Algunes reflexions de principis de gener

MARTÍ SEGURA JULIÁN

Capbussar-se a la secció de comentaris de la premsa digital –o entrar a veure els comentaris a les notícies a Twitter, que ve a ser el mateix– és una experiència poc recomanable. Incloent en les notícies més banals i aparentment innòcues hi trobareu els pitjors comentaris que us pugueu imaginar, tot sovint invocant conspiracions, com ara que ens fumiguen per a controlar la població –els coneguts com a “chemtrails”– o que poders ocults pretenen la destrucció d’occident mitjançant el reemplaçament demogràfic.

A la notícia dels primers naixements a Catalunya de l’any, n’hi ha força d’aquests últims comentaris. Molts usuaris –incloent-hi membres de partits d’ultradreta com en Jorge Buxadé, de Vox, o en Lluís Areny, d’Aliança Catalana– no s’han pogut estar d’alarmar-se d’una hipotètica substitució demogràfica en base als noms dels nounats i nounades: en Jacob, en Matteo, en Víctor, la Inass, l’Ayah i en Darion. La nostra identitat, ja sigui l’espanyola o la catalana, corre perill i la punta de llança d’aquesta ofensiva són uns nadons. 

La identitat és un tema força complex. Qui som, en base a què ens determinem, va molt més enllà del nom que els nostres progenitors trien per a nosaltres o dels seus orígens, si bé això també ens afecta en diferent mesura. Ni tampoc és la identitat nacional la principal ni la més important per a tothom. Sobre les primeres persones nascudes de l’any i la identitat, heus ací una sèrie de reflexions:

La identitat no és una qüestió determinada per la sang ni la genètica i, per tant, no és immutable ni ens ve predeterminada. La família és un dels primers agents socialitzadors i tindrà un efecte força important en la configuració de la nostra identitat però, per sort, no vivim tancats a casa nostra, aliens a l’entorn social.

Per contra, la identitat és una construcció social que, a més, evoluciona al llarg dels temps. Ser català no és el mateix ara, en un món globalitzat i hiperconnectat, que fa setanta o cent cinquanta anys enrere. Si la identitat catalana ha persistit durant tots aquests anys és en part per no estar vinculada a la sang.

Determinar la identitat d’algú en el moment mateix de nàixer és problemàtic. En primer lloc, es desconeix la seva situació i la de la  seva família, més enllà del nom triat. Però, a més, negar la catalanitat a algú que, molt segurament, creixerà i viurà a Catalunya és tancar una porta a la possibilitat d’una vida plena i normal. Si socialment se li nega la catalanitat des de ben menut, què passarà en un futur?

És absurd vincular la identitat nacional amb el nom o el cognom. Durant el segle XX va arribar gent a Catalunya d’arreu d’Espanya i molta d’aquesta gent va optar per posar als seus fills i filles noms tradicionals de les seves famílies o les seves regions d’origen. Negarem, també, la catalanitat dels descendents dels migrants espanyols a Catalunya, molts dels quals van ser els impulsors de la immersió lingüística?

El català és una part important de la identitat catalana. De fet, podríem considerar que n’és una part fonamental. Tenint en compte la situació actual en què el català ha de conviure amb una llengua amb major presència internacional i amb major suport institucional i mediàtic, també a Catalunya, com pretenem sumar parlants de la nostra llengua, si ja considerem d’entrada que no ho poden ser, de catalans? No crec que aquesta sigui la forma de salvar la nostra llengua i garantir que pugui ser emprada arreu i amb normalitat.

A tots els països del nostre entorn els postulats d’ultradreta estan en auge, essent incorporats molts d’ells per partits més moderats. Això s’està deixant notar en el tracte cap a les persones migrants, així com en un ressorgiment de l’identitarisme. Hem de lluitar les concepcions més essencialistes de la identitat si no volem acabar com a França, amb comunitats paral·leles, part de l’origen de les quals és la negació de la condició de franceses que han patit per tenir orígens estrangers.

I ja per acabar, què diu de nosaltres que davant d’un fet tan especial com és el naixement d’una nova vida ens preocupem més pel color de la seva pell i pel seu nom que pel seu benestar? 

Deia la filòsofa Hannah Arendt a la seva obra La condició humana que “el nou començament inherent en el naixement pot fer-se notar en el món només perquè el nouvingut té la capacitat de començar una cosa de nou, és a dir, d’actuar”. Esperem que aquests nounats nascuts a Catalunya es facin notar i aportin noves formes de ser català, amb influències variades vingudes d’arreu, però alhora genuïnament catalanes. I si no ho fan, com a mínim que no sigui perquè els ho hem impedit des del moment mateix del seu naixement.