Imaginant futurs, imaginant passats

OPINIÓ

JORDI VALLS

Manifesta, que és la biennal d’art nòmada europea més important del continent, enguany ha pres com a escenari l’àrea metropolitana de Barcelona amb un programa que ha motivat diferents instal·lacions i obres d’art en tres nivells de reflexió: equilibrant conflictes, cuidar i cuidar-nos i imaginant futurs. Aquestes propostes es troben repartides pel territori, a nosaltres, el Baix Besòs, ens ha tocat l’apartat d’imaginar futurs. En el cas de Santa Coloma ocupa dos espais, La Ciba i el Centre d’Art Contemporani Can Sisteré, amb obres molt interessants que us animo a visitar.

Can Sisteré disposa d’un catàleg on explica la motivació de la Biennal d’Art de Santa Coloma associada a Manifesta, allà explica que: “sondeja la comunitat artística colomenca per compartir les visions d’un futur sostenible i crear un diàleg sobre com les utopies ecosocials poden esdevenir realitat a la nostra ciutat.” Dins de l’equipament la mostra és força completa, conviuen diferents sensibilitats estètiques, algunes suggerents com: “El encuentro” d’Ivan Bolancer, “Scanner de Santa Coloma de Gramenet Riu Besòs”, de Manuel Habreu, “Espais comuns” de Melisa Rodríguez. Trobem propostes matèriques i suggerents com “Clamor de contenedores” de Mihoko Ono, dinàmiques com “The wave” de Carmen Serrano. O el xoc d’una mutació pertorbadora com la de “The mutant animal from de river kisses” de Jairo Ríos.

Aquesta darrera obra em condueix directament a La Ciba, just davant del riu Besòs, el monstre proposat per Jairo Ríos ens comunica amb les deesses ancestrals proposades per l’artista Chiara Camoni i sobretot amb la instal·lació fílmica de Rosa Tharrats i Gabriel Ventura, “El riu era verd i blau i groc”, una pel·lícula que proposa l’autenticitat del riu suburbà a través de la remor dels cotxes. Els autors ens conviden a mirar de nou l’aigua del riu, les canyes de la natura que creix als marges, les estructures interiors dels ponts, les geometries del formigó reutilitzat com a element sostenible i equilibrat, els suggerents reflexos a l’aigua que remet a l’impressionisme. I el riu com a element de l’acció interior humana, des d’un apropament ingenu, de les cultures que han vingut de molt lluny i que ara conflueixen en el Besòs. La proposta de Gabriel i Rosa em fa pensar en la pel·lícula Tabú de Murnau de l’any 1931. I de la mà divulgadora de Josep Sol, que a la novel·la Appassionata en parla mostrant una fascinació edènica. Un fragment de la descripció que hi apareix ben relatat de l’illa de Matai, sense sortir del Besòs: “Al cap de poc Matai es despertava, agafava la xarxa i se n’anava a pescar a la llacuna d’argent-viu. Avarava la piragua veloç, hi pujava, i, bo i dret, vogava agosaradament vers el clos pohibit”. Josep Sol em connecta amb el present de la proposta artística. Aquells rostres que s’emmirallen al riu de la subciutat són els mateixos rostres de l’illa verge de la Polinèsia. Les lectures de les ciutats reneixen amb les noves propostes i amb el pas continu del riu reneixen i transforma les dones d’aigua en nimfes gitanes ciberpunks. Els joves de la comunitat sikh en tripulants d’una nau intratemporal, perquè, sota el riu, hi ha un altre riu i l’amor és un riu que ens metamorfosa en paisatge daurat de llum. Repensem les imatges de Joan Guerrero, reinterpretem les paraules de Màrius Sampere, assumim Heràclit en cada proposta.