Un nou llibre d’Enric Juliana

OPINIÓ

ALBERT FABÀ

De la mà de Diàlegs a la riba del Besòs s’ha presentat recentment, a la Biblioteca Central de la nostra ciutat, el nou llibre d’Enric Juliana España: el pacto y la fúria, que recull bona part de les cròniques polítiques d’aquest periodista badaloní, d’ençà que es traslladà a Madrid, poc després de l’11-M, com a adjunt de la direcció del periòdic La Vanguardia. Molts hem estat seguidors d’aquestes cròniques, durant aquests vint anys.

Anteriorment, Juliana havia treballat a El País i TVE, entre altres mitjans, i també ha estat corresponsal de La Vanguardia a Itàlia, durant quatre anys.

A la introducció de la seva intervenció, el periodista va remarcar la seva relació amb Santa Coloma. Durant uns mesos fou director de la revista Grama, i segueix atentament els esdeveniments de la vida política colomenca.

La presentació del llibre fou, en realitat, un diàleg, per fer honor al nom de l’entitat que organitzà l’acte. Un diàleg entre Enric Juliana i Orencio Osuna, vinculat a l’ajuntament colomenc, a l’època de l’alcalde Lluís Hernàndez. Ara, però, viu a Madrid, com Juliana, i es troba a prop de Podemos. Les seves llargues introduccions acabaven en forma de preguntes, que propiciaven, alhora, unes àmplies explicacions del cronista.

De tot plegat, em quedo amb alguns matisos, de l’un i de l’altre. Davant d’un cert distanciament d’Osuna del concepte de “democràcia”, utilitzat per algunes forces occidentals com un “mantra” que serveix, entre altres coses, per reforçar el militarisme, Juliana reforça la seva importància. La “democràcia social” que es va forjar a l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial és una construcció que, en molts aspectes, esdevé fràgil. Durant anys, a Occident, després de la caiguda del contrapès soviètic, determinades forces ja s’han encarregat de limitar-ne al màxim l’aspecte “social”. I potser, ara, també poden pensar que cal limitar el pol “democràtic”. Juliana mostra una certa preocupació, sobre aquest fet.

Tornem, però, al contingut del llibre que es va presentar. Es tracta, com hem dit, d’un recull de les cròniques publicades durant els vint anys que van des del 2004 (la primera crònica s’anomena “El altar de Atocha, la época que cambia”) fins al 2023, exemplificat amb unes àmplies frases (Elecciones municipales y autonómicas, voto de castigo a la izquierda, que pierde seis autonomías. Cisma entre Podemos y Sumar. Sánchez reacciona con un adelanto electoral y logra formar gobierno con el apoyo de los independentistas. Promete la amnistia).

Han estat vint anys molt moguts, des del punt de vista polític. Rajoy perd les eleccions (de la mà de la gestió, matussera, del 14-M) i entra al govern de Rodríguez Zapatero. Govern tripartit a Catalunya presidit per Pasqual Maragall. Nou estatut català, que, posteriorment, és destrossat pel Tribunal Constitucional. Greu crisi econòmica, que ja es desvetlla al 2008, però s’intensifica el 2009. Neix, el 2011, el 15-M, un intens moviment social de reacció davant la crisi. El mateix any es dissol ETA, després de negociacions secretes entre Arnaldo Otegi i el dirigent del Partit Socialista d’Euskadi Jesús Eguiguren. 

Tanmateix, aquest any 2011 el PP guanya les eleccions per majoria absoluta. I el 2012 s’inicia el procés, a Catalunya, aquest ampli moviment que situa “la independència” com un objectiu a aconseguir a curt termini. El 2014 Podemos irromp a la vida política espanyola i s’insinua la possibilitat d’un trencament del tradicional bipartidisme espanyol, de la transició. El rei Juan Carlos I abdica.

El 2016 Pedro Sánchez es nega a facilitar la investidura de Rajoy, que havia perdut la majoria absoluta, i és apartat per la direcció del PSOE. Però el 2017 reneix de les cendres i torna a ser secretari general. Aquest 2017 és també el de la crisi a Catalunya. Referèndum, repressió policial, proclamació (limitada) de la independència, aplicació de l’article 155, empresonament i exili de dirigents independentistes. Eleccions catalanes, amb majoria absoluta independentista.

2018. Moció de censura contra Mariano Rajoy. Pedro Sánchez, president del govern, amb el suport d’una coalició heterogènia. El 2019, després de repetir les eleccions, es forja un govern PSOE-Podemos. Irromp amb força una nova organització de l’extrema dreta. S’anomena Vox.

El 2020 una pandèmia obliga a paralitzar tot el país, durant uns quants mesos. La recuperació durarà ben bé un parell d’anys.

El 2022 es produeix una profunda crisi al Partit Popular. Pablo Casado es veu forçat a presentar la dimissió. El substitueix Núñez Feijóo, que havia estat durant molts anys president a Galícia. Del 2023 ja us n’hem parlat, més a dalt.

Déu n’hi do, no? Vint anys ben poc tranquils…

Finalment, m’he deixat perdre per les més de sis-centes pàgines del gruixut volum i m’he retrobat (ves per on) un vell conegut. El toro que parla. Sí, perquè la crònica del 26 de juliol del 2005 porta un títol curiós: “Meditación ante un toro embalsamado”. El misteri del títol se’ns desvela al final de la crònica: “Será la mirada fija de ese toro embalsamado detrás de la Torre del Oro, espléndido bar de Madrid en el que sirven un gazpacho que sabe a poción màgica. Da visiones. La Torre del Oro es un templo mitraico. La cabeza de toro habla y lo dice todo”. A la pàgina 59, després d’iniciar el seu diàleg amb el toro que parla, ja sabem el seu nom: Segador.

En llegir les cròniques d’Enric Juliana a La Vanguardia sempre m’havien resultat curiosos aquests diàlegs. Ara, en veure’ls recollits al llibre m’adono que entre els inicis, el 2005, i el 2010 són relativament freqüents, però després hi ha una certa aturada, que es reprèn dos anys després: “Un toro parlante y adivinador! La verdad es que las visitas también se han espaciado por mi temor al ridículo. En Madrid hay que cuidar la reputación, el horno no está para bollos, y ya corre por ahí la leyenda del periodista catalán que habla solo ante la cabeza disecada de un toro”.

Alguna cosa hi devia haver, de tot plegat, perquè el 30 de setembre de 2012, en una crònica dedicada als inicis del procés, Segador desapareix per sempre. Almenys per ara. Potser va emmudir, per la forta impressió que li produí el procés català. Ves a saber…