‘I have a dream’
Res a celebrar
BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 10
“Acabo d’arribar de Poblenou, on ens hem trobat els antics redactors i col·laboradors de la revista 4 Cantons. M’ha semblat descobrir-hi les ganes d’evocar uns anys que valoren com una època feliç i important. Tots érem més joves i ens unia un treball il·lusionant. La revista 4 Cantons va ser fruit d’aquella il·lusió, i l’expressió de la voluntat d’implicar-nos en el barri, a través d’una plataforma oberta a tothom.”
Jaume P. Sayrach Vuitanta anys (Fragments del Dietari 2007-2009)
AGUSTINA RICO
Al Poblenou, en Jaume funda la revista 4 Cantons, que serà una pedrera de periodistes, com ho havia estat Acción a Vilafranca i com ho serien, temps endavant, Grama i Fòrum Grama a Santa Coloma de Gramenet. El nom, el va agafar d’un topònim molt popular al barri, els Quatre Cantons, que correspon al carrer de Marià Aguiló en confluència amb els carrers de Pere Quart i Sant Joan de Malta. Marià Aguiló era l’únic carrer que no havia estat tallat per la construcció d’una fàbrica. La seva prolongació, Sant Joan de Malta, era el camí natural fins al barri del Clot. El nom de la revista també volia dir que estava oberta als quatre vents (de la pluralitat i la diversitat) com els 4 Cantons ho estaven a facilitar el trànsit fluït del barri. En el disseny i en l’alternança tan característica del ‘quatre’ amb lletres i amb xifra hi havia la mà de l’escultor, gravador i pintor Josep Maria Subirachs, fill d’una família d’obrers del Poblenou, destacat artista contemporani, autor de la façana moderna de la Sagrada Família.
La revista va tenir diferents etapes i va tenir diferents directors, un dels quals va ser mossèn Joan Soler, que ho va ser una temporada “de mentida” per poder emparar la publicació sota el “paraigua” de l’Església. Joan Soler coneixia en Jaume-P. Sayrach des de feia anys, des del Seminari, com ja s’ha vist en el capítol anterior. A proposta del mateix Jaume, va substituir-lo a Santa Maria del Taulat quan, un altre cop inesperadament com havia passat a Vilafranca, va ser tret de la parròquia on feia de vicari. A Santa Maria (també coincideixen els noms de les parròquies de Vilafranca i del Poblenou), en Jaume desplegava una enorme activitat que s’estenia més enllà de l’àmbit parroquial. Des del bisbat, novament és enviat a un destí triat per les autoritats eclesiàstiques. En aquest cas, a estudiar Teologia a Roma. Aquest temps de formació, els propis estudis i l’estada a Roma i altres indrets seran una font de vivències que li deixaran petja. I seran el parèntesi en la seva trajectòria com a sacerdot entre el Poblenou i Santa Coloma.
MOSSÈN SOLER, DIARI DE PRESÓ
Fem un salt en el temps, passem de la tardor de 1963, en què en Jaume arriba a Roma, a la tardor de l’any 1975, en què Joan Soler -rector de Santa Maria del Taulat al Poblenou- va ser detingut acusat de col·laboració amb terroristes i es va convertir en l’únic capellà a Catalunya que estava incomunicat a la presó. Tot això passava el mes de novembre, pocs dies abans de la mort de Franco, la data que ha quedat com el 20-N. Mossèn Soler va ser un dels afectats col·laterals de l’anomenat “cas Huertas”.
Josep Maria Huertas Clavería, destacat periodista barceloní, veí de Poblenou, es va convertir en un referent del periodisme antifranquista en ser processat i empresonat per un article publicat al diari vespertí Tele/eXprés al juny de 1975 que va irritar els militars. La detenció de Huertas va provocar a Barcelona la primera vaga de periodistes de l’estat espanyol. El periodista es va convertir en un referent de la repressió rebuda per professionals i mitjans en aplicació de l’anomenada Llei Fraga (promoguda pel ministre de Información y Turismo Manuel Fraga Iribarne), que substituí la censura prèvia existent fins llavors. El seu cas es va complicar ja que, un cop a la presó, Huertas va ser relacionat amb un dirigent d’ETA per uns apunts trobats i tot plegat va acabar involucrant mossèn Soler i diversos religiosos més.
Joan Soler va estar incomunicat a la presó Model tres dies, i condemnat a sis mesos d’arrest domiciliari fora del Poblenou, a l’oratori barceloní de Sant Felip Neri, al Barri Gòtic, d’on només sortia per dir missa i amb escorta. Quan el vaig anar a veure en la preparació d’aquesta biografia, em va donar una còpia del seu Diari de presó, testimoni d’aquells temps d’angoixa. En transcric alguns fragments: “Em van venir a buscar prop de les 11 del matí de diumenge. Acabava de celebrar un casament. Els vaig dir que em deixessin treure l’alba. Em pensava que eren d’un grup sindical que venien a demanar el local per fer una reunió. M’ensenyen l’ordre de la meva detenció.” “Veig el Huertas, passo per l’altre costat i el miro amb un suau somriure. No podia parar-me ni parlar. Em va agradar molt saber que estàvem a la mateixa galeria, la quinta, em penso.” “Em diuen que ha vingut a veure’m el Doctor Jubany (bisbe de Barcelona). Per poder veure’l havien hagut de telefonar a Madrid. Va ser un moment de molta joia i emoció. El Sr. Bisbe estava molt afectat i preocupat per mi. Em diu que està al meu costat i que farà tot el possible per mi. I diu al director que no soc cap terrorista i que soc molt bon capellà i que per mi posa les mans al foc.” “M’adormo donant gràcies a Déu i pensant que les parets de la presó són testimoni de la meva constant pregària, dels meus cants desentonats i de l’acceptació serena de la voluntat de Déu.”
EN RECORD DE HUERTAS CLAVERÍA
És de justícia en aquesta biografia coral de Jaume Patriç Sayrach fer un incís per recordar el periodista Josep Maria Huertas Clavería (1939-2007) tant pel seu vincle amb Poblenou i amb el periodisme popular com pel que ha significat el seu mestratge en la gent de Grama, la revista que en Jaume fundaria a finals dels 60 a Santa Coloma de Gramenet. Huertas va ser el continuador de la tasca de 4 Cantons quan en Jaume ja no hi era i també va dirigir la revista mensual juvenil en català Oriflama (1961-1977), paradigma de modernitat en disseny i en continguts. Huertas, poblenoví d’adopció, és una figura històrica del barri. Mestre i “germà gran” de molts periodistes joves dels anys 70, era tota una referència ja que els seus reportatges sobre les dures condicions de vida dels barris barcelonins i de la perifèria van omplir per primera vegada les pàgines dels diaris. Aquell periodisme de denúncia, que inspirà moltes publicacions i més d’una generació de periodistes i fotògrafs, era menystingut per una part de la societat i de la professió que el titllava de periodisme “de barraqueta”. El llibre recentment aparegut Cròniques del fang, del seu company i amic de molts anys Jaume Fabre, recull fidelment aquesta etapa del periodisme català. Amb Fabre va escriure una magna obra, Tots els Barris de Barcelona, en què s’agermanen la investigació històrica i el reportatge de carrer. Els joves deixebles de Huertas -periodistes i corresponsals de premsa– són coneguts com els “huertamaros”, entre els quals la gent jove de Grama teníem l’honor de comptar-nos.
MESTRE DE LA PREMSA DE BARRIS
Conscient de les mancances amb què es trobaven els naixents butlletins dels moviments socials i els de les encara no legalitzades AA de VV, va organitzar a mitjans dels anys 70 un curset de periodisme els dissabtes a la tarda. Un grupet de Santa Coloma hi anàvem amb l’autobús de la línia FS, que partia del carrer García Morato (actual carrer Pompeu Fabra) i travessava el Poblenou camí del carrer de Trafalgar.
Jo ja escrivia al butlletí Amigos del Fondo, que portava en Jaume, i també era a la revista Grama, per tant ja tenia mestres i feia pràctiques, però és que en Huertas ho donava tot -com es diu ara– en cada sessió. Eixamplava els temes, sempre portava materials diversos per veure, per tocar i per emportar-nos-els si ens feien gràcia (petits tresors com titulars i notícies en lletres de plom, teletips, galerades, fotografies, proves de portades…). Donava apunts: els gèneres periodístics, aprendre a “llegir” un diari (titulars, primera pàgina, seccions, dimensions i posició de les notícies, la publicitat…), els diferents tipus d’entrevista, les tasques dins la redacció, els oficis de la impremta, les agències periodístiques…
Entre mil anècdotes i curiositats, ens va explicar la importància social i econòmica de les esqueles, ens va ensenyar a desxifrar les abreviacions dels anuncis per paraules i ens va explicar les moltes coses de la vida quotidiana per a les quals es feia servir el paper de diari. I ens va portar a veure en acció la impressionant rotativa de La Vanguardia, que era al Poblenou. Anys després, treballant a l’ensenyament, quan tot s’anava normalitzant però encara calia tirar de materials i de mètodes artesanals –sempre tan útils– amb aquells apunts del Huertas com a base vaig poder oferir a l’institut (el Puig Castellar) una assignatura optativa de periodisme, una EATP se’n deia en aquells temps del BUP i del COU.
A la seva mort, Santa Coloma va dedicar a Josep Maria Huertas Clavería un carrer al barri del Raval de la població.
4 CANTONS DES DE DINTRE
Tornem al Poblenou dels anys 60. La Maria Paller Casas formava part de la joventut inquieta del barri quan hi va arribar en Jaume el 1961. Va formar part de la primera redacció de la revista 4 Cantons i del nucli que va posar en marxa nombroses activitats relacionades amb la revista. I, com ja havia passat abans i passaria en el futur amb uns altres amics, en Jaume va oficiar el seu casament. Rememora en el següent escrit aquells anys carregats de noves experiències i de grans esperances.
“Era un capellà jove i, sobretot, progressista –progre com nosaltres dèiem– que portava nous aires, noves mirades, noves maneres de fer que, nosaltres, un grup de joves inquiets que volíem canviar el món, vam rebre il·lusionats. Eren temps obscurs d’una dictadura que ens sumia en un món que el volíem diferent i la seva arribada va aglutinar molts d’aquells ideals que teníem. Pel que fa als meus records d’aquella època, han restat com una gran experiència de vida.
Va impulsar i iniciar la revisa 4 Cantons, impossible de realitzar si no hagués estat sota l’empara de l’Església i en aquest cas la responsabilitat oficial del venerable rector Joan Playà. Jo vaig viure la primera època de la revista. Vam ser moltes les persones que ens hi vam implicar tant en l’organització, com en la redacció, en l’administració i tots el que implicava intentar que sortís, en un temps en què hi havia la censura prèvia —un malson que calia tenir present—per tal d’evitar mals majors per part del Ministerio de Información y Turismo.
Les reunions eren setmanals, i si calia fer-ne alguna més, tothom hi estava disposat. Jo les esperava amb il·lusió, eren llargues i de vegades, força denses. I tothom sortia amb una feina que havia de fer. Començaven amb la informació prèvia, lectura d’articles de les diferents seccions, estat de comptes, propostes… Hi havia una bona organització: consell de direcció, redacció, administració, equips, col·laboracions externes…
Una secció fixa que hi havia era la de l’Agenda. Ens ocupàvem d’aquesta secció la Rosa M. Tarrós i jo mateixa. Tinc uns bons records de les indagacions que fèiem. Calia també fer moltes gestions i visites a persones de diferents àmbits: escultors, pintors, escriptors, historiadors… la qual cosa representava un plaer només de poder-hi parlar, encara que fos per demanar-los alguna col·laboració per a la revista o de tipus econòmic. També recordo fer algun sopar amb el Jaume i el grup de 4 Cantons en un bar del carrer Pujades cantonada amb Marià Aguiló. Era una altra manera de trobar-nos i parlar del món, de la vida i del que ens abellia.
A la revista hi havia la secció d’entrevistes. Una que recordo força bé va ser la que vam fer en Nicasi Camps i jo a la cantant Salomé, amb el motiu del triomf de la cançó catalana, al V Festival de la Canción Mediterranea. La cançó guanyadora va ser Se’n va anar interpretada per Raimon i Salomé, el 22 de setembre de 1963. Em veig asseguda al sidecar de la moto del Nicasi Camps anant cap a casa de la cantant. Era com un premi fer aquesta entrevista per tot el que representava aquell guardó per a la nostra llengua i cultura.”
BREGANT AMB LA CENSURA
La censura prèvia era un mal tràngol que tenallava les publicacions i també les impremtes, que s’exposaven a dures sancions si imprimien material no autoritzat. La Paller recorda un episodi d’aquell continu estira i arronsa amb els censors.
“Pel que fa al tema de la censura, m’ha ajudat a rememorar-la els papers que ara tinc a les mans del desembre de 1963, unes galerades amb una nota escrita de Jaume P. Sayrach:
Exemplar del 4 Cantons número 12 parat per les traves del Ministeri.
Contràriament al que s’havia convingut, hi van posar el timbre de censura.
Reparos del sr. Delegado: “¿por qué lo escriben en catalán, si va a los inmigrantes que son castellanos?” Resposta del mossèn: “porque la inmigración también es problema de acogida por parte de los que los reciben, los cuales son en mayoría catalanes. Buscamos la mutua comprensión.”
Mentre estàvem negociant amb el Sr. Delegado del Ministerio, telefonaren a la impremta que fessin un document comprometent-se a no editar 4Cantons sense la censura prèvia del Ministerio.
4 Cantons no es limitava a les tasques d’una revista, sinó que tenia una mirada més àmplia. Va organitzar diversos actes, com el primer recital que va fer Raimon en solitari. Va ser el dimarts, 15 de febrer de 1966 a les 10:30 de la nit a l’Aliança. Decorat de X. Martí i J. Sarsanedas, presentació de Rafael Pradas. El concert va ser un gran èxit de públic i va tenir ressò en diferents àmbits. Va ser un no parar i molts nervis aquell dia. Recordo veure persones amb els ulls humitejats en sentir les cançons i la veu de Raimon. Un altre concert que es va organitzar va ser el 4 de desembre de 1966, també a l’Aliança, amb el nom de 3 veus 3 guitarres: Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Francesc Pi de la Serra.
Una altra activitat promoguda per 4 Cantons va ser la revista parlada Tribuna, molt moderna per a l’època. Era també una idea de Jaume P. Sayrach. Només recordo la primera edició que se’n va fer a la biblioteca de la Caixa de Pensions (Rambla-Pujades). La revista parlada representava tot un repte. El format permetia l’exposició d’algun tema, entrevistes, música, presentació de diapositives, art, literatura…, i molts nervis.”
En un altre escrit, llegit en el funeral d’en Jaume, la Maria Paller condensa el balanç d’aquell temps compartit: “ Els anys i el viure fan que les persones transitem per camins diferents i el lligam de l’amistat esdevingui un fil, però que es manté i no es trenca. Celebro haver-te conegut, encara que el retrobament hagi estat breu. Has estat una persona extraordinària, has deixat una petja important per on has passat. La teva lluita, la teva humanitat, la teva cultura, el teu amor per l’altre em fan pensar que ningú no t’oblidarà mai.”