45 anys del Club de Debats
Quan era jove
Teoria del decreixement
(Decrecimiento, Degrowth, Décroissance)
OPINIÓ
ÀNGEL PLA RECHE
“Per sortir de la crisi, que és indissolublement
ecològica i social, cal sortir d’aquesta lògica de
l’acumulació sens fi del capital i de la subordinació
de qualsevol decisió a la lògica del guany.”
Serge Latouche
“Cada ciutat es divideix en quatre parts iguals, a la meitat de
cadascuna d’elles hi ha un mercat on es poden trobar tota
mena de coses. Allà cada família hi aporta els fruits del seu
treball, que són guardats en graners i magatzems. Cada pare
de família va a cercar allò que li cal a ell i als seus, s’ho endú
sense negar cap diner, ni cap cosa a canvi. Perquè haurien de
negar-l’hi si hi ha abundància de totes les coses i no es tem que
ningú s’endugui més del que necessita? Si no hi ha escassetat,
per què endur-se’n més del necessari? Certament el temor a les
privacions fa cobdiciosos i rapaços els essers vius, l’home fa el
mateix per supèrbia, perquè li agrada vanagloriar-se de
superar els altres en riqueses supèrflues, però això no ho
permetien les lleis d’Utopia.”
Thomas More, Utopia (1516)
ORÍGENS I PIONERS DEL DECREIXEMENT
Des de la ciència econòmica podríem recuperar John Stuart Mill, al llibre Principis d’Economia Política: “Totes les activitats humanes que no generen un consum exagerat de materials irreemplaçables o que no deterioren el medi ambient es podrien desenvolupar de forma indefinida”»”. Per a Mill els avanços tecnològics fan que les terres de menys qualitat siguin explotables, i això pot allargar el creixement econòmic fins arribar a un estat estacionari, però això ha d’anar lligat a la conservació del capital natural entès com un estalvi. Doncs aquest estat estacionari és el punt on el creixement de la població xoca amb l’escassetat dels recursos, i per tant l’augment de la riquesa no seria infinita.
Els autors del decreixement, com a defensors del comunitarisme, reconeixen com a inspiració el model de la il·lustració que es reflectia a l’enciclopedisme, i el model de les llums, com a projecte emancipador de la humanitat. La persona envers l’individu, la reintroducció de la solidaritat i la reciprocitat horitzontal.
El 1880 Paul Lafargue –gendre de Karl Marx– escrivia El Dret a la Peresa, on feia una refutació del llibre El Dret al Treball (1848), de Louis Blanc. Davant el procés de desenvolupament de la industria febril i la proletarització de la població, fa una critica ferotge sobre el treball reivindicant el dret a la peresa, a no treballar, a formar-se a fruir de la vida. En oposició a un vell lema, que el treball fa l’home, i que a més introduïa valors morals defensats per l’església, Lafargue teoritza una crisi de sobreproducció, atur i fam entre la classe treballadora.
La relectura d’aquesta obra entre sectors anti-productivistes, defensa la reducció de la jornada laboral per dedicar més temps a la formació personal, a les relacions humanes i a l’oci.
Arran de la crisi del 29, diferents propostes van ser considerades com estancacionistes, ja que propugnaven la maduresa del sistema capitalista, atès el col·lapse financer i bancari que havia sofert. Entre d’altres, Alvina H. Hansen, Paul Sweezy i el mateix Keynes teoritzaven sobre la caiguda de les oportunitats d’inversió, la desacceleració progressiva del creixement o la ruptura d’aquesta dinàmica. Per a Hansen, com a resultat d’una disminució del creixement demogràfic, envelliment de la població i de la insuficiència de les innovacions tecnològiques.
Les diferents concepcions econòmiques, escoles econòmiques, diferenciaven Schumpeter, segons el qual era l’estat modern el culpable de la paralització de les forces motrius del capitalisme, mentre que Keynes concebia precisament l’estat com el dinamitzador per sortir de l’estancament.
Els Límits del Creixement és el títol de l’informe coordinat per Donella Meadows, biofísica, que va ser un encàrrec –al 1972– que va fer el Club de Roma, un grup de científics i polítics preocupats pel futur del planeta, al MIT (Institut Tecnològic de Massachussets). Les principals conclusions són: de continuar l’actual creixement de la població mundial, la industrialització, la contaminació, la producció d’aliments i l’explotació dels recursos naturals en els actuals paràmetres de creixement, s’arribarà als límits absoluts de creixement en els propers cent anys. Els autors donen com a solució un creixement zero o un estat estacionari que aturi el creixement econòmic i de la població.
Nicholas Georgescu-Roegen, un dels precursors de la denominada economia ecològica i autor de La llei de l’entropia i el procés econòmic, és, sense cap mena de dubte, el predecessor i font d’inspiració dels teòrics del projecte del decreixement. Va ser un dels autors del manifest “Vers una economia humana”, que va ser signat per més de dos-cents economistes l’any 1973. En aquest manifest ja hi apareixien les denúncies sobre la responsabilitat dels països rics amb el model de creixement i el deteriorament ambiental del planeta, i es demanava una globalització de l’economia però basada en termes de justícia i redistribució dels recursos entre les generacions presents i futures.
Una de les principals aportacions va ser relacionar la teoria econòmica amb la física. En economia quan es descriu un procés productiu es basa en els factors de capital i treball, i també inclou la hipòtesi de que tota la producció es consumeix, però al model no apareix ni l’ús de l’energia, ni dels recursos naturals, i obvia els residus i la contaminació que genera el procés. És en aquest sentit on Georgescu-Roegen va implicar les lleis de la termodinàmica, el concepte d’entropia.
La Terra és un sistema obert en energia, perquè rep l’energia solar; però és un sistema tancat en recursos naturals, que són limitats. El procés de producció transforma materials amb una baixa entropia a mercaderies en desús i residus amb una alta entropia. És per aquest motiu que l’escassetat vindria per la manca de recursos i no de l’energia: “el creixement pur no pot excedir un cert límit, difícil de determinar, sense un augment de la taxa global d’esgotament dels recursos naturals i de la taxa de pol·lució que en resulta”.
Georgescu-Roegen va establir un programa bioeconòmic. Entre les mesures que incloïa hi havia la prohibició de la producció d’armament, i una proposta sobre la reducció gradual de la població fins al punt que fos sustentable amb una agricultura ecològica, lliure de productes químics. Per a Nicholas Georgescu-Roegen, cada cop que es produeix un cotxe es malbaraten recursos que hipotequen les generacions futures.
La publicació en francès del llibre de Nicholas Georgescu-Roegen Demain la decroissance (1979) va servir d’impuls per organitzar el debat en torn de la qüestió, principalment a França, amb la convocatòria l’any 2008 d’una conferencia internacional sobre el decreixement, i l’edició d’un diari: Decroissance: Le journal de la joie de vivre.
La idea del decreixement sorgeix, a finals dels anys 60, de pensadors crítics amb el desenvolupament i la societat de consum, entre ells Ivan Illich, Jacques Ellul, André Gorz, Cornelius Castoriadus o Francois Partant. També s’inclouen en aquesta crítica del fracàs del desenvolupament al Tercer Món autors como Vandana Shiva, Arturo Escobar, i també els pensaments de Mohandas Gandhi.
Per a Ivan Illich la desaparició de la societat del creixement faria viure d’una altra forma per viure millor, atès que aquesta societat és generadora de desigualtats, de benestar basat en il·lusions i de sobreconsum de béns superflus, seria una societat de la “feliç austeritat”.
A principis de la dècada dels 80 Duane Elgin va originar el moviment per a una simplicitat voluntària. La necessitat de desconnexió de la vida d’estrès, resistent al consumisme, i mantenir una consciencia ecològica per tal de viure més amb menys. Els seguidors renuncien a ascensos laborals, a luxes innecessaris i a la vida accelerada per tal de recuperar l’espai amb les famílies, amb la natura; una renúncia que els allunya de l’etiqueta de consumidors i els apropa més a la de ciutadans amb més xarxes i relacions socials. En aspectes més ortodoxos del moviment es propugna la no acceptació de la televisió, del menjar escombraria, dels centres comercials, i l’assumpció dels transports públics, jornades laborals més flexibles, consum moderat, reciclatge i voluntariat social.
Herman Daly, antic responsable del Banc Mundial, on va presentar la dimissió i que havia estat deixeble de Nicholas Georgescu-Roegen, escriu Cap a una economia en estat estacionari (1973), on descriu una economia amb reserves constants de població, que es podria mantenir en uns nivells estables als nivells de fluxos més baixos de matèria i energia des de la producció fins al consum, on naixements i defuncions equilibressin la demografia i les inversions el consum.
Si hi ha actualment algun personatge que es pot erigir com a guru del projecte de decreixement, és Serge Latouche, autor d’innumerables articles i llibres al voltant del projecte, que en fa una defensa aferrissada. Serge Latouche, economista francès, ha generat crítiques contra el productivisme capitalista, l’economicisme, l’utilitarisme i consumisme de la societat actual. Professor emèrit de la facultat de Dret i Economia de la Universitat París-Sud, l’any 1998 va rebre el Premi Europeu Amalfi de Sociologia.
“El nivell, la composició i l’extrema importància del PIB
es troben en l’origen d’una de les formes més esteses de
mentida social.“
John Kenneth Galbraight
DECREIXEMENT VERSUS CREIXEMENT
El model de creixement. “Perquè és la clau del progrés tecnològic, perquè proveeix els recursos que permeten fer inversions en les tecnologies no contaminants, el creixement és la solució, no el problema”, aquesta frase de George W. Bush podria condensar les virtuts que enumeren els que defensen el model de creixement. Es basa en una concepció de la felicitat, on més creixement, més productivitat, més poder adquisitiu, fa que hi hagi més consum. Des de fa uns dos-cents anys, amb la revolució industrial, el benestar de la població s’ha avaluat per mitjà del creixement: benestar si augmentava i desastre financer i econòmic (crisi) si disminuïa.
El creixement és un terme que es basa en plantejaments econòmics convencionals i fa referència exclusivament a paràmetres econòmics que es mesuren amb el PIB.
És possible un creixement infinit en un món amb recursos finits? En la teoria econòmica es pot donar l’explicació que si hi ha una escassetat d’un recurs el seu preu pujarà i, de forma indefectible, passarà a ser substituït per un altre, pels consumidors o usuaris. Però si aprofundim, és contrastable aquest model? No té en compte els costos, i evidentment tampoc el preu en què es repercutirà a l’economia. El “nou” producte serà més assequible que l’original?
Un model de creixement que es troba amb les protestes dels damnificats, d’aquells que en viuen de prop la voracitat traduïda en la construcció de projectes hidroelèctrics, miners. En primer lloc perquè no els garanteix una millor qualitat de vida, ben al contrari, perquè desapareix el seu mode de vida tradicional, que es tradueix en contaminació dels aqüífers, en la pèrdua de terres, en un sotrac de vegades irreversible per a la cultura, hi ha multitud d’exemples arreu del món: Rio Blanco al Perú, l’extracció de níquel a Nova Caledònia, la Central tèrmica de Ratnagiri a l’Índia, Intag a Equador o la construcció de la presa Ralco al riu Bio Bio a l’Araucania xilena.
Es planteja el creixement com a solució als problemes però, de forma contradictòria, la major part dels problemes mediambientals que podria solucionar el creixement els ha generat el creixement.
No es pot negar que el model de creixement és i ha estat un model etnocèntric, la millora en els transports i també les innovacions en armament n’han estat la via d’exportació. La revolució industrial, iniciada a Anglaterra, va originar excedents en mercaderies i grans necessitats de matèries primeres, és a dir, necessitats de mercats i necessitats de jaciments. L’Imperi Britànic es va estendre a tots els racons del món i va dominar cultures molt diverses. Potser el cas més ignominiós, que serveix per exemplificar diverses qüestions, van ser les Guerres de l’Opi, entre 1839 i 1860, la imposició de forma militar del comerç i consum d’opi a la Xina. El procés de globalització lligat a les noves tecnologies ha generat encara més l’occidentalització del consum al sud.
L’anomenat “subdesenvolupament” és la malaltia que segons la majoria d’economistes neoliberals pateixen molts països; per guarir-se abracen el neocolonialisme econòmic, com deia Manuel Vázquez Montalban, “hi ha països subdesenvolupats perquè històricament han existit (i existeixen) països subdesenvolupadors.”
Cal contraposar el terme creixement amb el de desenvolupament. Aquest darrer inclouria, a més dels resultats extrets dels índex de mesura sobre l’evolució de l’economia, d’altres índex sobre la qualitat de vida de les persones. Sorgit de Nacions Unides, l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) és el més destacat.
L’informe del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) ja indica: “Des de fa anys, determinats processos productius s’han fet més estalviadors en energia. Però alhora, el continu augment dels volums produïts els fan clarament insuficients per reduir les emissions de CO2 a escala mundial”.
El creixement econòmic com a fi en si mateix en el sistema capitalista, una tendència de producció infinita, envers el decreixement que no pot fer-la tendir a zero, no és el creixement negatiu, és la desaparició del creixement, pel creixement, de la cerca constant i foragitadora de guanys il·limitats. El creixement ha generat un augment de les desigualtats socials, així com una il·lusió en un benestar; és cert que es consumeix més, però també té més costos, entre ells el més dramàtic: el cost social.
Davant l’afirmació que només el creixement econòmic és capaç de reduir al pobresa i les desigualtats, i també de reforçar la cohesió social, les dades deixen una evidència: hi ha una bretxa entre el 20% dels més pobres i el 20% dels més rics. Era de 1 a 30 l’any 1960, avui és de 1 a 80. El creixement ha esdevingut en una part important per la conversió del capitalisme productiu a un capitalisme financer que ha fet que les remuneracions de capitals hagin augmentat molt davant els salaris i les prestacions socials. No hi ha evidències que relacionin creixement i cohesió social, ans al contrari, sí que n’hi ha de generació de desigualtat. Tampoc hi ha evidències de relació directa entre creixement i processos democratitzadors, l’operació Còndor a Amèrica Llatina, les accions sobre Granada, Panamà o Nicaragua i la defensa de genocides com el cas de Ríos Montt a Guatemala més bé assenyalen el cas contrari.
Semblaria llavors contradictori el fet que aquells països que han sortit del procés de mundialització, i hagin optat per acords regionals més propers, per vies de millora econòmica i social diferents, el cas de l’Alba a Llatinoamèrica, hagin crescut a nivells superiors.
El referent de mesura del creixement és el PIB, el PIB brut, per càpita, que té en compte només les transaccions monetàries; el benestar mesurat en sentiments individuals: felicitat, salut i amor, no és mesurat, és cert també que és difícilment mesurable, i tampoc mesura els costos socials de la contaminació, però en canvi recull desastres naturals i conflictes bèl·lics.
D’altres qüestions que posen en dubte la forma en què el PIB reflexa l’economia real: si una persona és més autònoma, menja a casa i cultiva els seus propis aliments, no es reflecteix al PIB, la despesa en un restaurant o la compra en un supermercat sí que ho fa.
El PIB tampoc no fa una distinció entre el consum bàsic o de subsistència i el consum en béns de luxe, i tampoc mesura la situació social de la població.
El PIB no va en absolut deslligat de la “febre” del creixement, ja que és la seva mesura. Aquells estats que fan esforços per reflectir els guanys i les pèrdues en benestar de la població, que no posen com a objectiu únicament l’economia, sinó d’altres valors socials i individuals, estan menys descoberts als cicles del sistema, tenen més estabilitat.
Han aparegut d’altres indicadors “alternatius”, com l’esmentat IDH o l’IBED (Índex de Benestar Permanent), promogut per Hermann Daly i John Cobb, amb la següent formula: consum comercial domèstic + serveis de treball domèstic + despesa pública no defensiva – despesa privada defensiva -despesa de degradació del medi ambient – pèrdua de valor del capital natural + formació del capital productiu, es basaria en una aproximació que incorpora el benestar.
Haurem de reconèixer que de la mateixa forma que la ideologia patriarcal ha influït en què la ciència econòmica hagi descuidat l’avaluació dels treballs domèstics o de la llar, la ideologia del creixement ha fet oblidar dins la ciència econòmica el caràcter finit del medi ambient i el seu marc ecològic.
El creixement esdevé a les nostres societats una sort d’esperança perpetua, una rèmora que fa permissives les desigualtats, el retall en drets laborals, socials. Actua com una mena d’estupefaent que deixa la societat eufòrica en períodes de continuïtat i en estat de letàrgia quan desapareix.
Si tenim en compte l’índex de Gini, coeficient que mesura la desigualtat, i fem l’aplicació d’aquest índex als països per igualtat total i per desequilibri màxim 1, segons dades de l’any 2000, situaria Suècia, amb el 0,23, com el més igualitari i Namíbia, amb el 0,77, on hi ha més desigualtat.
De fet, també es pot mesurar fent comparativa entre països, i la conclusió és que els països que eren rics, encarà ho son més i han augmentat la distància respecte als empobrits. Els països «en desenvolupament», encara que segueixen creixent molt ràpids, han eixamplat la desigualtat interna. En un anàlisi global l’1% de la població posseeix el 40% dels actius globals, el 50% de la població més pobre només té l’1% de la riquesa global.
En aquests moments de crisi es pateix una manca de creixement, però també s’accentuen diversos tics d’una “anòmia social”, allò que Durkheim va definir com una pèrdua de les regles i els llaços socials. És la manca de resposta quan desapareixen els valors de la societat de consum, del mercantilisme.
Si es reconeixen els límits del creixement i que no serà perpetu, es poden començar a observar plantejaments nous, no és la fi sinó potser el començament de millores en la qualitat de vida. En una economia en creixement s’intensifiquen certs valors i trets intrínsecs de l’espècie humana: competència, supèrbia, egoisme, individualisme… Però en desapareixen d’altres que havien format part de la seva gènesi: cooperació, solidaritat, pedagogia, societat…
