La cruïlla on tots els camins comencen

Relat literari de JOAN TUDELA

Són els estudiants universitaris una classe social? Deixem la pregunta oberta. En tot cas, seria una classe marcada per l’edat (jove), de la mateixa manera que els pensionistes formaríem una classe social igualment marcada per l’edat (avançada). El que és indiscutible és que, en determinats moments de la nostra història recent, els universitaris han esdevingut un actor social important; a Catalunya, acabem de commemorar els seixanta anys de la Caputxinada; a Europa, d’aquí a dos anys, recordarem el Maig del 68. El protagonista d’aquest relat és l’arquetipus social d’un estudiant universitari de l’any 1990 a casa nostra.

Tenir vint anys l’any 1990 i exercir d’estudiant no és un mal assumpte. A classe es poden fer moltes coses. No anar-hi, per exemple; el bar de la Facultat és acollidor, més que la biblioteca. A classe s’hi pot badar, i dibuixar a la taula sanefes, i ninotets, i escriure-hi frases inspirades, i mirar les cames de la noia de la dreta, i xiuxiuejar secrets a cau d’orella, i fins i tot escoltar el professor a veure què diu. A cada classe hi ha la majoria silenciosa, més els tres o quatre alumnes aplicats que produeixen la matèria primera a partir de la qual es fabriquen els apunts fotocopiats, més el setciències, que ni escolta ni anota res ni llegeix la bibliografia, ni tan sols hi va gaire, però que sempre es veu amb cor de fer la pregunta definitiva. A la Universitat tothom va una mica a la seva, no és com a l’institut. Però a l’hora de la veritat impera la fraternitat de classe. Amb els exàmens, poca broma. El tràfic d’apunts, les cues a la fotocopiadora i les aules de sobte atapeïdes formen el paisatge abans de la batalla: el primer parcial, el segon parcial i el final (de repesca i per pujar nota), i, per als qui han ensopegat, el de setembre. Els universitaris d’anys enrere volien fer aquí la revolució. Els francesos del Maig del 68 i els xinesos del Maig del 89 van fer-la. Ell només vol fer la carrera, que no és cap mal. No s’hi mata, però tampoc no en passa del tot, de manera que en acabar l’últim curs sabrà tot allò que se suposa que ha de saber. A casa seva no passen angúnies econòmiques, però ell sovint s’exclama que no té ni un duro. Vol dir per a les seves coses. Els d’abans es divertien fent política, però ara és diferent. Ara fa falta pasta per a les nits i els caps de setmana. Així és que a les tardes es dedica a fer diners: entrena l’equip de bàsquet del col·legi on havia anat de petit. Altres universitaris vigilen els patis, fan classes particulars, fan cangurs i coses per l’estil. 

Bona vida, tot plegat. Però vindrà un dia que començarà a neguitejar-se per trobar una feina de debò, pensarà seriosament en el dia de demà i deixarà d’assaborir aquells anys daurats que anys a venir enyorarà. Anys de perdre el temps, perquè la vida és llarga; anys de tastar moltes coses, perquè és a la cruïlla on tots els camins comencen.

_____________________________________

Del llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela