Les entranyes de l’hospital Esperit Sant

MARTA VALLVERDÚ

Soc al davant d’un ample finestral per damunt del Parc del Molinet. És un dia apagat, trist. El parc té una aparença fràgil: la quarantena d’arbres són tots caducifolis, només insinuen branquillons nus. Cada dia venen dos o tres operaris i remouen una part de la terra perquè estan fent obres, un projecte desbordant per a la seva feina minsa. Tota l’extensió urbana a la meva vista -Santa Coloma, Llefià, Bon Pastor- emana un to grisenc, de pell d’elefant, mentre el pany de cel projecta durant algun segon una pàl·lida llum perla.

El paisatge és un correlat objectiu del meu estat d’ànim. Estic ingressada a l’Esperit Sant per sis dies, a causa d’una pneumònia bilateral -com el papa de Roma- a la qual el cos, amb l’administració d’un antibiòtic potent i inhaladors, reacciona positivament. De fet, no és llavors durant la meva estada quan escric aquestes ratlles, sinó dos dies més tard ja a casa, per tant us puc descobrir que al final he pogut despertar del malson que us narraré.

Una combinació de daus en una tirada de gobelet dissortada ens ha aplegat, a uns centenars de ciutadans, dins del sostre de l’hospital. La meva germana hi ha fet dues estades en alguna etapa de la seva vida; també el meu avi, durant els anys vint, va estar a punt d’ingressar-hi perquè patia de tuberculosi -n’era sanatori-, però el metge de capçalera va recomanar a l’àvia que el retingués a casa, perquè la misèria del lloc no era propícia per al restabliment adequat -igualment no se’n va sortir-. Ara i aquí som un còctel social, amb tendència cap a l’edat avançada i a un segment econòmic també depauperat. Aquest panorama social vulnerable de la nostra comarca ressalta encara més en l’àrea d’urgències: en el nostre mostrari del passadís hi ha persones de condicions precàries, se senten crits i gemecs. Em fixo sobretot en una vella sola, desdentegada, provinent del Centre Mental Torribera, que amb prou feines és capaç d’estar-se quieta a la cadira i que suplica als zeladors per sortir a la porta i fer-se un cigarret. Després hi ha una parella d’ancians -ell ha tingut una baixada de sucre- que romanen inquiets hores i hores, com perduts, fins que al final, quan tenen l’alta per marxar, no ho poden fer perquè no hi ha ambulància, ves a saber fins quan.

A la matinada, febrosa, quan em pugen a l’habitació, l’ambient no és tan dantesc, hi ha més confort, però tot dintre d’una gran sobrietat. Comparteixo l’habitació amb una andalusa de vuitanta-set anys que pràcticament no té estómac i que necessita la morfina com el pa; també va ser ingressada per pneumònia. Ella i la seva família són encantadors: sis germans que es relleven l’acompanyament de la mare discretament, parlen fluixet. Amb ells comprovo com una part de la descendència migratòria colomenca parlen català amb naturalitat, perquè van fer una integració molt favorable.

Incloc una reflexió sobre la situació de la llengua catalana al recinte, a propòsit de l’enquesta públic sobre els usos lingüístics d’aquesta setmana: la llengua que m’envolta és el castellà; així per exemple tota la documentació que em lliuren, majoritàriament és la parla dels sanitaris, però bona part dels quals passen al català quan me’ls hi adreço.

La meva companya és donada d’alta i estic unes hores sola i tranquil.la -romandre unes hores amb silenci m’és una pedra preciosa, tot i que qui m’ha sostingut ha estat el coixí afectiu de la família i dels amics més íntims-. Però a la matinada els crits d’un nova veïna em desperten. Torna a ser una dona gran, que s’ofega i té por de morir. Mitja dotzena de sanitaris se l’emporten apressadament perquè li han d’administrar nitrogen.

D’altra banda, l’hospital també és un mirall dels nous habitants de la nostra terra. Hi ha una habitació que destaca pel seu alt nombre de visitants, de vegades s’acumulen més de quinze persones. M’interesso per l’estat de salut del malalt: és l’oncle patriarca del clan, que es troba a les últimes, tots i totes venen a acomiadar-se, amb nenes i nens inclosos, elles amb vel i roba àmplia, són magribins. Les dones s’asseuen a terra amb els bebès a la falda, una visitant jove es mareja i la venten entre tots. I només us he fet una pinzellada de la multitud de retrats que m’ha comportat l’experiència. He fet un bany immersiu de realitat.

Pel que fa al tracte amb el personal sanitari ha estat en general excel·lent, tal com era previsible, perquè tots coneixem l’alta vàlua humana d’aquests professionals. Cada sis hores em visita la infermera, de vegades embolcallada de solemnitat, com una sacerdotessa que administra l’eucaristia, acompanyada de dues escolanetes, l’auxiliar i l’estudiant en pràctiques, que em posen a la boca la medicació miraculosa tal com si fos la comunió. Tanmateix no he tingut sort amb la doctora adjudicada. Amb ella hi ha hagut una nota punxant, una informació feridora, que no puc deixar de transcriure, malgrat que transgredeixi el tabú de respecte sagrat cap als professionals de la salut.

Tots els que em coneixeu sabeu que vaig patir un càncer de pit fa tretze anys, i així vaig informar-ho en l’ingrés. Doncs bé, jo ja a planta de l’hospital, rebo el primer migdia la visita de l’especialista i m’informa amb seguretat que el diagnòstic d’urgències -pneumònia amb vessament de líquid- és errat, i que el meu quadre encaixa amb metàstasi de càncer de pulmó, però que ens haurem d’esperar a confirmar-ho amb un TAC que em realitzaran tres dies després. Les paraules de la metgessa encenen la preocupació pel meu futur incert, reverberats pel record dolorós de l’experiència de la malaltia anterior, que havia restat encapsulada fins llavors.

Són tres dies de neguit, de desconcert i, tot i el desassossec interior, el cos respon a la medicació antibiòtica que tanmateix m’administren i em minva la tos. Finalment dilluns arriba l’ordalia del TAC i al cap de tres hores em ve a veure la doctora en qüestió per anunciar-me bones notícies: torno al diagnòstic de pneumònia, l’ombra que havia detectat a la radiografia prèvia només era una cicatriu del tractament de radioteràpia passada.

El cos i la ment, després d’uns minuts d’eufòria, es relaxen i entren en distensió. Un alleujament profund m’acompanya, fins i tot respiro millor. A mesura que passen les hores em torna la serenitat i puc analitzar aquesta maltempsada com a inútil, producte d’una informació contraproduent, sense contrast i altament virulenta.

És llavors quan, a partir de l’experiència, n’extrec dues conclusions. La primera és que una sanitat de qualitat no depèn només del pressupost, evidentment insuficient. La segona és que la ciència i la tecnologia necessiten l’ètica i l’empatia com l’aigua de la pluja, l’enriquiment amb valors. L’humanisme. Com tantes professions en què la relació humana és fonamental.

Sortosament torno a ser casa, tranquil·la, tot i que encara amb malestars físics. Lentament, la boira del pensament d’aquests dies s’aixeca. Espero que ben aviat tinguem un dia de sol i de llum i que en puguem gaudir passejant pels carrers i respirant a ple pulmó.