Francesc Xavier Vila, conseller de Política Lingüística

OPINIÓ

ALBERT FABÀ

Fa molt temps que el conec. Ho recordo com si ara fos. Devia ser cap a finals dels anys vuitanta o inicis dels noranta, del segle passat. Jo treballava al CNL L’Heura i em van dir que un jove sociolingüista ens demanava informació sobre la situació de la llengua a Santa Coloma. Era Xavier Vila. 

Li vaig passar tot el que tenia. Per a alguna cosa devia servir, ja que a l’àmplia bibliografia de la seva tesi doctoral, que presentà a la Universitat de Brusel·les, s’hi poden trobar quatre entrades amb el meu cognom (sol o acompanyat d’altres col·legues) i una altra bona colla, vinculades a L’Heura.

La seva investigació consistia en una observació dels usos lingüístics dels alumnes d’un parell de classes del col·legi Roselló Pòrcel, el que inaugurà el procés d’immersió a la nostra ciutat i bona part de Catalunya. Casualitats de la vida. Jo era aleshores un dels pares del Rosselló. No formava part del nucli originari, els qui començaren a les aules de la parròquia de Santa Rosa. M’hi vaig incorporar més tard, en aparellar-me amb la mare del Víctor i la Yolanda. Però Vila observava els alumnes d’un parell de cursos més enllà dels qui, aleshores, jo vaig tractar com fills meus. Si no recordo malament, en formaven part, entre altres, Mar Gómez i Víctor Quintillà, del restaurant Lluerna, que es van conèixer, per cert, al mateix Rosselló. Crec que Xavier es va disfressar de monitor de tennis de taula, per poder observar la situació, sense influir-hi, de forma neutra.

Després ja ens vam perdre la pista. La recuperàrem en el marc de les Jornades sobre l’Ús Oral del Català que va organitzar el Grup Català de Sociolingüística l’any 2001. En establir-ne les conclusions, hom afirmava, en l’apartat de la recerca, que “caldria promoure estudis, al màxim d’unificats, del conjunt del territori lingüístic, per tal de poder establir comparacions rigoroses. Seria importantíssim comptar amb sèries que en facilitessin l’anàlisi diacrònica”. Doncs bé, quatre sociolingüistes ens hi vam posar. Joaquim Torres, Miquel-Àngel Pradilla, Xavier Vila i jo mateix. Conscients que assumíem un repte ben complicat, vam proposar a Lluís Jou (aleshores director general de Política Lingüística) que es promoguessin enquestes, amb una metodologia i qüestionaris semblants a tots els territoris de parla catalana. El problema era el País Valencià, encara governat pel PP, però la dificultat es va sortejar, en assumir, parcialment, l’objectiu, mitjançant un estudi dirigit per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

D’aquesta manera, al Principat, naixia l’EULP (Enquesta d’Usos Lingüístics a la Població), que enguany ja anirà per la seva cinquena edició (anys 2003, 2008, 2013, 2018 i 2023). La Generalitat va encarregar una anàlisi molt completa a un equip del que formàvem part Joaquim Torres, Xavier Vila, Vanessa Bretxa i servidor de vostès. Converses inacabables, propostes agosarades, alhora que rigoroses, complexes anàlisis estadístiques i un exercici franc de crítica i l’autocrítica entre els autors varen produir un volum força remarcable. De vegades d’una lectura un xic aspra, això sí.

Entre l’equip de recerca es creà un notable sentiment de complicitat i confiança. Sentiment que encara conservo, quan col·laboro amb qualsevol dels altres membres. I també amb el nou conseller de Política Lingüística.

Perquè aquesta n’és una altra. Francesc Xavier Vila, amb un perfil més acadèmic que partidista, ha exercit de secretari de Política Lingüística del govern presidit per Pere Aragonès i va saber establir un clima de consens prou ampli (també amb el PSC i Junts) per tenir pràcticament a punt de sortir del forn el Pacte Nacional per la Llengua. L’atapeït calendari electoral no va permetre que s’hi donés el vistiplau definitiu. Però la bona mà esquerra de Xavier Vila en aquest procés segur que ha facilitat que l’actual president de la Generalitat el tingués en compte per a la nova conselleria de Política Lingüística, tota una novetat a la política catalana.

No li resultarà fàcil, a Xavier Vila, tirar cap endavant els seus projectes (que són ara, teòricament, els del nou govern). Junts farà una forta oposició. Caldrà veure si els socialistes s’arrisquen en determinades propostes. Tothom s’ho mirarà amb lupa. Tanmateix, el primer document que s’ha fet públic té un contingut que qualsevol persona interessada en el futur del català hauria de fer seu.

El document, segons la introducció, és un encàrrec del president de la Generalitat a la conselleria de Política Lingüística, per fer avinents al conjunt del govern les línies mestres de la política de la Generalitat.

Té dues grans parts. Diagnòstic de la situació i propostes d’actuació. 

Quant al primer element defuig, d’una banda, el catastrofisme (“el català s’acaba”) i, de l’altra, també el cofoïsme (“ja anem bé”), amb una bona profusió de dades i gràfics. És marca de la casa. “La situació de la llengua és diversa, complexa i delicada, i s’enfronta a uns reptes de gran envergadura”.

Les propostes d’actuació se sintetitzen en cinc grans objectius: incrementar el coneixement social de la llengua, fer fàcil l’ús del català, garantir el català com la llengua d’ús normal de les institucions del país, incentivar el compromís amb la llengua per generar acords, estendre actituds positives i implantar hàbits d’ús favorables al català, i garantir els recursos humans i materials necessaris per assegurar l’èxit d’aquestes polítiques.

La solfa sona bé, molt bé. Caldrà que la música que en surti tingui la mateixa qualitat. En podrem parlar d’aquí a uns anys…