Quan en Jaume era mossèn Sayrach

BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 5

“Sempre he parlat de Vilafranca com del primer amor. Quan el bisbe m’hi envià, era una ciutat espaiosa i ben plantada. El doctor Manuel Trens (historiador i religiós vilafranquí) la va batejar amb una expressió que ha fet fortuna, “Vilafranca, ciutat senyora”. A Vilafranca vaig disfrutar molt. Teníem la JOC amb les diferents branques, la JIC, la revista Acción, les colònies, les activitats al museu… En ple Penedès! Un paisatge de vinyes limitat als horitzons per carenes suaus i allargassades. Amb la moto recorria aquelles carenes i anava d’un poble a l’altre –amic de rectors- amb la il·lusió d’ajudar-los en el treball de la JAC (Joves Agricultors Catòlics). Va ser el temps de l’Església “bonica”, de la cristiandat innocentment assumida com un oasi enmig de la dictadura. Una Església ferma com el campanar de Santa Maria.”
Jaume-P. Sayrach. Vuitanta anys (Fragments de Dietari 2007-2009)

AGUSTINA RICO

En Jaume és destinat a Vilafranca del Penedès. Hi va amb tota la il·lusió de la joventut i amb el convenciment que ha tingut moltíssima sort. Però els inicis són durs, no és ben rebut pel mossèn dedicat a l’apostolat, que volia un vicari que sabés cantar. Va entomar amb tristesa aquella actitud soterrada i constant que li mostrava la diferència entre ser enviat i ser esperat. Hi rondà l’ombra de la depressió. La senyora Roser, la majordoma dels vicaris, una dona gran vídua de pagès, el va refer amb els seus menjars – “la llonzeta del senyor vicari”- . Passat el tràngol, s’aboca a una activitat febril, a més de la molta feina que comportava una parròquia gran en aquells anys. A Vilafranca, hi seria poc temps – del juliol de 1958 al setembre de 1961- però va ser prou per deixar-hi una petjada inesborrable. Hi va viure intensament dues constants que -en diferents etapes i en diferents graus – perduraran en la seva vida: fer de periodista i la formació dels joves.

El periodista Antoni (Toio) Ribas era llavors un adolescent. Havia estat escolà a Santa Maria i es preparava com a catequista; en Jaume va ser el seu formador. D’ell destaca el seu didactisme, l’enorme tasca que va fer amb la joventut i haver posat les bases d’un periodisme local valent i compromès en uns temps molt difícils. Els inicis com a periodista de l’Antoni Ribas són a Vilafranca, a la revista Acción. Els anys 70 va ser a l’admirada secció de local del diari El Correo Catalán (amb Huertas, Fabre, Martí Gómez…) i vetllà des de l’Associació de la Premsa pels periodistes i corresponsals que patíem les querelles típiques de l’època. Va ser membre de la primera redacció del diari Avui i després passà a El Periódico, on es va jubilar. En paral·lel ha treballat als mitjans audiovisuals (espais Giravolt, Miramar i Opinió a RTVE, i tertúlies i comentaris a Catalunya Ràdio). Va defensar, i aconseguir, l’ingrés d’en Jaume al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Amb unes altres paraules: va fer a en Jaume oficialment periodista.

Toio Ribas ens ofereix una magnífica i detallada crònica del pas d’en Jaume per Vilafranca del Penedès, que oferim abreujada. En recomanem molt vivament la lectura completa, són unes pàgines viscudes de la història de la localitat i de la història del país. Podeu llegir-la o descarregar-vos-la clicant aquí.

Els anys a Vilafranca

TOIO RIBAS

A l’estiu de 1958 arribava a Vilafranca del Penedès Jaume Patriç Sayrach i Fatjó dels Xiprers. Era el nou vicari. Escardalenc, rialler i amb ulleres. El dissabte 28 de juny de 1958, el setmanari local Acción Católica (AC) en donava la notícia. “Nuevo coadjutor” : “Nos alegramos y damos gracias a Dios por haber enviado un nuevo trabajador a su viña de Vilafranca”. En Jaume venia a omplir el buit que deixava la marxa de Mn. Josep Maria Galbany (seria més endavant i durant molts anys rector de la parròquia gran de Santa Coloma) que anava de vicari a Nostra Senyora del Port -Can Tunis-. El mateix numero d’AC obria l’edició parlant del “Dia de la Prensa e información de la Iglesia” amb un article editorial que sembla premonitori de la tasca que en Jaume desplegarà a Vilafranca: “Sólo con medios adecuados y con aquella intrepidez que da la defensa de la verdad y de la justícia, sin doblegarse ante los falsos prestigios del dinero o del poder, podrá la Iglesia cumplir con la misión que el mismo Cristo le ha confiado: enseñar a todas las gentes y predicarles su doctrina.”

Vilafranca tenia l’any 1958 dues parròquies, Santa Maria, la gran, amb un magnífic temple gòtic i la segona, la Trinitat. Hi planava l’ombra –i la influència— del canonge Dr. Lluís Urpí (el professor de deontologia mèdica que plantejà a en Jaume, quan era estudiant de medicina, la disjuntiva entre el que signifiquen la bata blanca i la sotana negra). Com a destí d’un jove capellà, Vilafranca era un bombó. Una vila gran, amb serveis eclesiàstics força ordenats, amb la consueta de tradicions controlada, amb activitats de tota mena i amb una admirable trajectòria de vicaris. Aquests havien aconseguit una certa independència vital dels rectors en obrir la Vicaria, on vivien ells sols i podien entrar i sortir, i fer tot tipus de reunions, sense demanar permís a ningú. En Jaume hi tenia el seu despatx-dormitori –una cambra austera en què una cortina espessa separava el llit del despatx, on rebia i on es feien les reunions reduïdes—Tenia una taula i un parell de cadires i una estanteria raconera plena de llibres. Austeritat monacal. L’únic luxe va ser la creació de la biblioteca interparroquial posada a la sala de reunions. En Jaume hi va deixar molts llibres de la seva col·lecció particular.

Al cap d’una setmana de ser a Vilafranca, en Jaume fou entrevistat per Acción Católica. “Set preguntes a Mossèn Sayrach” . En l’entrevista hi ha una pregunta interessant sobre el setmanari i la premsa. Respon: “La revista Acción Católica podria ser la veu cristiana del vilafranquins sobre els fets que els atenyen o sobre els quals han d‘adoptar una actitud. També podria servir per estrènyer el lligam dels fills del Penedès donant a conèixer mútuament llurs activitats i esforços”.

La resposta ja conté en síntesi del que serà la seva actuació com a consiliari-director de la revista. Al cap d’uns anys, amb una visió més urbana, tindrà la mateixa orientació en fer 4 cantons al Poblenou i més endavant, ja més madurat i secularitzat el missatge, serà el treball desplegat a Grama i les seves múltiples expressions a Santa Coloma de Gramenet. Els vilafranquins quan vam veure 4 Cantons –encara recordo l’impacte que em feu al fullejar-lo a la Vicaria— i Grama hi veiem una Acción millorada. L’entrevista acaba aconsellant: “Que no oblidin mai que l’obra de l’Església és misteriosa. Per això els diria que pensin i llegeixin molt; però, sobre tot que resin; en l’oració aprenem a veure les coses segons la mirada de Déu”. Apareix el mot ‘misteri’ lligat a la tasca eclesial, vital en diríem ara, existencial si es vol si es relaciona amb els mots que en les darreres setmanes de vida en Jaume va dir i escriure sobre el camí de la fe. Obscur, misteriós…

PARÈNTESI A LA SAGRISTIA

Ser escolà permet conèixer les activitats de la parròquia, sobretot les celebracions litúrgiques per dins o des de la tramoia si fem un símil teatral. L’escolà també “actua” i conviu amb els actors principals als camerinos i al fons de l’escenari, entre caixes i bambolines. Això és la sagristia.

En Jaume celebrant la missa adquiria una estampa que podria dir-se mística. No flotava, però ho semblava. Els ulls mig clucs en moments de pregària silenciosa. Impressionava. A mi, escolà ratapà que havia ajudat la missa de diversos capellans i vicaris, em feia una forta sensació. Com el seu parlar –resar— suau i un pel pastós. Un altre detall que sobresortia en les celebracions era el seu calze. Molt bonic. Original entre els diversos calzes que usaven els capellans de Vilafranca. Era de plata, amb una copa gran i un peu sòlid units per un nus rodo i d’un color vermell intens. I ple de imatges esculpides, baixos relleus de Joan Rebull, em sembla que ens digué.

No recordo cap sermó seu. D’ell recordo els Via Crucis que impulsa els divendres sants el matí al parc Tívoli. Cada estació era una intensa aportació d’en Jaume.

També va formar catequistes. Jo en vaig ser alumne. Aquells anys en què la vida social i religiosa avançaven aparellades, la formació religiosa tenia un calendari que anava des de la infància fins a la plena joventut, o més. Abans del set anys anàvem a catecisme cada diumenge. Avançàvem cursos, fèiem la primera comunió i seguíem, ens confirmaven i seguíem. Revisant el meu currículum, trobo que fins els 15 anys cada diumenge a la tarda anàvem a una sessió de catequesi. I quan vam acabar el circuit, vam ser catequistes. Allà vam trobar en Jaume. I en mi va deixar un record intens que es completava amb les reunions de revisió de vida en engegar el moviment juvenil JIC, paral·lel de la JOC per a nois no treballadors. En Jaume ens animà a fer la catequesi amb dibuixos tal com ho feia ell. I jo vaig fer les catequesis amb una pissarra i un guix tot dibuixant la lliçó.

CAMINS ENLLÀ DE PENYAFORT

Només arribar a Vilafranca, en Jaume va rebre dos encàrrecs: anar a unes tandes de les colònies d’estiu i assumir ser consiliari-director de la publicació Acción Católica. Penyafort, a Pontons (Alt Penedès), amb les colònies i les convivències, seria a partir d’aquell estiu un lloc i un paisatge que van lligar-se per sempre a en Jaume. Fidel al seu estil periodístic, recull en un article la tasca feta : “Hi ha hagut a Penyafort, 96 tandes en quatre anys, amb un total de 2.161 ‘colonialistes’. D’ells, 1.929 són nens i nenes. Us imagineu l’envergadura de l’ Obra de Colònies? En un estiu –aquest últim per exemple— hi han passat 163 nens, 170 joves, 121 obrers i obreres,…”. I hi afegeix una àmplia reflexió molt fidel al seu tarannà: “Més, però, que el valor dels números, hem de mirar l’acció educadora i sobretot, l’acció evangelitzadora. Convindria que això ho reflexionéssim seriosament, sobretot si encara som d’aquells que creuen que tot el problema de l’Església és en omplir els nostres temples a l’hora de la Missa o de les funcions pietoses”.

En Jaume va escriure molt sobre Penyafort els anys que va ser a Vilafranca i hi va treballar molt. Caminador com era, va fer-se seves totes les contrades, fonts, cims i fondalades, masies i pobles que podien abastar-se des de la casa de colònies. I aquest paisatge anava amb ell. Se’l va endur al Poblenou i a Roma. Va fer de memòria un mapa de les excursions des de Penyafort i en va deixar un testimoni magnífic: els cinc reportatges titulats “Camins enllà de Penyafort” on amb traça descrivia la ruta per anar a un lloc i l’acompanyava d’un dibuix, anècdotes, història i, si hi cabia, un poema que glossés el paratge. És la única guia que s’ha fet, fins ara, de les excursions de Penyafort.

LA JOC NO ÉS UN CLUB

Vilafranca no era l’any 1958 una vila industrial típica com ho eren les ciutats del Vallès i del Baix Llobregat. La vila ratllava els 12.000 habitants i tenia tota l’aparença d’una població benestant. Era el centre d’una comarca que tenia 45.500 habitants. L’economia girava –i gira– entorn la vinya i el vi de 250 anys ençà, des de la revolució vitícola del XVIII-XIX. Però la JOC, Joventut Obrera Catòlica, hi era present des dels anys 40. El moviment estava organitzat per grups: nois i noies, aprenents i noies joves. Hi havia dos nivells (18-21 anys i 21-23 anys), la separació indicava els 18 mesos de servei militar. Abans dels 18 hi havia la Pre-JOC o Aprenents. A inicis del 60 s’iniciarà la INFO (Información Nueva família obrera) pels jocistes casats.

A inicis dels 60 la JOC havia anat abandonant ser un moviment de masses, amb activitats cíviques i cercles d’estudis, i havia entrat en la dimensió més fonda de la revisió de vida i de l’acció dels grups. El ferment de les masses, per dir-ho en llenguatge dels evangelis. “La JOC, no és un club. Ni és tampoc un centre —ni que vulgueu parroquial– d’entreteniment o preservació dels obrers. La JOC és el medi de què es val l’Església per penetrar en la massa obrera. ” Diu en Jaume en un article sense signar però on s’endevina el seu estil. Explica el canvi de rumb en el moviment i la tasca dels capellans-consiliaris: “Llavors feia fortuna l’expressió de Cardijn que no havíem de pescar ni amb canya ni amb xarxa, sinó canviar l’aigua. Estem al fort de l’Acció Catòlica especialitzada o d’ambients. L’entrada per la porta gran del món obrer a la consciència dels capellans-consiliari”.

---