Albert Fabà, l’home desdoblat

A propòsit del seu segon dietari: En el record encara

MARTA VALLVERDÚ BORRÀS

Potser sí que el temps passa volant quan et fas gran. Ho dic, perquè em sembla que fa quatre dies que l’Albert ens va presentar el seu primer dietari: Dietari ebrenc d’un bipolar i ja fa quatre anys. Aquell text va ser crucial perquè finalment vam entendre la seva personalitat, que no era la d’una persona llunàtica que apareixia i desapareixia com els ulls del Guadiana sinó que era expressió del seu trastorn bipolar. El vam comprendre més, el vam estimar més.

Ara ens brinda un segon dietari: En el record encara, que abraça tres anys: del març de 2021 al març del 2024, que pràcticament acaba amb la mort del gran fotògraf Joan Guerrero.

Com és aquest dietari a diferència del primer? No hi ha grans distàncies de plantejament. Els dos parteixen de la personalitat coherent de l’Albert, són un mirall del seu jo. Un jo que s’estructura, que es pensa i s’explica a ell mateix tot escrivint-se. No és, però, un dietari profundament íntim. L’Albert es guarda els registres més personals i privats, com per exemple la descripció de l’onada sinuosa que li provoca pujades i baixades d’estat d’ànim a causa del trastorn. Jo crec que és un dietari pensat per publicar, dirigit al seu cercle social ampli, com a una tribuna.

L’Albert se’ns ofereix des d’una perspectiva comuna a la majoria de nosaltres: som grans, ja hem superat els 60, o més. L’etapa d’interès per la creixença dels fills ja resta lluny i el nostre focus d’atenció i de preocupació ha passat als pares, que s’han fet vells, que tenen xacres. Nosaltres hem passat viscut aquesta etapa en què ens n’hem fet responsables i hem conviscut amb els seus espais, els hospitals i les residències: els hem cuidat, n’hem estat absolutament pendents, ens han absorbit i ens han fet patir, fins que ha arribat el dia de la desaparició. Aquest és doncs el centre d’atenció de la primera part del dietari. Per diversos motius, l’Albert se centra més en el seu pare, cap al qual professa una gran admiració, pel seu enginy, per la seva creativitat, per les seves idees, pel seu caràcter carismàtic i obstinat fins al final, i en part el dietari respon a la necessitat de fer perdurar la seva memòria amb la lletra impresa. L’Alberto havia estat un personatge rellevant de Tortosa, lluitador d’esquerres i artista, i anem resseguint els seus últims mesos: l’intent de suïcidi, la demanda d’eutanàsia, l’arribada de la mort de forma natural. 15 dies després mor la mare, la Cinta, i mig any després se’n va de forma sobtada la Maribel, la mare de Noemí, la seva sogra, amb qui tenia una bona relació afectiva. La mort és el leitmotiv del dietari, que com una tornada va consignant la marxa dels qui ens deixen. La consciència de tots els familiars i amics que se’n van també forma part de la nostra edat vital. El punt final d’aquestes persones implica en el text de l’Albert un repàs de cada trajectòria biogràfica, una revisió de les seves actituds i dels seus compromisos cívics.

Tanmateix no és un dietari pessimista. L’Albert no s’ensorra, no expressa moments depressius. Si de cas nostàlgia, com quan evoca moments de la seva infantesa i joventut, també tendresa, com quan recorda la mare. És un dietari de passats, però també de presents, de crònica de les seves activitats quotidianes aqueferades. És un text, més que de descripcions o de lirismes, d’aportacions d’idees i de consignació de fets i de projectes.

Pel que fa a l’espai, ja sabem que l’Albert és un home desdoblat en dues poblacions que aprecia: Tortosa i Santa Coloma. Té el pis a Sant Andreu però viu a cavall del Delta i del Barcelonès Nord. Tortosa és el seu lloc de naixement, on conserva amics, no en parlarem aquí, només esmentarem com estima la casa del Turó, gairebé al bosc, bastida pels pares, on l’Albert entra en contacte amb la vida natural i fa de pagès i de boscater. Una de les seves pàgines antològiques és l‘entrada en què exposa el manual laboriós de com fer un bon foc de la llar. D’aquesta manera, ens explica l’Albert, el ritual antic de preparar el foc mil·lenari pot ser una forma d’assolir la felicitat.

L’amor per Santa Coloma és diferent: és el lloc de culminació del compromís polític. Tots recordem aquell jove entusiasta de MCC que es va fer sobiranista amb la Crida.

Voldria aturar aquí un punt el comentari del seu llibre per evocar un record compartit, quan els dos formàvem part de la Crida la Solidaritat amb la llengua i la nació catalanes. Eren els anys 80, teníem entre 20 i 30 anys. Tots els rètols de l’administració pública eren en castellà. Per això el grupet de la Crida de Santa Coloma vam decidir de catalanitzar el nom d’alguns carrers un dissabte a la tarda. Érem a la “calle Sagarra”, l’Albert pujat en una escala, encolant un paper damunt de la placa: “Carrer Sagarra”. Llavors se’ns presenta un municipal amb mostatxo d’aspecte de milhomes, evidentment parlant en castellà, i decideix detenir-nos, però em mira a mi i resta estabornit: em reconeix, jo havia estat la seva mestra de català i s’avergonyeix de no parlar-hi. Decideix demanar reforços. Ens porten a tots al “cuartelilo”, al local de la policia local, que llavors era a Can Sisteré. Recordem: Can Sisteré havia passat a ser de local falangista de la OJE a seu de la policia i allà ens retenen una bona estona i no saben què fer amb nosaltres. Al final l’Albert té una pensada de les seves:

—Truquin a l’alcalde, a Lluís Hernández. Ell ens coneix —i tant que ens coneixia, per a les bones i per a les dolentes—. Ell mateix els dirà que ens poden deixar marxar.

Li fan cas i li truquen, però no el troben. I llavors continua l’Albert:

—Doncs llavors ens n’anem. Passi-ho bé —I ens en vam anar, aparentant seguretat, però de forma apressada. I la policia va veure impotent com marxàvem, amb uns ulls com unes taronges, sense saber com reaccionar.

He treballat amb l’Albert en diverses organitzacions, i això m’ha donat el privilegi de compartir les seves pensades originals i atrevides. Per cert, temps després de la nostra acció de la Crida, l’ajuntament decidia catalanitzar les plaques dels carrers.

Torno a la trajectòria de l’Albert a Santa Coloma: durant els 80 esdevé activista lingüístic com a mestre de català de l’Heura, a continuació ecologista amb l’AGRAM i un dels puntals defensors de Can Zam i de la Serra de Marina, més endavant independentista amb l’ANC i defensor de la cultura catalana amb Òmnium. A través d’aquest engranatge cívic l’Albert s’ha relacionat amb la gent compromesa per la transformació social i cultural de la ciutat i del nostre país. I així, al dietari, passa revista a un conjunt de personatges colomencs: Josep Pitarque, Jaume Sayrach, Rafael Trias, Joan Guerrero, Chema Corral, Rodolfo del Hoyo, Gabriela Serra, jo mateixa. Ens evoca també el complot llunyà de la revista La Barrila, la recordeu? Aquell còmic satíric i esperpèntic de la vida colomenca dels 80, dibuixat per Azagra i amb guió de l’Albert, de Jordi Rovira i de Jordi Garcia, on apareixien les caricatures dels personatges kulumencs. Perquè a més a més, en aquella època les idees de l’Albert podien ser explosives i feien petar de riure. Això tampoc no ho explica en el dietari, ho aporto jo també de la meva collita de records: rememoro aquell festival de fi de curs de l’Heura, en què ell i en Jordi Rovira, crec que també l’Enric, es van disfressar de ballarines, amb els seus tutús, els seus pels a les cuixes i a la pitrera, i amb els seus salts i desmais per l’escenari.

Perquè l’Albert té un component trapella, té un pòsit de nen, tal com el descriu en una glossa en Jaume Sayrach. En aquest dietari no ensenya gaire aquesta poteta, però no s’està de dir en una entrada que es deleix, en un dinar familiar, per un menú infantil de macarrons amb carn arrebossada.

El dietari reflecteix interessos més de l’Albert adult, diríem. D’una banda hi trobem el seu alt interès per l’actualitat des de diverses vessants. L’Albert és un home ben informat, li agrada llegir sempre que pot l’Ara, El Periódico i La Vanguardia. A través del seu dietari podem resseguir els episodis més rellevants de la política internacional i nacional. Per exemple, el desenvolupament de la guerra a Ucraïna. Profundament racionalista, l’Albert sospesa l’estratègia de la guerra, la marxa dels fronts, les motivacions del conflicte. L’Albert ha evolucionat amb els anys: des de la radicalitat de la joventut ara es decanta per tenir una perspectiva moderada, amb tendència a l’equidistància de l’observació i per tant valora els successos des de diferents perspectives. Després ve la guerra de Gaza, i estudia tota la història recent del conflicte araboisraelià. Ho exposa de forma didàctica, clara. L’Albert analitza un esdeveniment, se l’explica a ell mateix i després ens l’explica a nosaltres, de forma lògica, entenedora, un punt distanciat, com si ho mirés des de fora.

Mirar des de fora: és aquest aspecte de la contenció emotiva del seu caràcter. Ens recordo l’any 2018 o 2019, quan fèiem reunions els de l’Assemblea Nacional Catalana, amb el desastre del procés i de la repressió, i mentre jo estava per dintre feta un mar de llàgrimes i de ràbia, ell no, ell apareixia serè, semblava distant, i podia analitzar i calcular noves estratègies.

Tornem als temes, a les seves cròniques nacionals del dietari, a través de les quals podem revisar la nostra història recent de país: els pactes i desavinences entre Esquerra i Junts, els acords al parlament espanyol amb les seves contrapartides, el procés d’Amnistia. Tot plegat, ens fa refrescar la memòria col·lectiva recent. També trobem d’altres interessos que ja li coneixem, com la passió per la sociolingüística, on demostra el seu moderat optimisme, potser és una rèmora de l’optimisme de la voluntat gramsciana. Ja sabeu que l’Albert persisteix d’assegurar que el català no entrarà en un procés d’extinció mentre la llengua no es deixi de transmetre de pares a fills.

Però on l’Albert demostra que xala i xala de veritat és amb la cultura popular, per exemple amb els festivals de jotes i música del Delta, com els del cantant Quico el Celio. I d’aquí ve la derivada, la seva passió per la Nova Cançó i sobretot per Raimon, que esdevé el centre d’interès de la segona part del dietari. Ja sabeu com l’Albert admira el personatge i com es fa seves les cançons. D’aquí ve l’origen de la preparació des seus concerts, dels quals hem estat públic pacient i fidel. L’Albert necessita comunicar i se sap un bon comunicador, necessita aquesta vibració de representar públicament, cantant les cançons de Raimon o recitant els poemes de Vicent Andrés Estellés. O preparant l’espectacle Els ulls dels pobres, en homenatge a Guerrero, amb les seves fotografies de Sudamèrica i els poemes de Casaldàliga. En bona part d’aquests espectacles l’ha acompanyat el seu amic, músic fidel, Josep Pasqual. I és divertit llegir els afanys i les peripècies que li provoquen la preparació dels espectacles.

Com no podia ser d’altra manera el dietari acaba amb Raimon, amb el comentari i la citació del seu dietari: Punxa de temps, com a mirall suggestiu del seu. De dietari a dietari, cita bellament l’elegia de Raimon per la mort del seu guia i amic Salvador Espriu el 1983, amb l’expressió d’aquelles emocions que l’Albert no ha pogut o no ha volgut expressar.

Pel que fa a l’estil, En el record encara és un dietari col·loquial, sense floritures, sense artificis. La bellesa es troba en el ritme i en el contingut. És un llibre amè, humanista. Voldria tancar amb la pàgina que per mi és la més bella del recull, i la bellesa es troba, com dic, en la crònica d’aquelles hores perfectes del divendres 23 de juny de 2023, on s’inclou tota la tendresa de l’Albert i tot el seu amor per la família i el país. És el dia de l’enterrament de les cendres dels tres grans traspassats: Alberto, Cinta i Maribel, ben junts, al costat de l’olivera del Turó. Arriba la posta de sol i la mort del dia, però amb la celebració de la revetlla en el nostre cor reneix la vida, la nostra cultura celebra des de l’antiguitat la nit més curta i el dia més llarg, amb un homenatge al sol i al foc, amb l’alegria dels nens de la família, com un reflex de la cadena del cicle natural que ens regenera. Les coses acaben però d’altres recomencen. Sempre, però, amb la mirada greu cap al passat.

Com a conclusió de tot plegat, doncs, llegir En el record encara és un retrobament amb el nostre amic Albert, amb les seves peripècies hiperactives, però també un retrobament amb nosaltres mateixos, perquè és la nostra veu que ressegueix amb detall, amb afecte, els avatars de la història col·lectiva d’aquests recents tres anys passats. Enhorabona Albert.

---