Les lluites veïnals que han marcat la transformació de Santa Coloma de Gramenet (1965-1979)

REPORTATGE

CHEMA CORRAL

L’objectiu d’aquest article és analitzar les lluites veïnals i cíviques que es van produir a Santa Coloma en el tardofranquisme, entre 1965 i les eleccions municipals de 1979. Mobilitzacions que han fet història, que han assolit reivindicacions, que han estat claus per l’elaboració del Pla Popular i, per tant, per a la transformació del suburbi en ciutat. No abordo en profunditat les lluites ni les cito totes, ara bé, sí que espero trametre una visió global del tardofranquisme des de la conflictivitat social.

Per contextualitzar, crec que no és necessari parlar de la naturalesa del franquisme, hem de considerar tres factors que ens ajuden a entendre les dinàmiques socioeconòmiques i la conflictivitat laboral, social i política dels anys 60 i 70 del segle vint. Des de l’oposició democràtica, la política de reconciliació nacional del PCE-PSUC; des de l’Església, les resolucions del Concili Vaticà II i des del règim, el Pla d’Estabilització.

La política de reconciliació nacional, plantejada el 1956, partia del convenciment que la dictadura només podia caure per l’oposició que es fes des de l’interior. Per tant, calia superar la guerra civil; renunciar a l’alternativa insurreccional i de guerrilles; impulsar la lluita política en base a les reivindicacions de la població; utilitzar els mecanismes legals per facilitar el contacte amb la gent i desenvolupar una política unitària amb altres sectors, sobretot el cristià.  

L’octubre de 1962, el papa Joan XXIII va obrir el Concili Vaticà II, que es va clausurar el 1965. Es va fixar com a objectiu actualitzar l’Església als nous temps i, entre els seus debats, estava la renovació moral de la vida cristiana dels fidels. Aleshores s’estava produint un creixent allunyament, respecte del règim, dels sectors més dinàmics de l’Església. La llum del Concili Vaticà II va dinamitzar aquesta tendència. 

El Pla d’estabilització de 1959 va portar la política de liberalització econòmica, amb un canvi estructural que va marcar un creixement econòmic ràpid i sostingut des del 1962 fins al 1974. Conseqüentment, es van produir unes migracions  de gran magnitud del món rural a les zones on les indústries necessitaven mà d’obra. Estem parlant d’unes migracions internes d’uns sis milions de persones, que van configurar una nova classe obrera. Liberalització econòmica, que no política, ja que la repressió continuava sense fissures, amb el Tribunal d’Ordre Públic i els consells de guerra.

Veiem ara de quina forma aquestes tres dinàmiques actuen a Santa Coloma de Gramenet. Amb la política de liberalització econòmica, aquell poble rural es va convertir en un suburbi. Va ser un dels municipis catalans que va acollir més immigrants que buscaven feina. Dels 15.401 habitants de 1950 es passa a 143.232 el 1977, tot multiplicant per 9,3 la seva població. Són xifres exponencials que configuren una ciutat formada bàsicament per la immigració massiva. Fent comparacions, en el mateix període de temps, Catalunya multiplica per 1,58 els seus habitants i la província de Barcelona ho fa per 1,76.

Una altra característica de Santa Coloma és que va perdre el tren de la industrialització, en ser l’única ciutat de la conurbació de Barcelona que no es va desenvolupar industrialment. L’any 1960, amb 32.590 habitants, disposava d’espai per ubicar un polígon industrial. Ara bé, la complicitat dels ajuntaments franquistes amb les immobiliàries i el capital financer va impedir planificar la ciutat, tot arribant a requalificar terrenys forestals per construir barris a la muntanya, com les Oliveres i Can Franquesa.  

Davant això va néixer el suburbi. Es va crear una ciutat d’al·luvió, amb els carrers sense asfaltar i sense clavegueram, amb cases d’autoconstrucció i, evidentment, sense infraestructures ni serveis. L’especulació descontrolada i la manca de planificació urbanística, propiciada pel poder municipal, van conduir la ciutat al caos urbanístic.    

Des de l’oposició democràtica, l’any 1964, 300 representants de diferents empreses i sectors de producció es van reunir a la parròquia de Sant Medir, a Sants, i van crear la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). CCOO es va configurar com un moviment sociopolític que combinava la utilització dels mecanismes legals amb els mitjans il·legals.

En aquests temps s’estaven organitzant les CCOO al Barcelonès Nord. Es feien assemblees als descampats dels voltants de l’hospital de L’Esperit Sant, als garrofers del Fondo o al Motocròs. Hi assistien treballadors de diferents empreses, enllaços sindicals i algun membre de Barcelona, com Ángel Abad, Tito Márquez o Ángel Rozas.

La primera coordinadora del Barcelonès Nord es va constituir entre finals de 1965 i principis de 1966, en unes reunions fetes a la parròquia de Sant Pau, a Badalona. Entre els fundadors hi havia tres colomencs: Miguel Morón, Rafael Parra i Angel Pérez. El 1967 va començar a funcionar la Comissió Obrera de la construcció de Santa Coloma.

Paral·lelament a la configuració del suburbi i a la irrupció de CCOO, l’any 1965 neixen quatre noves parròquies per tal de poder atendre espiritualment una població que augmentava vertiginosament: Fondo, Singuerlín, Riu i Raval. Al capdavant hi havia un grup de capellans que compartien idees progressistes sobre l’aplicació de l’evangeli: Jaume P. Sayrach, Salvador Cabré, Joaquim Trias i Josep Esquirol; després arribarien Joan Moran i Antoni Antonijoan. Posteriorment, vindrien Josep Catà a Can Mariné i Lluís Hernández a les Oliveres.   

Fent ús de les prerrogatives d’autoorganització que tenia l’Església en el franquisme, aquests joves capellans van impulsar les comunitats cristianes, la Joventut Obrera Catòlica (JOC), els centres socials i la revista Grama, tot posant a disposició dels partits polítics il·legals d’esquerres, els locals parroquials.  

El primer centre social va ser el del Raval, impulsat per Josep Esquirol i aprovat pel Bisbat el novembre de 1968, després vindrien Singuerlín, Fondo, Santa Rosa i Can Mariner. Els centres socials potenciaven les relacions humanes i el diàleg, organitzaven activitats i abordaven les necessitats del barri. Jaume P. Sayrach va ser el fundador de la revista Grama, que es va editar a partir de gener de 1969 i que  prenia el pols a la ciutat. Diverses vegades va patir processos judicials per la seva tasca periodística. 

Un dels números més emblemàtics de Grama és el 43-44 de juliol-agost de 1972, conegut com el Grama del King Kong. Era un monogràfic que publicava les dades d’un estudi encarregat per les parròquies de Santa Coloma. La gran xifra era que, tenint en compte la legislació i els estàndards legals, a 31 de desembre del 1971, Santa Coloma necessitava 4.516 milions de pessetes per posar al dia la ciutat. Amb aquesta realitat suburbial, era lògic que la conflictivitat social es desenvolupés de manera continuada i, per tant, també l’augment de la repressió.

LES PRIMERES LLUITES 
La primera lluita que tenim documentada, amb organització i consistència, va ser la del Boicot al 3.  El bus nº 3 era molt utilitzat pels colomencs  ja que enllaçava la plaça de la Vila amb el metro de Fabra i Puig. L’any 1968 el metro va arribar fins a Torras i Bages i, coincidint amb aquesta situació, Transports de Barcelona va apujar el preu del bitllet. Aleshores, CCOO, que era l’organització opositora més vertebrada de la zona, va convocar a no pujar al bus els dies 2 i 3 de setembre. Es van organitzar reunions de veïns en esglésies i descampats. La crida al boicot es va fer mitjançant pintades i fulls volanders.

En el desenvolupament del boicot, Alejo Castellano i José Sánchez, militants de CCOO, van ser detinguts quan anaven amb moto llançant tatxes de 3 claus per deixar fora de circulació els autobusos; torturats i condemnats a un any de presó. Els maltractaments van ser recollits en un manifest, signat per 1.500 intel·lectuals i dirigit al ministre de la Governació, en el qual es denunciaven multitud de casos de tortura i es demanava una investigació.

El desenllaç del boicot al 3 va ser positiu. Malgrat que la pujada del preu del bitllet es va mantenir, es van aconseguir dues noves línies d’autobusos que sortien dels dos barris més allunyats del centre de la ciutat: la 103 des del Fondo i la 203 des del Singuerlín, per arribar al metro de Torras i Bages i la plaça Orfila. 

Més impactant i elevada a la categoria d’icona de la conflictivitat social a Santa Coloma va ser la lluita de l’ambulatori l’any 1971. L’incendi, el 29 de desembre de 1970, de l’ambulatori del carrer Dr. Ferran, va deixar els 80.000 beneficiaris de la Seguretat Social sense cap espai d’assistència mèdica a la ciutat. A Santa Coloma, ni de lluny, es complien els estàndards fitxats legalment: hi havia manca de metges i personal sanitari especialitzat, manca de locals i instrumental adequat i una concepció desfasada de la medicina.  

Els pacients van haver de desplaçar-se a Sant Andreu o Badalona. Els partits polítics clandestins i els grups organitzats al voltant de les parròquies van constituir un Comitè Unitari (CU), que va convocar dues concentracions a la plaça de la Vila per reivindicar una assistència mèdica immediata i provisional, i la construcció d’una clínica. A la primera, el 23 de febrer de 1971, van assistir entre 2.000 i 3.000 persones i hi va haver molta tensió amb la Guàrdia Civil. 

A la segona, el 10 de març, es va exigir la llibertat d’un detingut i la solució a l’assistència sanitària. La resposta de la gent va ser massiva amb més de 10.000 persones. Santa Coloma es va convertir en l’escenari d’una batalla campal durant hores entre manifestants i policies. Hi va haver 32 detinguts, 28 van ser alliberats ràpidament. Els altres quatre van patir un consell de guerra el 16 de desembre del 1972, que va condemnar un d’ells a sis mesos de presó.

Les mobilitzacions van ser tan massives, la repressió tan forta i l’impacte tan potent que es van aconseguir victòries amb rapidesa. El 10 de març, es va posar en funcionament un consultori provisional de 200 metres quadrats a la rambla de Sant Sebastià. El 18 de maig van començar les obres per construir un equipament sanitari definitiu al carrer Major cantonada Santa Anna, que es va inaugurar el 13 d’abril de 1972, amb sis plantes i amb dos sectors: ambulatori i hospital. 

La gran ensenyança del boicot al 3 i, fonamentalment, de la lluita de l’ambulatori va ser que des de la unitat, l’organització i la lluita es podien aconseguir les reivindicacions. Tot això va portar a la formació d’una consciència col·lectiva, a una cultura de la reivindicació i de la mobilització  que va impregnar totes les lluites posteriors. També va portar a la creació de les Comissions de Barri (CB). La primera va ser la del Raval a principis de l’any 1971.

1971-1975. DE LES COMISSIONS DE BARRI A LES ASSOCIACIONS DE VEÏNS  
Les CB tenien una composició diferent segons els barris, agrupaven persones de partits polítics i de diverses procedències ideològiques. Eren organitzacions clandestines que impulsaven mobilitzacions fent pintades, llançant fulls volanders i convocant o donant suport a accions per millorar la qualitat de vida del veïnat. La seva activitat va ser força important entre 1971 i 1975. 

Santa Coloma viurà una conflictivitat veïnal quasi permanent. Dones i mainada tallaven el trànsit assegudes a l’asfalt de les actuals avinguda de la Generalitat (Raval) i Francesc Macià (Riu Nord), en demanda de semàfors per evitar atropellaments, entre 1971 i 1973. El maig de 1973, més de 1.000 persones es manifesten amb espelmes pel barri del Raval demanant fanals davant un barri fosc.  

Un lloc on es van concentrar tots els aspectes negatius de la ciutat va ser a les Oliveres, un dels barris construïts a la muntanya. Van lliurar una lluita constant, de la que vull esmentar el paper de les reunions dels presidents d’escala per garantir la comunicació i la implicació del conjunt del barri. Hem de destacar la manifestació de l’11 de novembre de 1972 per exigir les seves reivindicacions. Encapçalada per les dones de la barriada, va desafiar i desbordar la Guàrdia Civil fins a arribar a les oficines de la constructora ALBICA a Can Mariner.

Parlar de les Oliveres és parlar d’en Lluís Hernández, el capellà del barri que va ser alcalde democràtic l’any 1979. Lluís va jugar un paper fonamental en la cohesió social i reivindicativa dels barris de la muntanya. Amb tota seguretat, per això va ser apallissat per tres individus amb la connivència del cap de la Guàrdia Urbana i d’un guàrdia civil el 28 de novembre de 1972.

Un dels problemes que tenien els pisos de la muntanya era que no arribava el transport públic i estaven aïllats de Santa Coloma i del metro. El veïnat de les Oliveres va aconseguir el perllongament de la línia 203 des del Singuerlín al seu barri, l’abril de 1973, segrestant autobusos. Dones del carrer Menorca de Can Franquesa, van segrestar la TUSA per fer-la arribar a la part alta del barri, l’agost de 1973. Això va passar 5 anys abans dels fets que explica la magnífica pel·lícula d’El 47. A Can Franquesa destaca la persistència dels segrestos de busos i de les intervencions policials fins que, el juny de 1977, es va perllongar la línia 10 de la TUSA per anar de Can Franquesa al metro.

Seguint amb els transports, el març de 1974, es va convocar el boicot als autobusos per reivindicar la baixada del bitllet, que havia pujat un 20%, l’eixamplament de la carretera, insuficient per una ciutat de 133.000 habitants, i l’arribada del metro. Va ser una lluita llarga de tres setmanes, amb detencions, que va aconseguir la posada en funcionament d’un carril bus al passeig Torras i Bages i un augment del nombre d’autobusos. 

Com que els treballs d’eixamplament de la carretera no començaven, les forces socials i polítiques van convocar un altre boicot per al 18 i 19 de febrer de 1975. El mes d’abril van començar les obres, que van acabar el març de 1977.

Segons avançaven els anys 70 s’aprofundia més la crisi del franquisme, principalment per l’amplitud que anaven adquirint les mobilitzacions a tot arreu. El moment històric exigia incorporar noves formes organitzatives, més obertes que les CB, per ampliar i canalitzar els moviments de protesta que s’obrien pas. Fent ús de la Llei d’associacions de 1964 neixen vuit associacions de veïns (AV) l’any 1975, la del Centre la primera, el gener. Les AV funcionaven amb socis i sòcies, junta directiva, presidència i vocalies, tot disposant d’un local i d’un butlletí informatiu. Aquesta estructura organitzativa, que no excloïa la utilització de mitjans il·legals, va permetre arribar de forma oberta al conjunt de la gent.  

1975-1979. ARTICULACIÓ ORGANITZATIVA, CONFLICTIVITAT I PLA POPULAR
A Santa Coloma, el 1975 obre un període d’articulació organitzativa, de conflictivitat permanent i d’elaboració de propostes, que arriba fins a les eleccions municipals de 1979. El juliol naixia l’Asociación de amas de casa de Singuerlín. Per aquells temps entrarien en escena les APA: les Dominiques, seguint els mecanismes eclesiàstics, l’abril de 1974, i l’Institut Puig Castellar, el juny. L’any 1975 seran legalitzades les del Joan XXIII i el Lluís Millet. Pares, mares i mestres van convergir en la lluita per reivindicar les construccions escolars necessàries, reduir el nombre d’alumnes per aula, millorar la qualitat de l’ensenyament i aconseguir la gratuïtat i un sou digne per als mestres, tot eliminant les permanències. Aquestes reivindicacions van impulsar les grans mobilitzacions a partir de l’any 1975.

Aquest any es guanya a l’especulació l’espai de vuit hectàrees del Motocròs. El Pla parcial de 1973 permetia l’edificació de blocs de fins a quinze pisos, mentre que les entitats veïnals volien equipaments i zona verda. Assemblees, impugnacions i ocupacions dels terrenys. El març de 1975 es va fer una reunió insòlita a iniciativa del Centre Social. Amb l’església del Raval plena de gent va assistir l’alcalde Blas Muñoz, el procurador a Cortes Eduard Tarragona i dirigents veïnals de Santa Rosa i el Raval. Després d’aquesta trobada l’ajuntament es va oposar a la construcció de pisos. 

Les coses van anar diferents a l’altra part de la ciutat. Malgrat la importància estratègica de Can Zam, és sorprenent que les mobilitzacions en la seva defensa no agafessin volada fins a la cavalcada reivindicativa del 6 de gener del 1976. Sis mesos abans, el Tribunal Contenciós Administratiu declara nul de ple dret el Pla Parcial de Can Zam. Els plans parcials eren l’eina que utilitzaven els ajuntaments franquistes per canviar el contingut del Pla Comarcal, mitjançant els quals una zona forestal podia acabar sent un barri d’habitatges. Les empreses immobiliàries i els bancs compraven els terrenys a preu agrícola, l’ajuntament els requalificava amb un pla parcial i, immediatament, pujaven de valor. Així funcionava l’especulació.

Aquesta sentència judicial va obrir el debat de blindar els terrenys de més de 500 metres per reservar-los per a equipaments, serveis o zones verdes. El ple de l’ajuntament d’octubre de 1975, rebutja per 11 a 6 aquesta possibilitat. La resposta cívica va ser transversal. Persones representants d’entitats i de diferents sectors signen, el novembre, el “Manifiesto de los 51”. El document repassa la situació caòtica de Santa Coloma, defensa la instauració d’un ajuntament democràtic i demana la dimissió de l’alcalde i dels deu regidors que van votar en contra.

L’any 1975 es tanca amb la mort del dictador. En els primers dies de la monarquia van ser detinguts, per la Guàrdia Civil, l’11 de desembre, quatre activistes de CCOO: Emilio Contreras, Alejo Castellano, Alfonso Moya i Francisco Téllez, en una jornada de lluita per les reivindicacions laborals del sector de la construcció. Franco havia mort però el franquisme no. Van ser torturats i, Téllez, fins a tal punt, que el jutge de guàrdia va ordenar el seu ingrés a l’Hospital Clínic, on va estar hospitalitzat fins al 18 de gener. Immediatament es van produir manifestacions i posicionaments d’entitats contra la repressió.

Aquesta no va ser la primera vegada que el moviment veïnal es va implicar solidàriament en el moviment obrer. Ho va fer als conflictes laborals que es produïen com la vaga de Casadesport (1974) o l’ocupació d’Eurostil (1977). Cal destacar la mobilització l’abril de 1973, davant la mort a trets per la policia del veí de Santa Coloma Manuel Fernàndez Márquez, en els fets de la Tèrmica del Besòs. Es va fer una assemblea massiva als terrenys del Motocròs per rebutjar l’assassinat i crear piquets informatius per aturar obres, tallers i comerços. 

Dues reivindicacions emblemàtiques d’aleshores van ser el mercat del Singuerlín i el passeig de la Salzereda. La lluita pel mercat de Singuerlín té l’episodi més simbòlic i reivindicatiu el 24 d’abril del 1976, amb el veïnat col·locant la primera pedra. Ara bé, la primera acció ciutadana va ser l’any 1971, quan l’Obra Social Sant Miquel va presentar, a l’ajuntament, 1.600 signatures reclamant la construcció del mercat. Molt ressò va tenir la manifestació de l’1 de desembre del 1973, quan 300 dones es van manifestar des del Singuerlín al Fondo, amb rètols reivindicatius a les cistelles per sensibilitzar i cercar suport entre la població colomenca. Finalment, els ajuntaments democràtics van fer realitat el mercat.

El passeig de la Salzereda (aleshores Alameda) no existia i era un autèntic fangar quan plovia. El juny de 1977 el veïnat va tallar el trànsit, durant alguns dies, per reclamar la seva urbanització. L’AV del Riu va organitzar, el març de 1978, una olimpíada popular amb diverses activitats esportives i culturals, amb 3.000 participants. Serien, també, els ajuntaments democràtics els que donarien compliment a aquesta reivindicació. 

La revisió del Pla Comarcal de 1953, iniciada el febrer de 1976, marcarà l’activisme veïnal fins a les eleccions municipals de 1979. Les accions reivindicatives i les assemblees per debatre la nova proposta urbanística van del bracet. L’activisme de les associacions de veïns dinamitza el procés amb ocupacions i neteja de solars, així com pintades de murals amb l’ús que se’ls volia donar. Mobilització i planificació estratègica, així es va anar configurant el Pla popular.

Eren temps de dignitat i de no resignació, per tant, temps de propostes. El Pla popular va néixer de la combinació entre la resistència a ser suburbi i les propostes per a ser ciutat. Va ser un exercici de democràcia participativa, de baix a dalt. Una xarxa cívica formada per les associacions de veïns i el Casal de Cultura, amb la implicació dels partits polítics d’esquerres, lluitava per millorar els barris i diagnosticava les necessitats. Un equip tècnic encapçalat per l’arquitecte Xavier Valls i la geògrafa Maria Josep Olivé va dissenyar un model alternatiu a aquella ciutat caòtica. 

El 4 de novembre del 1978 es va presentar el Pla popular. La ciutat ja disposava, així, d’una planificació estratègica, amb un gran consens polític i social, que va marcar la gestió dels ajuntaments democràtics i el posicionament del teixit social durant molts anys. Tot això va fer possible la transformació de Santa Coloma en una ciutat molt més vertebrada urbanísticament, més cohesionada socialment i amb serveis. 

---

NOTA. Aquest article recull la meva intervenció del 18 de novembre de 2024 al DIÀLEG “les lluites veïnals a les dues ribes del Besòs”, organitzat pel Museu d’Història de Barcelona a l‘Espai MUHBA del Bon Pastor. Vaig compartir taula amb Antoni Remesar, de la Universitat de Barcelona, que va parlar de les lluites veïnals a la riba dreta, i amb la Carme Cazalla, Directora i Coordinadora de Projectes Culturals del MUHBA. 

---

FONTS DOCUMENTALS 
AHSCG. Arxiu Històric de Santa Coloma de Gramenet.

AMSCG. Arxiu Municipal de Santa Coloma de Gramenet.

ANC. Arxiu Nacional de Catalunya.

ACDB. Arxiu Càritas Diocesana de Barcelona.

AHCO. Arxiu de CCOO

MTB-AI. Museu Torre Balldovina – Arxiu d’Imatges. 

Revistes: Ágora, GRAMA, Libertad

BIBLIOGRAFIA
Antxustegi-Etxearte, Odei. De suburbi a ciutat. El Pla popular de Santa Coloma de Gramenet, Santa Coloma de Gramenet, Edicions Fòrum Grama, 2014.

A-Etxearte, Odei, “Així van ser els segrestos d’autobusos de Can Franquesa i les Oliveres”, FòrumGrama.cat, 30 de juliol del 2023.

Cabré Puig, Salvador. Diàlegs d’un rector, Edicions Mediterrània, Barcelona, 1998. 

Caño, Xavier. “Historia de una falta de asistencia”, Tele/Exprés, Barcelona, 20 de març 1971 i Grama, núm. 27, març de 1971. 

Capdevila Lloveras, Carles. “La lluita per l’ambulatori (1971)”. Ágora, Santa Coloma de Gramenet, núm. 5, març 2000.

Corral i Belorado, Josep Maria. El PSUC a Santa Coloma de Gramenet 1936-1979, Barcelona, Ediciones Carena, 2021.

Corral i Belorado, Josep Maria. Lluites veïnals que han fet història. Santa Coloma de Gramenet. 1965-1979, Ajuntament de Santa Coloma 2022

Crónica, Dominicas de la Anunciata. Tomo V, 1970-1982. Madrid: 1988.

Ferrando Puig, Emili; Rico Márquez, Juan. Les Comissions Obreres en el franquisme. Barcelonès Nord (1964-1977,  Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.

López Ródenas, Marcelo. Historia Social de la Santa Coloma Moderna (1954-1979). Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, 1982.

Marín, José María; Molinero, Carme; Ysàs, Pere. Historia política de España. 1939-2000, Madrid: Ediciones Istmo, 2001.

Saro, Fernando, Les Oliveres sabor a barrio 1970-1980. Santa Coloma de Gramenet, Edicions Fòrum Grama, 2012.

Sayrach, Jaume Patrici. En el Fondo. Santa Coloma de Gramenet, Edicions Fòrum Grama, 2001.

---

Altres reportatges de Chema Corral:
· L’escola Carles Aribau, un exemple d’innovació pedagògica durant la República
· Rodolfo del Hoyo, punt i seguit
· El boicot al bus 3, colomencs torturats