Noves topografies de la desigualtat

LLUÍS SOLER ALSINA

La desigualtat econòmica i social és, sens dubte, un dels temes clau de l’actualitat. Som davant un augment imparable de la distància entre rics i pobres? O, ben al contrari, assistim a una reducció inèdita de la misèria i la privació? Segons el psicòleg i lingüista Steven Pinker ―un dels referents clau del pensament actual i, al mateix temps, un dels més controvertits― el percentatge de pobres no para de minvar i el nivell de vida del conjunt de la població millora a un ritme mai vist en tota la història. El progrés científic, els avenços tecnològics, les successives revolucions industrials i, sobretot, el capitalisme, han fet possible un augment general de la riquesa que, tot i que de manera  desigual i no sempre lineal, ha acabat beneficiant el gruix de la població. Primer, a Occident, i ara, arreu, gràcies a la globalització i, més concretament, a la proliferació de les polítiques que afavoreixen el lliure mercat, la competència i els intercanvis comercials. Pinker, així com Bill Gates o molts d’altres, aporten tot un arsenal de dades ―nivell d’ingressos, esperança de vida, accés a l’aigua potable i a l’electricitat, taxes d’alfabetització, i un llarg etcètera ―que, segons el seu diagnòstic, demostrarien sense cap mena de dubte que el progrés material, social i cultural és inqüestionable i que, a més, beneficia cada cop més i més persones.

Per contra, els informes d’Intermon Oxfam, recolzats per una bateria de dades de diversos organismes, apunten a un augment de la distància entre rics i pobres. Els ingressos d’unes poques grans fortunes ultrapassaria els dels mil milions de persones més pobres del planeta. I, més en general, el coeficient de Gini ―el principal indicador per a mesurar el nivell de desigualtat― dels principals països apunta a un increment de la distància entre els més benestants i els que tenen menys ingressos.

Qui té raó? Possiblement, tots i ningú. Perquè tot sembla indicar que el que en realitat succeeix és que estem assistint a una metamorfosi de les desigualtats. Una metamorfosi radical, qualitativa, sistèmica. D’una banda, les diferències entre països tendeixen a minvar. La Xina, però també l’Índia, així com les principals economies de l’Àsia Oriental, estan experimentant un augment de la renda per càpita sense precedents. I, més en general, del seu nivell de desenvolupament tecnològic, econòmic i social. Especialment notable és el cas de la Xina, on en poques dècades el nombre de persones que viuen en situació de pobresa extrema ha caigut en picat. 

Menys notable és aquesta reducció a l’Índia, però, malgrat tot, allà estem assistint a la creació de noves classes mitjanes, formades per informàtics, arquitectes i altres professionals liberals, així com petits empresaris. Un fenomen que, tot i que de manera desigual i incipient, també s’està donant a l’Àfrica subsahariana. A Mumbai, a Lagos, a Bangkok, a Nairobi, a Istanbul, i a moltes altres ciutats dels països que fins no fa gaire anomenàvem el “tercer món” proliferen els gratacels, els centres comercials, els cotxes de gamma alta i les start-up. Unes noves classes benestants que, tot i parlar diferents llengües i professar creences diverses, convergeixen a l’hora de consumir els mateixos productes, els mateixos serveis. I de fer-ho amb frenesí. Cert: aquesta convergència entre països està lluny de ser completa. I, cert també, hi ha excepcions: l’Afganistan, Somàlia i la major part del Sahel s’enfonsen més i més en un magma de caos, fam, misèria extrema, violència, tirania i inoperància absoluta de les institucions. Amb tot, la tendència és clara: la riquesa i el benestar estan deixant de ser patrimoni exclusiu d’Occident.

Al mateix temps, però, les desigualtats estan augmentant dins dels països i, més concretament, dins de cada regió, fins i tot de cada localitat. Els gratacels i els apartaments de luxe de Mumbai i tantes i tantes ciutats dels països del sud conviuen, gairebé frec a frec, amb barris d’infrahabitatges, on les persones que hi resideixen estan privades dels serveis més bàsics i de la més mínima dignitat. Més encara: aquest fenomen s’està estenent arreu. També a Occident, també a Europa, també a les nostres ciutats. Els informes de Càrites son inequívocs: cada cop més homes i, sobretot, dones, no tenen ingressos suficients per a satisfer les seves necessitats més bàsiques. Milers d’individus de tota condició ―incloses no poques persones amb estudis i que fins fa uns anys tenien feina estable, o fins i tot, eren petites empresàries―s’han quedat enrere. Tant, que ni tan sols poden pagar, l’aigua, la llum… o el menjar! I no és pas un fenomen puntual, episòdic, excepcional. Ans al contrari: dia rere dia, mes rere mes, any rere any, comproven com els seus coneixements, les seves aptituds i la seva experiència ja no interessen al mercat. No només no tenen feina estable ni ingressos, sinó que son sistemàticament ignorats, menyspreats, exclosos. 

A Europa, els ajuts públics i l’estat del benestar―que malden per resistir als embats del neoliberalisme i les retallades imposades per la troika― apaivaguen els efectes més extrems, però, tret de notables i meritòries excepcions, no aconsegueixen revertir realment la situació. Així doncs, ambdós extrems ―d’una banda, tecnòcrates, gestors i altres triomfadors de la globalització, de l’altra, persones que el mercat considera prescindibles― viuen als mateixos països i, sovint, als mateixos nuclis urbans, però viuen realitats totalment diferents. Els murs, virtuals i, alhora, ben reals, proliferen i separen els uns dels altres. En bona part, degut a un altre factor: el mercat immobiliari, controlat cada cop més per l’especulació i els fons voltors, dispara els preus als barris i a les zones més cotitzades, tornant-les totalment inaccessibles per al gruix de la població, que es veu oblidada a concentrar-se als barris amb més mancances. Els exemples proliferen, i en tenim de ben propers: així, zones com la Barceloneta o Sants, on durant dècades i dècades hi han viscut les classes populars, experimenten un procés de gentrificació, és a dir, passen a ser llocs on hi viuen tècnics qualificats, emprenedors, professionals liberals benestants i, en molts casos, turistes i estrangers que hi resideixen part de l’any perquè el teletreball els ho permet, mentre que d’altres indrets, com ara la major part dels barris que limiten amb el Besòs, esdevenen espais on es concentra la immigració extracomunitària de baixos ingressos i la població autòctona amb menys recursos.

En definitiva, doncs, mentre que centenars de milions de persones dels països del Sud accedeixen al consum desfermat, afegint-se així a les (minvants) classes mitjanes occidentals, la pobresa i les desigualtats s’accentuen dins de cada país, de cada indret. La globalització, les retallades en la despesa pública i les dinàmiques cada cop més especulatives del capitalisme actual convergeixen a l’hora de crear un món dual, on uns pocs kilòmetres, o fins i tot uns pocs metres, separen de manera radical la riquesa i el frenesí consumista d’una part de la població de la manca de recursos més radical de l’altra part. Un contrast immoral i injust. I, sobretot, un contrast que enverina la convivència.