Abolir els gratacels. Abolir els telèfons mòbils

ALEJANDRO ROMÁN GÓMEZ-MANSILLA

Ha arribat al meu institut la notícia (i la proposta de funcionament) de la nova norma que restringirà l’ús de telèfons mòbils a secundària a partir del curs vinent. La qüestió del telèfon mòbil no és nova al món de l’educació, ja fa temps que els centres catalans inclouen alguna norma que regula el seu funcionament. La jerarquia normativa ha fet que l’aplicació de tota mena de restriccions no s’hagi pres seriosament ni pels alumnes, ni tampoc per tots els docents. Veure alumnes distrets a l’aula i pendents de converses alienes a la seva lliçó és molt comú al paisatge de les aules catalanes.

He de confessar que a mi, personalment, em fa molta mandra haver-me de dedicar a ser una mena funcionari de presons. És cert que la presència dels telèfons intel·ligents, la sobreexposició dels alumnes a xarxes socials i la trampa de la informació d’internet (sovint falsa o malinterpretada), explica en gran part la davallada del nivell acadèmic del nostre alumnat. Encara més cert és que, fer servir el telèfon mòbil durant la classe és una falta de respecte, i que fer-ne un ús encara més descarat (he vist alumnes fent videotrucades o connectats a directes en xarxes socials) és directament una falta d’educació lamentable. Però he de dir que mentiria si digués que no vaig mantenir mai una conversa per algun tipus de xat durant els meus anys d’universitat. I si bé és cert que el mòbil suposa una distracció evident, no és l’única que els alumnes tenen al seu abast. Confiar en la prohibició dels telèfons mòbils com a talismà contra les tragèdies del sistema educatiu és propi d’un simplisme infantil. Ara no pensarem que abolir els telèfons mòbils instaurarà una motivació general entre l’alumnat, o sí? Com a docent i funcionari públic, miraré de complir amb el meu deure, ja veurem si efectivament millora la situació a les aules.

Ara voldria estendre la mateixa reflexió que ens estem fent els instituts a la resta del món. És positiu fer ús del telèfon mòbil a tot arreu? No és cert que la infocràcia ha generat una dependència, no sempre desitjada, amb les xarxes? Necessitem de veritat el nostre smartphone? Des del moment que van arribar aquests aparells intel·ligents a la nostra vida, alguns optimistes del progrés ho han vist com una oportunitat. A mi em sobta que tan poca gent hagi dubtat seriosament d’aquesta premissa.

Diria el cèlebre escriptor argentí Ernesto Sábato a una entrevista feta per Televisió Espanyola que de vegades el progrés resulta ser reaccionari i que en aquell moment, una cosa revolucionària seria abolir els gratacels per l’alienació a la qual ens aboquen. Certament, comparteixo la seva visió. El telèfon mòbil i la big tech podrien ser els nostres actuals gratacels, i no hi ha cap revolucionari que vulgui fer-los caure. La nostra capacitat de crear telèfons mòbils i d’oferir-nos la informació a través d’internet no és una cosa negativa. El que és horripilant, i algú ho ha de dir, és la democratització consumista i clientelar dels dispositius mòbils que hem viscut, ja que ha portat amb ella mateixa més necessitats de les que ha pogut cobrir.

No sé quin resultat tindrà aquesta abolició parcial als instituts. No sé si els nostres alumnes aprovaran, per dir-ho d’alguna manera, els següents informes PISA un cop no hi hagi telèfons a les aules. El que puc dir és que la nostra societat ja ha suspès en aquesta matèria, ja és absolutament dependent de la tecnologia desenfrenada pel capitalisme. Veig a tothom molt preocupat o il·lusionat per la intel·ligència artificial, però a molt poca gent atenta a la reducció dràstica de la intel·ligència natural.