A certa edat ens agrada sentir-nos estimats

Dijous 26 d’octubre es va celebrar a l’auditori de Can Roig i Torres la festa d’entrega dels tercers Premis Alcalde Boada, organitzats per Esquerra Republicana de Catalunya, per reconèixer la feina de persones i entitats. Josep Pitarque va ser distingit amb el premi al ciutadà de Santa Coloma. A continuació reproduïm el seu discurs d'agraïment. 

JOSEP PITARQUE

Quan em vau dir si acceptava aquest premi, vaig pensar que moltes persones podien estar aquí dalt en el meu lloc, perquè m’han acompanyat en aquest recorregut de lluita.

També vaig pensar en el meu pare, que havia anat a defensar la República com en Celestí Boada i era votant d’Esquerra Republicana, i li hauria fet il·lusió estar avui aquí.

Deixo l’escola el 1962 i vaig a treballar als 14 anys.

Com un crio començo a col·laborar en la Festa Major del barri del Raval, molt orgullós del nom Raval.

Aprofito per reivindicar la història i la personalitat pròpia d’aquest barri, que en moltes ocasions ha quedat una mica oblidat. Una mostra d’això és que després de molts anys de lluita per l’ambulatori, li han posat el nom del barri del costat, “Santa Rosa”, que diuen que té més pedigrí.

Alguns dels personatges del barri en l’època de la meva joventut eren en Pere Sagarra d’ Esquerra Republicana, el senyor Amado de la CNT, Hernández del PSOE i Cámara de la Oz del PSUC , tots ells represaliats polítics.

Al Centre Social es feien grans discussions de qui era culpable d’ haver perdut la guerra. Amb ells i a la feina vaig començar a agafar consciència de classe.

Temps més tard vaig afiliar-me al Moviment Comunista, això va comportar un fort emprenyament de tots quatre.

Una vegada legalitzada l’Associació de Veïns del Raval, el 25 d’abril de 1975, i creada la coordinadora de les Associacions de Veïns, vam participar en l’elaboració del Pla Popular amb en Xavier Valls per poder salvar la ciutat.

Al mateix temps, lluitàvem per una ruptura amb el règim franquista per obtenir les llibertats democràtiques i els ajuntaments democràtics.

Al barri del Raval, vam salvar els Pins (terrenys anomenats del Motocròs, limítrofs amb Badalona), el riu Besòs (exemple de nivells màxims de contaminació, va ser anomenat “claveguera a cel obert”),

vam aconseguir equipaments, el metro i vam fer uns barris més amables per viure-hi.

Encara tenim pendent aconseguir una planificació completa de Can Zam.

El 17 de març del 1986 vaig tenir una sentència de desterrament per defensar el dret a l’habitatge i per lluitar contra l’especulació immobiliària.

La unitat d’acció de tota la ciutat va impedir que fos desterrat, però continuem tenim desnonaments – ara encara més que els 25 anys de finals del segle passat – i problemes greus d’ habitatge.

Santa Coloma continua sent una de les ciutat mes pobres de Catalunya.

I falta participació de la ciutadania en la presa de decisions que afecten la ciutat.

Des dels barris, també hem lluitat per problemes més globals: pels drets de les dones, per la Pau, contra l’Otan, contra les Nuclears, pel No a la mili, per la solidaritat amb altres pobles, per la defensa del català, etc. I

hem treballat per fomentar la participació de joves i grans en la cultura, l’oci i la vida de la ciutat.

Des de l’Ateneu Popular Júlia Romera, fundat l’any 2001, hem treballat diversos col·lectius per la sensibilització ciutadana sobre aspectes que afecten d’una manera molt profunda la nostra societat com la precarietat de l’habitatge, l’acollida dels ciutadans nouvinguts, els drets dels més vulnerables, el canvi climàtic, el consum responsable, etc.

A la vegada hem procurat mantenir sempre activitats culturals com exposicions, presentacions de llibres, conferències i trobades que han fet del Júlia Romera el referent d’una època.

Aquests últims anys, també amb l’ANC, hem estat en la lluita pels drets nacionals, pel dret a decidir i per la independència de Catalunya.

A nivell més personal, en jubilar-me vaig crear Gramenet tv, per recollir documentació ( vídeos, revistes, escrits, etc. ) de lluites populars i històries personals de lluitadors de base i d’entitats populars que es perdrien ja que no formen part de la història oficial.

 Ara, al 2023, tenim nous problemes que necessitem noves solucions i continua sent necessari estar organitzats per fer-hi front. Necessitem continuar lluitant i continuar documentant-ho i explicant-ho.

Gràcies a la meva companya, Elvira. Hem estat junts en moltes d’aquestes mogudes i en la defensa dels drets de les dones, en les lluites d’ensenyament, en el treball de solidaritat amb la immigració…

I amb molts dels que sou a la sala que a més de les lluites hem tingut també temps de cultivar la cultura, l’amistat, l’oci i els viatges.

 Coi!, a certa edat també ens agrada sentir-nos estimats pels amics i amigues.

Gràcies a ERC i als membres de la comissió Premi Celestí Boada. Gràcies a totes i a tots els que hem coincidit aquests últims 60 anys en les lluites. Gràcies per haver vingut i acompanyar-me en aquest moment.

“No hi ha camí per la pau, la pau es el camí” (Gandhi)