Trump, la victòria global

LLUÍS SOLER ALSINA

A les eleccions presidencials de 2016, la victòria sobtada de Donald Trump va pivotar sobre un sector clau de l’electorat: els homes blancs de classe treballadora i/o amb baix nivell d’estudis. El seu suport massiu va ser capaç de contrarestar –en nombre de compromissaris, tot i que no en nombre de vots– la clara victòria dels demòcrates entre les dones, les minories ètniques, els professionals liberals i les persones amb estudis superiors.

Vuit anys després, és vàlida aquesta radiografia? La resposta és clara: no. Enguany, Trump ha tornat a guanyar entre l’electorat blanc masculí amb pocs estudis i nivell socioeconòmic precari, cert. Però també ha estat el més votat entre les dones blanques de la mateixa extracció social, així com entre els homes hispans, entre molts altres sectors. Fins i tot ha obtingut un suport notable entre l’electorat masculí negre. I, tot i que va perdre a les grans àrees metropolitanes (amb la important excepció de Miami-Dade), la distància que el separa de la candidata demòcrata s’ha reduït molt sensiblement. I el mateix val a dir de les classes benestants. Ras i curt: en aquestes eleccions, el suport a Trump ha estat molt transversal. Només hi ha dos sectors que encara se li resisteixen de forma inequívoca: les dones negres i els professionals liberals amb formació superior. 

Què ha passat? Sens dubte, les claus de la seva contundent victòria obeeixen a factors econòmics, socials i culturals molt complexos i profunds. I no és menys cert que el retard en proclamar Kamala Harris com a candidata en substitució de Joe Biden ha tingut un pes rellevant en la contundent derrota del partit demòcrata. Tanmateix, és molt possible que una de les possibles respostes l’haguem de buscar en la diferent estratègia electoral dels respectius candidats. 

I  és que, d’una banda, Kamala Harris ha seguit fil per randa el consell del gruix dels politòlegs i dels experts en comportament electoral: aprofitant la creixen sofisticació de l’anàlisi de dades –el fenomen conegut com a big data, i que tan rellevant s’està mostrant en el màrqueting, les audiències de les xarxes socials o la publicitat personalitzada, entre altres àmbits– la seva campanya s’ha basat en segmentar l’electorat, per factors com ara el nivell d’ingressos, l’ètnia, el gènere, la professió o el lloc de residència, i en oferir a cada segment allò que, segons les enquestes i els estudis sociològics, més desitgen. Les dones? Una aposta clara per garantir el dret a l’avortament. La població afroamericana? Una aposta no menys rotunda pels seus drets i la seva dignitat. L’electorat dels estats que, segons les enquestes, podien inclinar les balances? Propostes específiques que recullin llurs problemes i demandes. I així successivament. 

Trump, en canvi, ha llançat un missatge força genèric, transversal i bastant simple, que pivota sobre dos grans eixos: en primer lloc, oferir un diagnòstic molt pessimista sobre la realitat present del país, que apel·la tant a la butxaca –el preu dels béns bàsics s’ha disparat, no es genera treball de qualitat, etc.– com al reconeixement i la dignitat –els valors que ens han definit com a país estan en crisi, la família es veu amenaçada per l’auge dels moviments LGTBIQ+, el multiculturalisme, la immigració irregular i els valors cosmopolites de les elits globals soscaven la identitat i els trets culturals que han forjat el país–. I, en segon lloc, brindar una solució simple, sí, però també, i sobretot, genèrica, global: make America grate again. Poc importa que siguis home o dona, blanc, hispà o asiàtic, assalariat o empresari: tot anirà millor si, de la mà d’un lideratge fort, recuperem la nostra indústria, el nostre estil de vida, els nostres valors i el model tradicional de família. Ràbia, ira i frustració, d’una banda, i la solució màgica a l’abast de (gairebé) tothom, de l’altra.

Tothom? No, és clar: en la lògica trumpista, a l’enemic extern –l’islamisme i, sobretot, la Xina– cal afegir-hi els enemics interns. Que, bàsicament, són dos, ben diferents però complementaris en els seus efectes corrosius: si les elits globalistes i intel·lectuals menyspreen el comú dels nord-americans i difonen idees que soscaven els seus valors i el seu estil de vida, els immigrants irregulars fan que les seves condicions laborals empitjorin, la delinqüència augmenti i, a sobre, amenacen d’imposar costums, llengües i hàbits foranis.

Doncs bé, tot sembla indicar que aquest enfocament genèric de la campanya electoral de Trump s’ha mostrat molt més efectiu que no pas l’estratègia de segmentació que han seguit els demòcrates. Apel·lar el conjunt de la població (i, de pas, cohesionar-la tot cridant a la ira i la ràbia contra uns enemics interns i externs ben visibles) s’ha mostrat més eficaç que no pas segmentar l’electorat i oferir un conjunt de propostes diferent a cada grup.

Òbviament, la contundent victòria de Trump no es pot reduir a aquesta anàlisi. I, semblantment, és cert que el discurs demòcrata també ha apel·lat al conjunt de la població, amb el seu discurs meritocràtic i d’apoderament ―no importa d’on vinguis, qui siguis o a qui estimis: si tens una il·lusió i lluites fort per ella, aconseguiràs triomfar―. Tanmateix, aquest element aglutinador ha estat molt genèric, mancat de propostes concretes i, sovint, ha quedat subordinat a l’apel·lació a la identitat dels diferents grups, sectors i zones del país.

Sembla, doncs, que els experts i analistes, així com l’elit política, intel·lectual i mediàtica demòcrata, haurà de replantejar a fons les seves estratègies electorals, tot fent-les menys segmentades i adreçant-se amb més força (i més contingut) al conjunt de la població.

Amb tot, l’errada no és només d’estratègia i de màrqueting electoral. Hi ha quelcom més profund, quelcom que qüestiona no tan sols el com sinó també el què i el perquè. I és que tant el partit demòcrata com el gruix dels partits, entitats i moviments progressistes occidentals han fet una aposta per diferenciar, i fins i tot contraposar, els problemes, les aspiracions i les demandes de cada grup ètnic, de gènere o d’orientació, oblidant que, per damunt de les casuístiques pròpies, els problemes i els reptes que patim requereixen apel·lar al conjunt de la població. Ras i curt, a la llum del que està succeint a Amèrica (i a Europa), l’enfocament identitari s’està mostrant força contraproduent. En sabran –en sabrem?– prendre nota?