, intentaré variar el curs dels ensopits temps parlant d’alguna cosa que sigui mínimament entretinguda. Parlaré d’antropofàgia. No parlaré del, per a mi, inexplicable remake de Viven que ha fet el bo i també extrarradial Jose Antonio Bayona, sinó d’alguna cosa que ens té regirades a totes en aquests dies. Un tema que protagonitza articles al Fòrum-Grama, com els de les companyes Martí Segura i Beatriz Patraca, o els de la periodista Sara Muñoz a El Punt i que no és altre que saber o distingir qui som. Parlo d’antropofàgia. Parlaré del Brasil. El ritual antropòfag dels Tupís –i si dic alguna barbaritat ja em disculparan els antropòlegs que segur que llegiran aquest text–, que es van trobar els molt civilitzats i genocides conqueridors portuguesos quan van arribar a les costes del que després va ser el Brasil, consistia, resumint, a consumir el cos del guerrer d’una tribu que havia estat derrotada per assumir les seves virtuts i la seva força. Així, fa uns cent anys, Oswald de Andrade, un poeta modernista brasiler, va llençar el seu Manifest Antropòfag, on venia a dir que s’havia d’engolir la producció cultural forana, europea o nord-americana, però també l’originària, per crear una cultura pròpia que pogués ser projectada cap a l’exterior. En definitiva, es tractava de crear una cultura pròpia on no es rebutgés el que és de fora, ni tampoc es copiés, i, ni molt menys, renunciar a les formes i expressions culturals arrelades, però sense que cap d’elles fos l’autèntica, sinó que l’autèntic fos el resultat d’haver-ho assumit tot. En un país com el Brasil on la potència de les cultures indígenes i africanes havia i està encara en etern combat per ser reconeguda per part d’una elit europeïtzant i profundament racista, aquest manifest era tota una revolució. Una proposta revolucionària que va ser reconeguda a mitjans dels 60 del segle passat pel moviment Tropicalista, on músics com el Caetano Veloso, Gilberto Gil, Gal Costa o Maria Bethânia i cineastes com el Glauber Rocha, van donar expressió a una forma cultural que no renunciava a res, l’antic, el modern, el forà, el tradicional, per crear una cosa nova. Això em fa pensar en la nostra estimada terra catalana i la nostra cultura catalana i com el debat identitari comença a ser el debat que marca el curs polític d’aquí fins a les eleccions catalanes que estan a tocar. L’impacte del govern municipal d’extrema dreta a Ripoll està fent moure’s a la dreta catalana de Junts cap a propostes que assimilen delinqüència i immigració, sense oblidar com VOX contamina el debat polític amb les seves repugnants proclames racistes i xenòfobes. Qui és català? Un nascut a Catalunya pot no ser català? S’aprèn a ser català? Santa Coloma de Gramenet, la nostra ciutat, hauria de ser l’exportador d’aquesta Catalunya antropòfaga capaç de crear una cultura pròpia, catalana en tant que es produeix aquí però no renuncia a cap aportació externa, ni interna. Una Catalunya on les festes de l’Airiños no fossin únicament una cosa “dels gallecs”, sinó una manifestació cultural pròpia catalana. Perquè ja no és el mateix que el que es fa a Galícia. És catalana feta per catalans. O l’Any Nou Xinès. O la Fira d’Abril. O el Sonar. O la ballada de sardanes a la Plaça de la Vila per Santa Coloma. O l’encierro de la Paloma. Per entendre’ns, una Catalunya on el cànon no fos el determinat per una cosmovisió a la qual s’incorporen nouvinguts i xarnegos, sinó una Catalunya on es faci una síntesi de tot per sorgir una cosa nova i en constant evolució. Una cultura que no estigui esclerotitzada sinó viva, perquè els i les catalanes són moltes i som totes. Únicament fent i treballant de cara, obertament, en una manera de fer que no converteixi en compartiments estancs les diferents comunitats que viuen a Catalunya a les que podem demonitzar quan convé, ni tampoc pretenent que s’assimilin a una manera de fer i pensar i entendre el país amb la que potser no s’hi combrega, i molt menys amb un discurs uniformitzador pel qual allò “català” ha de ser folklòric i l’universal ha d’estar espanyolitzat, podrem combatre aquesta onada reaccionària que ens ve a sobre. Menjem-nos unes i altres i tots i assolim totes les nostres virtuts i força. I fins aquí. “Tupy or not Tupy“, va ser un dels lemes d’aquests antropòfags brasilers i jo porto una bona estona pensant en alguna frase resultona però em quedaré amb una que em va dir un professor, Josep Maria Tresserras, que deia allò de “Catalunya serà xarnega o no serà”. Valgui per “xarnega” absolutament tot el que els hi passi pel cap. Per acomiadar aquest text, la recomanació d’alegria antropofàgica de la cançó Escapulário de Caetano Veloso al disc Joia, amb letra d’Oswald de Andrade. Al pa de sucre de cada dia, doneu-nos Senyor la poesia quotidiana. Veurem si hem fet passar almenys una bona estona al Fermín Chueco.