‘El 47’, la memòria i els oblits
‘Perfect Days’, la dolçor de la quotidianitat
Un documental recull el seu testimoni i aprofundeix en la història de l’emigració velezana a Catalunya
ODEI A.-ETXEARTE
Explica Alicia Ruzafa Caro que, quan li pregunten de quin poble és, ella diu que no és de cap poble, que és del camp. La seva història d’emigració s’assembla a la de molts altres veïns de Santa Coloma de Gramenet que van arribar a la perifèria barcelonina a la recerca d’unes condicions de vida millors. Però cada vivència és única. El documental Yo soy del campo. La emigración velezana a Cataluña recull el testimoni d’Alicia Ruzafa Caro, de la nena que havia de sortir a tenir cura dels animals i que va aprendre a llegir i a escriure perquè els seus pares l’apuntaven a les classes que feien persones amb alguns estudis que passaven pel camp. Perquè al camp no hi havia escola, a diferència dels pobles. Sovint ha estat més fàcil conèixer les històries de l’arribada que les de la partida, de tot el que van deixar enrere i del que en va quedar. I aquest documental –produït pel Centro de Estudios Velezano, el Museo Comarcal “Miguel Guirao” de Velez Rubio i l’Ajuntament de Velez Rubio (Almeria)– aprofundeix precisament en la història de la marxa, i en com Alicia va acabar valorant el que havia perdut recuperant, ja de gran, el cortijo de la família a Graj, una pedania del municipi de María.
Quan sortia a tenir cura dels animals, i passava moltes hores al camp, imaginava que anava a l’escola. “Tenia la meva fantasia, i sempre era que marxava d’aquí”, relata Alicia, que va néixer en un cortijo on els seus pares treballaven de llauradors. La vida al camp era molt dura. Nevava a l’hivern i feia molta calor a l’estiu. “Els hiverns els recordo terrorífics. No hi havia la roba d’abrigar que tenim ara. Les nenes no dúiem pantalons en aquella època… Portàvem les cames a l’aire amb uns mitjons de llana que feien les meves germanes, que es feien a les cases”, explica. Aviat va saber que hi havia una altra manera de viure, lluny d’allà. El seu germà s’havia casat i les seves germanes grans, que ja havien emigrat, en parlaven, i tenia cosins a Barcelona que portaven fotografies: “Van vestits amb millors robes de les que teníem aquí, i amb un altre aspecte. No amb aquelles cares cremades del sol, que teníem al camp. Veien contents. El que explicaven era prometedor.”
L’estiu del 1963, les seves germanes se la van emportar perquè fes un canvi d’aires. “Aquí estava molt prima, no acabava de fer el desenvolupament”. I un mes després, els seus pares les van escriure demanant que els busquessin casa perquè també venien. “Va ser l’alegria de la meva vida. No he de tornar al camp!”. “A Santa Coloma de Gramenet vam arribar milers de persones. De vegades penso que no vaig trobar a faltar res. Ni a les amigues que ja tenia aquí, ni l’afecció que veig que ara els nens tenen als animals. Era com si no tingués afecció a res del d’aquí i estava contentíssima de pensar que no havia de tornar”, confessa.
En el documental, dirigit per Encarnación M. Navarro i José Domingo Lentisco, Alicia passeja pel cortijo, ensenya fotografies familiars, i explica els seus records de nena al camp. Un cop a Santa Coloma, va treballar com a dependenta de mercat i en la confecció tèxtil. Quan la seva filla gran va anar a la guarderia, va començar a estudiar a l’escola d’adults que havien reivindicat els veïns i es va treure el graduat escolar. Va estudiar puericultura en una escola de Barcelona. Com que era un títol equivalent a auxiliar d’infermeria, va entrar a treballar a la Maternitat Provincial de Barcelona. “Aquella va ser la meva introducció al món de la sanitat, on he estat fins a jubilar-me”, diu.
L’entrevista és plena de descripcions i relats emotius. Alicia explica que mai no va enyorar la vida del camp, però ha viscut la rehabilitació del cortijo, quan ja tenia esquerdes i la teulada trencada, com un procés per a aprendre a valorar els seus orígens. Amb el seu marit, Eloy Jurado, tornaven a donar a vida a la casa que tant li havia costat a la família d’aconseguir, amb els esforços de tots. “L’emigració va capgirar la meva vida. Estic molt contenta d’haver emigrat. La meva vida seria totalment diferent. No sé com seria. Però estic molt contenta de com és ara. I també estic molt contenta de la meva procedència, jo sempre he dit amb orgull que jo soc del camp”, diu.
1 Comment
Mi caso es bastante similar. Yo también fui una niña rural sin escolarizar. A los catorce años y medio fui raptada junto con una hermana de seis por mi madre a Barcelona. Ella aprovechó que mi padre había ido a Francia donde vivía su hermano mayor. En mi caso el choque sociocultural y el no poder contactar con mi padre y con mi querido entorno supuso un gran impacto y muchas carencias afectivas. Tuve que ganarme la vida antes de los quince años y pasé por muchas desventuras que no eran propias de una adolescente. Pero luché de forma encarnizada para superarme a todos los niveles y pude llegar a la universidad sin apenas descanso. Al final pude conseguir una profesión vocacional que era la enfermería. Pero cuando pensaba tenerlo todo, un problema de salud deriva en una negligencia médica y me quedo con la imposibilidad de procrear a los treinta y tres años.
Había añorado mucho mi zona de origen, pero ya no pensaba volver. Pero el destino me arrastró a ello tras más de dos décadas en la tierra de adopción. Al volver me sentí forastera en mi tierra y añoré Barcelona como nunca pensé. En mi tierra también sentí el choque sociocultural inverso,del que poco se habla, pero que está de forma insidiosa. He escrito y publicado la primera parte de mi biografía y estoy escribiendo la segunda parte. Tengo sesenta y ocho años y no quisiera partir sin haber finalizado esta historia de superación y resiliencia a través de esa niña rural y de esa mujer que no se deja arrastrar por ningún convencionalismo social. En la segunda parte se narran experiencias sobre la salud mental y el transporte sanitario. También de un desamor, estafas, terremotos, inundaciones, la afectación por el corredor del Mediterráneo y la dureza de cuidar a mis progenitores por separado. A lo largo de mi vida logré muchos títulos, pero de lo que realmente me siento orgullosa, es de haber logrado que mis padres pudieran tener un dorado atardecer y una partida digna.