Bur(r)ocràcia

OPINIÓ

LLUÍS SOLER ALSINA

A començaments d’aquest segle, experts i dirigents de diferents partits polítics ens prometien que els feixucs tràmits burocràtics, els entrebancs administratius i les esperes interminables eren cosa del passat. Amb la digitalització, la relació de la ciutadania amb l’administració seria més àgil, més ràpida, més interactiva, més transparent. 

Vist des de la perspectiva actual, aquestes promeses semblen una broma. Una broma de mal gust. Lluny de simplificar-se, molts tràmits esdevenen més i més complexos. La suposada rapidesa, o fins i tot immediatesa, s’ha convertit en un malson farcit d’endarreriments. Cert: les llargues cues d’espera ja no hi són… bàsicament, perquè ara cal demanar cita prèvia, fet que implica que (amb molta sort) ens haurem d’esperar unes setmanes abans de ser atesos. D’altra banda, la figura del funcionari o funcionària distant o fins i tot prepotent ja no és tan habitual com abans. El motiu? Que ara hi ha un nombre creixent de gestions que hem d’intentar resoldre nosaltres sols, sense ajut humà de cap mena. I els telèfons d’assistència i suport? Si en fem ús, molt probablement haurem d’escoltar el famós missatge que ens indica que “totes les nostres línies estan ocupades; en breus moments us atendrem”. “Breus?” Serà que Einstein tenia tota la raó quan deia que el temps és relatiu. Molt relatiu.

Per descomptat, tot aquest desgavell genera incomoditats, entrebancs, malestar i angoixa al comú dels mortals. Tanmateix, hi ha alguns sectors que encara s’hi veuen més negativament afectats. El primer d’ells són les persones amb menys recursos formatius i que estan menys avesades a l’ús de les noves tecnologies. Aturats de llarga durada, sol·licitants d’ajuts socials, estrangers amb poc o nul coneixement de l’idioma i els costums, pensionistes. I així successivament. Altrament dit, són justament les persones amb més carències econòmiques, socials o culturals les més afectades. Lluny d’ajudar a corregir les desigualtats i d’afavorir la inclusió social, la digitalització de les gestions burocràtiques sovint les agreugen, fent que la sol·licitud i resolució de tràmits esdevingui més feixuga, més incomprensible i més llarga per als estrats més desfavorits de la nostra societat. 

Un segon sector que en surt especialment malparat és el col·lectiu format pels autònoms i les microempreses. Obrir un negoci mai no ha estat una tasca fàcil, però ara cada cop ho és menys. El nombre de tràmits a fer no para de créixer i, en un context on aconseguir ser atès presencialment en un termini raonable sembla missió impossible, qui ho intenta es troba sol i desatès i, per tant, cada cop hi ha d’esmerçar més temps, més esforços, més dedicació, més paciència. Especialment greu és la situació en què es troba la pagesia i, més concretament, les petites explotacions agràries i ramaderes: mancats de personal i recursos, i vivint allunyats de les grans ciutats on es concentren les oficines, han d’esmerçar hores i hores a emplenar tota mena de formularis. Una tasca titànica, gairebé inassolible. 

Un tercer sector que també en pateix les conseqüències de manera especialment negativa seria el personal docent, així com bona part dels professionals de l’atenció sociosanitària i del món de la cultura. És a dir, justament els empleats públics que tenen un contacte més directe, i de major impacte potencial, amb la ciutadania. Tant és així que no entendrem les vagues recents del professorat i del personal sanitari si no tenim present que un dels motius —i no precisament menor— del seu descontentament és justament la sobrecàrrega burocràtica. Haver de restar cada cop més temps a fer gestions burocràtiques va en detriment de la qualitat de la seva feina. I, per descomptat, va en detriment de l’atenció que poden prestar a la ciutadania. És a dir, a nosaltres.

Per tant, la sobrecàrrega burocràtica i la manca d’atenció presencial o telefònica no només es tradueixen en un cúmul d’entrebancs, problemes i pèrdua de temps, sinó que, a més, contribueixen a agreujar les desigualtats: qui té més coneixements, recursos i temps pot trobar estratègies per minimitzar-ne l’impacte negatiu, ni que sigui pagant a gestors i altres professionals perquè els facin la feina més empipadora. En canvi, qui té menys diners, menys temps i menys habilitats digitals hi ha d’esmerçar bona part dels seus minvats recursos i del seu escàs temps lliure.

Però la cosa va molt més enllà. Com més excessiva, feixuga, absurda i difícil sigui la burocràcia, més gran serà la barrera que s’erigeix entre la ciutadania i les administracions públiques. Especialment si, a sobre, la trobada presencial amb el personal burocràtic es veu dificultada (i endarrerida) per l’obligatorietat de demanar cita prèvia o directament substituïda per l’obligatorietat de fer tràmits exclusivament telemàtics. El resultat? Malfiança, recel, incomprensió, impotència, ira. I, per tant, desinterès, o fins i tot hostilitat, cap a les administracions i les institucions públiques. És a dir, cap a la democràcia. 

I és que les traves administratius i burocràtics contribueixen —i de quina manera!— a fer que el fossar entre la ciutadania i els partits i institucions democràtiques sigui més gran i més profund, obrint així les portes de bat a bat a la demagògia. Als discursos que, emparant-se en un malestar —real, no ho oblidem— ens prometen solucions fàcils. A canvi, és clar, que els donem tot el poder.

Un dels compromisos centrals de la campanya electoral de Salvador Illa fou, justament, la simplificació i racionalització de la burocràcia. De moment, però, tenim pocs resultats tangibles, més enllà de discursos, reunions i comissions. Pel bé del país i de la nostra salut democràtica esperem que hi dediqui esforços reals i efectius. I el mateix val a dir per a la resta d’administracions. De totes, sense excepcions. Car ens hi juguem molt.