Entre el culte a la tradició i l’esclat de la modernitat

Joan de la Vega presenta el seu darrer poemari, Hijas de un sol naciente

AGUSTINA RICO

Una frase provinent de la traducció llatina dels evangelis ha esdevingut una d’aquelles sentències que proclamen grans veritats. Diu que parlem del que sentim, que més enllà de convencions i dels “sorolls” diversos que emetem i que ens envolten, allò que ens omple el cor és el que ens acaba sortint en forma de paraules. Ex abundantia cordis os loquitur. En la presentació de la darrera obra del poeta colomenc Joan de la Vega, el passat 19 de març a la Biblioteca Central, moltes van ser les paraules dites per explicar com s’han articulat i com s’han plasmat el cúmul de sentiments, de sensacions i de pensaments que atresora aquest nou poemari. Bellesa, harmonia, dol, contemplació, absència, fragilitat, vida, llum… i també l’abassegadora presència del buit i del silenci.

Hijas de un sol naciente és un poemari bellament editat i curosament acompanyat de magnífics textos com el pròleg del poeta, editor i autor d’estudis filosòfics Raúl Alonso i les delicades i precises ressenyes a la contraportada dels poetes María García Zambrano, Azahara Alonso, Antonio Méndez Rubio i Laura Giordani.

Un homenatge a la poesia japonesa

El poeta i crític literari Eduardo Moga, en la presentació, ens va orientar en el nostre acostament a l’obra amb un text alhora complex i diàfan en què va glossar la dualitat orient/occident, senzillesa minimalista/complexitat d’orfebre i culte a la tradició/esclat de modernitat que dona caràcter a Hijas de un sol naciente. Va dir que el llibre és un homenatge a la poesia japonesa, però que el batec profund que el travessa és occidental. S’hi conrea la tradició de la poesia clàssica oriental amb les composicions en forma d’haiku (poema curt, originari de la Xina, compost per tres versos de 5,7 i 5 síl·labes) i en forma de tanka, composició breu de la poesia japonesa. Haikus i tankes tan estimats i incorporats a les seves respectives obres per alguns poetes occidentals. Els poetes catalans Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Màrius Torres i Salvador Espriu van trobar en aquestes composicions unes formes belles, pures i summament austeres, despullades, per escriure sobre la mort i sobre la natura, i també sobre la vida. Aquests són temes cabdals en Hijas de un sol naciente , obra escrita en castellà i filla de tradicions tan diverses i entremesclades.

Simbolisme espiritual i cultural

El llibre s’inspira en dues obres clàssiques de la cultura japonesa: una de literària i una altra de pictòrica. La poesia de Kobayashi Issa (1763-1828), un dels grans poetes clàssics del Japó, que visqué una vida tràgica. I la sèrie de litografies -el que en alguns moments s’ha anomenat estampes japoneses- de Katsushika Hokusai (1760-1849) Trenta-sis vistes del Mont Fuji , entre les quals hi ha la icònica La gran onada de Kanagawa ( literalment Sota una onada a alta mar a Kanagawa), també coneguda com L’onada o La gran ona. Com senyala Raúl Alonso en el pròleg, en aquesta sèrie d’obres plàstiques, el mont Fuji és tractat com un eix (axis mundi) al voltant del qual gira tot. És un element que té alhora un alt valor simbòlic espiritual i cultural, un punt de connexió entre el cel i la terra, i entre el món i l’inframon. La segona part del llibre “Aquella isla flotante” , en paraules d’Alonso “constituye un logro sin precedentes en la poesia española contemporánea: cuarenta y seis poemas que dialogan con las cuarenta y seis estampas de Treinta y seis vistas del monte Fuji de Katsushika” (trenta-sis d’originals més les deu afegides posteriorment per l’artista).

Quan el dol es fa explícit

L’obra està composta per unes altres dues parts. La primera, “En torno a Issa y otros difuntos” se situa sota l’advocació del poeta Kobayashi Issa. Segons Raúl Alonso : “Joan de la Vega se despoja de sí para habitar la voz de Issa, para mirar el mundo desde sus ojos de campesino huérfano”. A la tercera part Cuaderno de poniente, format per poemes en prosa, Alonso precisa que és el moment en què el dol es fa explícit i concret tot i que “hay en este libro una dimensión que trasciende el duelo personal para conectar con algo más vasto: la conciencia de nuestra pertinència a la trama de la vida.”

El final de la presentació de Hijas de un sol naciente va ser una emocionada lectura del poeta per recordar i homenatjar alguns amics i amigues que ja no hi són als quals dedica peces en la tercera part del poemari, Cuaderno de poniente: Antònia Pulido, Pedro Cano, Jaume P. Sayrach, Sergio Mas i Marta Agudo.

Reproduïm aquí el poema dedicat a la memòria de Jaume P. Sayrach. Com en tota la sèrie de poemes en prosa que componen Cuaderno de poniente, el títol és un concepte japonès que és definit al final del poema.

Ukiyoe-e 忍 術

con jaume p. s., a la seva memòria

Una vida sórdida se esfuma a la par que la más luminosa. El pastor con rebaño es pues tan prescindible como cualquiera de las cabezas de su ganado. La libertad es esa paloma enjaulada que nunca supo cuándo ni cómo debía emprender el vuelo, como la noria que gira sobre su propia fe sin agua. Los féretros jóvenes duelen igual que los longevos. Pero estas maderas frescas, prensadas con mis manos, son las que soportan el mundo flotante de lo que queda después para alzarse sobre lo real otorgándole sentido y forma. Cada lámina que imprimen es un nuevo paisaje que sale al encuentro de su original. Así la gracia del verbo, la palabra, «l’eternitat de les hores»: el verdadero templo de dios. Tu palabra pronunciada siempre contra el viento, a imagen y semejanza de todo lo humillado y que calla.

(Ukiyoe-e = Mundo flotante, técnica de grabado de imágenes)